Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dissabte, 30 de setembre del 2006

L'ultimàtum d'ETA i la "desparició" d'Otegi

Ho explica J.M. Zuloga a La Razón:
L'ultimàtum
ETA ha concedido un plazo al Gobierno y al PSOE, que concluye el próximo mes de diciembre, para que cumpla los supuestos compromisos que intermediarios del Ejecutivo habrían pactado con la banda para que concediera el alto el fuego. Los pistoleros, según fuentes antiterroristas consultadas por LA RAZON, habrían considerado la posibilidad de romper la tregua días pasados, al cumplirse seis meses «sin resultados», pero, finalmente, han dado un margen hasta fin de año.
Las exigencias de autodeterminación (independencia), con la anexión de Navarra, se mantienen sobre la mesa y la organización criminal ha hecho llegar al Gobierno, al menos en una ocasión, durante el pasado verano, que éstos son sus planteamientos y que deben ser tratados en la llamada «mesa de partidos» cuya constitución reclaman la banda y su entramado como condición para desbloquear el «proceso».

La "desparició en combat" d'Otegi
Las tensiones han llegado a tal nivel que en una reciente reunión Arnaldo Otegi «llegó a las manos» con algunos compañeros de coalición, los más «ortodoxos» y próximos a ETA. Según las fuentes consultadas, sufrió alguna agresión y desde entonces esta «desaparecido en combate». Al parecer, el que se hacía pasar por el Gerry Adams (lider del IRA y del Seinn Fein) vasco trató de que Batasuna y ETA adoptaran posturas más «flexibles» para permitir que el «proceso» avanzara. Y se encontró con la «feroz» oposición de los que, siguiendo las consignas de la banda, no están dispuestos a la más mínima concesión.

La conciència dels altres

El Frankfurter Allgemeine Zeitung publica unes cartes que l'escriptor Gunter Grass va escriure a un polític socialdemòcrata alemany, Karl Schiller, pressionat-lo perquè reconegués públicament que en la seva joventut havia format part de la milicía hitleriana jovenil Sturmabteilung. (Via Barcepundit)

divendres, 29 de setembre del 2006

Vaga de sexe

Un grup de dones ha començat una vaga sexual a la ciutat colombiana de Pereira per aconseguir que els seus marits abandonin la violència. Fan el mateix que van fer les dones gregues per acabar amb la guerra del Peloponès, segons la famosa “Lisistrata” d’Aristòfanes.

Álvaro Vargas Llosa es pregunta: per què és tan seductora aquesta història? I respon això:

Porque encierra una importante lección en estos tiempos de terrorismo: la gran esperanza de derrotar a la violencia indiscriminada radica en la sociedad civil. Si no existe un esfuerzo por parte de la gente común y las organizaciones de base por desarraigar la violencia del cuerpo social, el terror no puede ser detenido, sólo reemplazado.

Se trata, en rigor, de una lección antigua y universal. En los años 90, miles de campesinos peruanos se enfrentaron con éxito a los terroristas de Sendero Luminoso. En los 60, los venezolanos extinguieron las llamas de las guerrillas castristas gracias a la movilización de la población, lo mismo en los vecindarios ricos que en los pobres. En Italia, donde el éxito contra la Brigadas Rojas es atribuido con simplismo a los implacables tribunales especiales, fue la sociedad civil —particularmente los sindicatos, los "proletarios" en cuyo nombre esa organización asesinaba y mutilaba— la que dejó a los terroristas sin el oxígeno necesario para sustentar sus esfuerzos. En España, la asociación de víctimas del terror ha jugado un papel en el debilitamiento de ETA.

En cambio, en aquellos países donde la sociedad civil no se supo movilizar o se abstuvo porque la respuesta brutal de las autoridades enajenó su voluntad, el precio de la victoria fue la tiranía. La Argentina de los años 70 es un ejemplo.

La resta de l’article, aquí.

Diarrea mental antijueva

Publicat a “El Diario de Caracas”. Un diari pro-Chávez.

Alguna cosa fa pudor de podrit i no és a Dinamarca

El jutge Garzón acusa de falsedat documental als tres pèrits que van redactar l'informe de l'àcid bòric en que vinculaven ETA amb els atemptats de l'11-M
MADRID.- El juez de la Audiencia Nacional Baltasar Garzón ha imputado un delito de falsedad en documento oficial a los peritos de la Policía Científica que firmaron un informe en el que se relacionaban los atentados del 11-M con la banda terrorista ETA.
(...)
Los peritos policiales imputados son Isabel López Cidad, Manuel Escribano y Pedro Manrique. Según explica el auto notificado hoy por Garzón, los tres peritos elaboraron el informe de fecha 21 de marzo de 2005 y lo presentaron al Jefe de Sección, Francisco Ramírez, quien les indicó que debían reelaborarlo eliminando las observaciones acerca de que el ácido bórico se había encontrado también en un piso franco de ETA.

Ramírez consideró que los peritos se habían extralimitado, pero ellos se negaron a reescribirlo. Entonces, Escribano le sugirió a Ramírez que reasignase el caso a otro perito. Éste se lo asignó a sí mismo -lo que, según el auto, está dentro de sus competencias- y elaboró el informe oficial de 22 de marzo de 2005, el mismo texto, pero sin las alusiones a ETA. Fue este documento el que se remitió a la Comisaría General de Información.

Sin embargo, un año y cuatro meses después, el 11 de julio de 2006, el ministro del Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, pidió todos los informes realizados sobre sustancias explosivas en relación con los atentados de Madrid y fue en ese momento cuando el perito Escribano extrajo de su archivo el informe que habían elaborado los tres y que había rechazado su superior.

Ese mismo día lo firmaron con fecha de 21 de marzo de 2005 y le presentaron una copia a su responsable, el señor Andradas, jefe de la Unidad de Análisis Científico de la Comisaría General de la Policía Científica sin advertirle la alteración que simulaba la fecha de firma y creación del documento. Se presentó por tanto como documento oficial, el que había sido rechazado por Ramírez. Ahora Garzón les imputa un delito de falsedad.
L'acta del magistrat Garzón (en pdf)

Suport pel professor francès Robert Redeker

Amenaçat de mort per haver publicat a finals de setembre l'article "Face aux intimidations islamistes, que doit faire le monde libre? , el professor francès Robert Redeker ha tingut d'abandonar el seu domicili i passar a malviure sota protecció policial, pagant-ne gairebé totes les despeses. La seva situació és deseperada, com explica en aquesta carta adreçada al filòsof André Gluksmann:
Cher André,
Bonjour. Je suis maintenant dans une situation personnelle catastrophique. De nombreuses menaces de mort très précises m’ont été adressées, et j’ai été condamné à mort par des organisations de la mouvance al-qaïda. L’UCLAT et la DST s’en occupent, mais…je n’ai plus le droit de loger chez moi (sur les sites me condamnant à mort il y a un plan indiquant comment venir à ma maison pour me tuer, il y a ma photo, celle des lieux où je travaille, des numéros de téléphone, et l’acte de condamnation). Mais en même temps on ne me fournit pas d’endroit, je suis obligé de quêmander, deux soirs ici, deux soirs là…Je suis sous protection policière permanente. Je dois annuler toutes les conférences prévues. Et les autorités m’obligent à déménager. Je suis un SDF. Il en suit une situation financière démente, tous les frais sont à ma charge, y compris ceux eventuels d’un loyer d’un mois ou deux éloigné d’ici, de deux déménagements, de frais de notaire, etc…C’est bien triste. J’ai exercé un droit connstitutionnel, et j’en suis puni, sur le territoire même de la République. Cette affaire est aussi une attaque contre la souveraineté nationale: des lois étrangères, décidées par des fanatiques criminophiles, me punissent d’avoir exercé un droit constitutionnel français, et j’en subis, en France même, grand dommage.
El més indignant de tot és que Europa no sap que fer amb els amençats. Són com una patata calenta entre les mans de la correcció política. Una nosa, una molèstia, un inconvenient. De la mateixa manera que era una molèstia i un inconvenient tenir un amic, un veí o un company jueu a l'Alemanya dels anys trenta. Ningú no és capaç de plantar cara i defensar els valors democràtics fonamentals. I quan dic ningú, vull dir ningú. Començant pels que haurien d'estar-ne a l'avantguarda, la nostra classe política, i acabant per aquesta ciutadania tan autosatisfeta de les seves virtuts democràtiques. Una ciutadania sempre disposada a la denúncia militant d'allò i d'aquells que saben perfectament que no s'hi tornaran, però absolutament mesquina i covarda per fer-ho en contra dels autèntics botxins. És més, en una mena de síndrme d'Estocolm col·lectiu, acaben confonent les víctimes pels botxins i els botxins per les víctimes. Primer, van deixar sols els caricaturistes danesos de Mahoma; després, van aconseguir que la diputada holandesa d'orígen somalí Ayann Hirsi Alí s'exiliés als Estats Units; ara, critiquen al Papa per no haver previst les conseqüències de la seva cita històrica o retiren una Òpera de Mozart, no fós cas que s'enfadessin els islamistes. I a sobre se'n riuen de la pregunta d'Aznar: per què sempre ens hem de disculpar nosaltres i ells mai? Per més informació del cas Redeker, aquí.

L'OTAN assumeix la seva responsabilitat a l'Afganistan

Les divisions entre els socis europeus de l'Aliança Atlàntica van fer témer que l'OTAN abandonés els afganesos a la seva sort, perdent així la credibilitat que li quedava. Precissament, el rebrot de la violència dels talibans, de les màfies de narcotràfic i dels senyors de la guerra dels últims mesos tenien i tenen per objectiu aprofondir en aquestes divisions, en un intent de fer girar la truita. Finalment, però, els ministres de defensa de l'OTAN van decidir ahir a Eslovènia ampliar la seva missió a tot l'Afganistan. A partir d'ara, totes les operacions militars i tots els soldats, inclosos els nord-americans, actuaran sota el comandament únic de l'OTAN. Sens dubte, una molt bona notícia. Però, la pregunta és: quan durarà aquesta voluntat? Tindran tots els socis de l'Aliança la paciència necessària i la claredat estratègica per mantenir la missió, que se'ns dubte haurà de preparar-se per a una increment substancial de la violència?

Lluny de la propaganda de la internacional mediàtica, que ara redescobreix l'Afganista, podeu llegir una anàlisi basant completa de la situació en aquell país. En el Wall Street Journal, en anglès. Aquí, en francès.
La bataille dans le sud n’est pas un signe, comme certains pourraient le penser, que l’Afghanistan a été perdue. Avec la traque d’al-Qaida menée par les forces américaines à la frontière avec le Pakistan et la lenteur du gouvernement de Kaboul à affirmer son autorité, un vide politique et sécuritaire a émergé dans la région. Celui-ci a progressivement été occupé par les seigneurs de la drogue, les anciens combattants talibans et les chefs tribaux qui ont peu en commun mis à part un grand intérêt à ce que l’état d’instabilité continue.

L’argent de la drogue et la porosité de la frontière pakistanaise ont permis aux talibans de se réarmer et de recruter de nouveaux combattants. Certaines écoles pour filles, une grande réalisation dans l’Afghanistan post-talibans, ont été obligées de fermer. Des chefs locaux ont soutenu les talibans tandis qu’une population qui avait de grands espoirs pour l’avenir s’est retournée contre Kaboul et l’Occident.

En réaction, l’O.T.A.N. a doublé cet été le nombre d’hommes dans le pays - le portant à 20.000 - et s’est installée dans le pays. Sa première tâche a été de reprendre le terrain. Dans les sociétés tribales, les autochtones veulent savoir qui va gagner avant de choisir leur camp. Beaucoup d’Afghans ont douté de la volonté combative de l’O.T.A.N. . La conclusion de l’opération Méduse devrait contribuer à dissiper ces doutes.
.
L’Afghanistan requiert de la patience et de la responsabilité, deux qualités rares au sein des capitales occidentales. Pourtant il convient de contrer le fatalisme dominant et d’affirmer l’évidence: les succès se suivent. Après 30 ans de guerre qui ont renvoyé l’Afghanistan au Moyen-âge, la plus grande partie du pays est désormais en paix. Le président Hamid Karzai est largement populaire et le gouvernement a été élu démocratiquement. Plus de quatre millions de gens qui avaient été forcés de fuir leur foyer en raison de la guerre sont revenus depuis que les Etats-unis ont défait les talibans fin 2001. La croissance économique a été de 14% en 2006. Six millions d’enfants sont scolarisés et 50 partis indépendants sont enregistrés.

Per què Blair hauria de dirigir el laborisme britànic 12 anys més?

La resposta és de Johan Norberg:
"[Free movement] is good for the people of Eastern Europe because it provides them with growth, better jobs and wages, and spreads and deepens European democratic values. Creating a common market means that workers must have rights as well as businesses, and there must be freedom of movement for workers as well as for capital, goods and services."
Tony Blair, 13 September


“British jobs to British workers”.
Gordon Brown, 10 September

Hi haurà també manifestacions contra aquest mur?

La notícia és d'Al Jazeera:
Saudi Arabia has said it is pushing ahead with plans to build a 900km fence along its border with Iraq in an attempt to improve security.
Nawaf Obaid, a security adviser, said on Wednesday the $12 billion border will take between five and six years to complete and will have electronic sensors to protect the oil-rich kingdom from external threats. "The main issue is to seal the border on the Iraqi side since there has been almost no [Iraqi security] presence since the US invasion," Obaid said.

dijous, 28 de setembre del 2006

El CAC reconeix la seva inutilitat

L'acord del CAC en resposta a les denúncies presentades pel PP i Ciutadans-Partit de la Ciutadania contra l'anunci televisiu de la Plataforma Pro Selecions Esportives Catalanes no pot ser més eloqüent. Es declara incapaç d'adoptar una decissió i reconeix així la seva incompetència i inutilitat. I no pot ser d'altra manera, ja que la decissió sobre la legalitat o no de l'anunci correspon als tribunals. Totes aquelles decissions que es volen sustreure a l'autoritat judicial i traspassar-les a un òrgan administratiu van sempre en direcció contrària a l'estat de dret i la separació de poders.

Ve't aquí un fragment de la resolució del CAC reconeixent la seva impotència:
Aquest Consell no disposa, en conseqüència, de paràmetres d’aplicació o interpretació de l’esmentada norma, en especial pel que fa a supòsits com el que ens ocupa, en què el Consell s’ha vist en la necessitat d’enfrontar-se a una tasca d’una especial complexitat.

(...) no comptem amb uns criteris clars, apriorísticament establerts, que perfilin els límits que no s’han d’ultrapassar per tal d’evitar que la formulació d’una determinada iniciativa, idea o proposta sigui considerada com a essencialment política. No podem oblidar, en aquest sentit, que l’article 90 de la Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya, defineix el concepte d’allò que és publicitat de forma considerablement amplia, tot incloent en l’incís final de l’apartat a), “qualsevol forma de missatge audiovisual emès per compte de tercers per a promoure actituds o comportaments entre els usuaris.”

Una crida perquè Europa no s'arronsi davant l'Iran

Vint intel·lectuals, la majoria francesos, han publicat un manifest al diari "Le Figaro" adreçat als líders polítics europeus perquè es plantin davant l'Iran. Entre els firmants hi ha els conguts filòsofs i escriptors André Glucksmann o Bernard-Henri Lévy, i els Premis Nobel Elie Wiesel i Claude Cohen-Tannoudji.
Au nom de notre attachement à la démocratie, à ses valeurs, aux libertés qu'elle garantit, au respect des règles de droit qui la fondent, nous exhortons les dirigeants européens à faire face au danger que font peser sur le monde les dirigeants iraniens, leur volonté de se doter de l'arme nucléaire et de «rayer Israël de la carte».

En tant que citoyens soucieux de l'avenir de l'Europe autant que de l'avenir du Proche-Orient, nous les appelons à :

- refuser les violations du droit international et du traité de non-prolifération des armes nucléaires, signé par l'Iran ;

- tirer les conséquences du marché de dupes de négociations reconduites indéfiniment, sans résultat ;

- demander à l'ONU qu'elle fasse respecter sa charte interdisant à tout État membre l'incitation à la haine et l'appel à la destruction d'un autre État membre, faute de quoi l'ONU perdrait toute légitimité ;

- dénoncer les thèses négationnistes sans cesse réaffirmées par les dirigeants iraniens ;

- combattre le financement de mouvements terroristes par le régime iranien.

Nous lançons cet appel aux dirigeants européens, à qui incombe, au nom de leurs peuples, la responsabilité historique de faire obstacle au retour de la barbarie.
Henri Atlan, biologiste

Henri Atlan, biologiste; Monique Atlan, journaliste; Paul Audi, philosophe; Marc Augée, anthropologue; Henri Berestycki, mathématicien (EHESS); Fabrice Chiche, responsable associatif; Claude Cohen-Tannoudji, Prix Nobel de physique; Christian Delacampagne, philosophe; Thérèse Delpech, chercheur; Roger-Pol Droit, philosophe, chercheur CNR; Sophie Dulac, chef d'entreprise; Erhard Friedberg, sociologue (CNRS, Sciences Po; Gérard Garouste, peintre; André Glucksmann, philosophe; André Green, psychanalyste; Litza Guttieres-Green, psychanalyste; Bernard-Henri Lévy, écrivain, philosophe; François Rachline, écrivain, économiste (Sciences Po); Ezra Suleiman, professeur de sciences politiques à Princeton; Elie Wiesel, écrivain, Prix Nobel de la Paix.

El circ de l'ONU

Un magnífic article de Guy Sorman que em permeto publicar íntegrament perquè no té desperdici:
Le gouvernement mondial n’est pas pour demain, Dieu merci. Assemblée générale annuelle de l’ONU : me trouvant à New York, aux premières loges, pour écouter tous les chefs d’Etat pérorer à la tribune, je me réjouis du peu de pouvoir de cette assemblée. Mon regard serait-il superficiel ? Certains, dans la diplomatie française en particulier, pratiquent une vision transcendantale de l’ONU : oui, ces chefs d’Etat sont pour la plupart des tyrans et des kleptocrates, mais tous ensemble, leurs vices particuliers se métamorphoseraient en une sagesse générale.
En ce moment, à New York, les vices sont tout de même plus évidents que la sagesse : en profitent directement les hôtels, restaurants, boîtes de nuit et services d’escorte payés par les impôts , les razzias et la confiscation de l’aide internationale. Ces exactions sont infligées par les kleptocrates aux peuples les plus pauvres ; le président de la Banque mondiale a dénoncé la facture d’hôtel d’un million de dollars du président du Congo , pays qui ne parvient pas à rembourser ses dettes. Mais il y a pire que la corruption.
À la tribune de l’ONU, la palme de la clownerie et du mensonge aura cette année été fort disputée. On s’attendait à ce que le président iranien l’emporte ; mais, malgré un regard quelque peu allumé, sa dénonciation lancinante, répétitive de l’injustice de l’ordre mondial, anesthésia la salle et la presse. La surprise vint donc de Chavez, le Vénézuélien, qui, grimaces à l’appui, dénonça l’odeur de soufre qui planait encore sur l’estrade où le diable Bush avait parlé la veille. On sait aussi que converti en agent littéraire, il brandit un livre de Noam Chomsky qui, selon Chavez, révélait bien le complot de l’Amérique contre le monde. Les ouvrages délirants de Chomsky sont à peu près aussi scientifiques que le fut en son temps le Protocole des sages de Sion, qui dénonce l’emprise juive sur la planète. Mais Chomsky étant juif lui-même, c’est à l’Iranien Ahmadinejad que revient le prix spécial de l’antisémitisme.
S’étonnant de l’importance excessive que l’on accorde à l’extermination des Juifs d’Europe, Ahmadinejad a demandé la création d’une instance indépendante pour vérifier l’existence ou non de l’Holocauste ! S’il est prouvé qu’elle a eu lieu, ajoute le Président iranien, les Européens en sont responsables et il convient que les Israéliens s’en retournent en Europe, où ils seront logés et nourris. Inutile de se demander pourquoi le gouvernement iranien cherche à se doter d’une bombe atomique ? Sinon pour rayer Israël de la carte du Proche-Orient : nul d’ailleurs dans les couloirs de l’ONU ne doute de ce projet iranien . Comme l’a observé l’ambassadeur des Etats-Unis à l’ONU , l’Iran disposant de quatre siècles de réserve de pétrole et de gaz, n’a aucun besoin de centrales nucléaires pour produire de l’énergie.
Face au délire et plus grave, face à la détermination de ce gouvernement iranien, Jacques Chirac aura aussi créé une surprise qui mérite une mention spéciale du jury. Alors que la France, jusque-là, était d’accord avec les Etats-Unis pour sanctionner l’Iran et bloquer, si faire se peut, son programme nucléaire, le Président français annonça à la tribune qu’il ne croyait pas aux sanctions ; si le Conseil de sécurité en adoptait, précisa Chirac , il fallait qu’elles soient douces. Les Américains , apparemment pas prévenus de ce volte-face, ont fait bonne figure, considérant sans doute que Chirac, en fin de parcours, était « irrelevant » et les Français de vrais faux alliés.
La presse américaine en conclut que des entreprises françaises, soutenues par Jacques Chirac, devaient réaliser de bonnes affaires en Iran : une interprétation quelque peu superficielle – à mon sens – qui sous-estime le désir véritable de Jacques Chirac de se poser en leader des pays non alignés et en défenseur des grandes civilisations menacées par l’américanisation culturelle. Chirac fut d’ailleurs, pour son ultime prestation à l’ONU, aussi chaleureusement applaudi que Chavez et Ahmadinejad.
La réception la plus glaciale, on le devine, fut réservée au Président des Etats-Unis.

Les Etats-Unis ont tout pour déplaire à l’assemblée des kleptocrates. Tout d’abord, le contribuable américain paye l’essentiel des frais de fonctionnement de l’ONU et de la réception à New York. Nul invité n’a le désir de remercier son hôte. Ensuite, les Américains n’ont que le mot démocratie à la bouche, une insulte permanente pour les trois quarts des délégués. Enfin, George W. Bush a fait appel à l’ONU pour une mission concrète et urgente : stopper le génocide au Darfour . Un massacre qui bouleverse actuellement l’opinion publique américaine mais a laissé l’Assemblée générale des Nations Unies totalement indifférente. Les représentants russes et chinois au Conseil de sécurité s’opposent d’ailleurs à une intervention au Darfour ; perpétuant leurs propres massacres contre les Tchétchènes, les Tibétains et les Ouïgours , ils ne veulent pas créer de précédent humanitaire . Chacun ne doit-il pas rester boucher l chez lui ?
Cette passivité de l’ONU face au Darfour ou à l’Iran se drape dans les deux alibis majeurs de la communauté internationale : souveraineté nationale et respect des civilisations.
La plupart des génocides sont conduits sous couvert de la souveraineté nationale, exercée par des tyrans, à l’abri des frontières arbitraires. Mais ces tyrans sont maintenant confrontés au droit d’ingérence humanitaire qui conteste la souveraineté nationale. C’est là qu’intervient la Civilisation ? Cet alibi, plus chic, a pris le relais de la souveraineté. Au nom de la Civilisation ( en général définie , proclamée et incarnée par des personnages peu civilisés eux-même), on va refuser la liberté d’expression (Chine) ou la liberté religieuse (Arabie, Soudan ) . Paradoxe des paradoxes : l’ONU, qui est en principe l’assemblée de l’humanité, dénie aux peuples leur appartenance à la nature humaine. Vu de l’ONU , un Chinois est chinois avant d’être un homme doté de droits naturels ….Les Américains sont à peu près les seuls, en compagnie de quelques Anglo-saxons, à estimer qu’il existe, par-delà les frontières et les civilisations, une humanité qui a droit – entre autres – à la liberté.
Mais, par chance, l’ONU n’est pas le gouvernement du monde : dans la mesure où ce gouvernement existe, il est américain. C’est un fait , que l’on aime ou non..
Même Chavez, Ahmadinejad, les Chinois, les Russes et les Français sont – de fait – des sujets involontaires de la Pax Americana.
Chavez ? Il traite les Américains de fascistes mais à qui vend-il le pétrole du Venezuela ,sinon aux Etats-Unis ? Les Chinois ? Si la flotte américaine disparaissait de l’Océan Pacifique, combien de containers d’exportations chinoise atteindraient-ils, sans être piratés, les côtes de Californie et les consommateurs américains ? Et combien de tankers pétroliers navigueraient-ils sans obstacle des côtes iraniennes aux ports chinois ? Tout le système mondial de communication et d’échanges est, en réalité, garanti par la présence physique des forces américaines sur l’ensemble de la planète. Ce qui vaut pour les communications physiques est tout aussi vérifiable pour la circulation de la monnaie , le Dollar ( géré par le Federal Board ), des capitaux (régulés par Wall Street) ou des informations (Internet géré aux Etats-Unis ).
Mais une lourde menace pèse sur la Pax americana : Chavez ? Non. Ahmadinejad ? Pas plus. La menace véritable vient du contribuable américain. Imaginons que celui-ci fasse ses comptes et en déduise que la Pax americana lui coûte plus qu’elle ne rapporte aux Etats-Unis : il apparaîtrait alors que pire que la Pax Americana, bien pire que l’impérialisme américain, serait leur disparition. Imaginez un monde dirigé depuis l’ONU !

La xapussa policial

L'Audiència Nacional veu indicis de falsetat a l'informe policial de l'11-M que va eliminar les referències a ETA i remet el cas als Jutjats d'Instrucció ordinaris.

dimecres, 27 de setembre del 2006

Com la guerra d'Iraq genera més terrorisme

Per ordre del president Bush s'han desclassificat totes les conclusions de l'informe de NIE, o Evaluació Nacional d'Intel·ligència. Aquest informe, titulat "Tendències en el terrorisme global: implicacions pels EUA", va ser entregat al Congrés el mes d'abril, però el cap de setmana passat el "New York Times" en va publicar alguns fragments que, segons la Casa Blanca, distorsionaven les conclusions del mateix. El titular genèric que va donar la volta al món venia a ser aquest: "Experts dels EUA reconeixen que la guerra de l'Iraq ha generat més terrorisme".

Amoïnat, Bush ha ordenat la desclassificació íntegre de les conclusions perquè es pugui comprovar la manipulació. És a dir, com es van seleccionar només aquells paràgrafs que podien posar en dificultats l'administració republicana i afavorir els demòcrates, a un mes i mig de les eleccions legislatives del 7 de novembre. Tot seguit, i a tall d'exemple, reprodueixo un paràgraf de l'informe i poso en negreta el que va "oblidar" el NYT.

The Iraq conflict has become the cause celebre for jihadists, breeding a deep resentment of US involvement in the Muslim world and cultivating supporters for the global jihadist movement. Should jihadists leaving Iraq perceive themselves, and be perceived, to have failed, we judge fewer fighters will be inspired to carry on the fight.


El text íntegre de les conclusions de l'informe NIE us el podeu descarregar aquí (en pdf).

5.000 anys d'història en 90 segons





Via Chroniques de l'Extrême-Centre.

dimarts, 26 de setembre del 2006

L'ecologisme, arma de destrucció massiva

Acabo de llegir a “The Economist” una de les notícies més importants dels últims 35 anys i que els nostres mitjans pràcticament han ignorat: L’OMS autoritza l’ús domèstic del DDT per combatre la màlaria.

Sembla que finalment s’ha imposat la racionalitat científica al fonamentalisme ecologista. Des de la prohibició del DDT el 1972, més de 92 milions de persones han mort inútilment per la malària (veure el rellotge de la malària), sacrificats en l’altar de la ideologia eco-imperialista. Una ideologia que a l’igual que les seves homòlogues totalitàries del segle XX –el feixisme, el nazisme i el comunisme- han provocat directament o indirecta la mort de centenars de milions de persones. Dels 92 milions de morts per la malària, sense la prohibició del DDT com a mínim el 90% hauria sobreviscut.

El drama d’aquesta història és que se sabia perfectament que el DDT no era nociu. Però la ideologia i la política van poder més que racionalitat científica i van provocar un autèntic genocidi.

S’atrevirà algú a demanar responsabilitats? Algun d’aquests ministres i fiscals que no s'estan de res alhora de prohibir fumar o de demandar els fabricants de cotxes per incentivar l’escalfament global, seran conseqüents i portaran també davant dels tribunals els responsables del fanatisme ecològic que ha provocat la mort de gairebé cent milions de persones, especialment dones i nens, al Tercer Món?
15 SEPTEMBER 2006 WASHINGTON, D.C. -- Nearly thirty years after phasing out the widespread use of indoor spraying with DDT and other insecticides to control malaria, the World Health Organization (WHO) today announced that this intervention will once again play a major role in its efforts to fight the disease. WHO is now recommending the use of indoor residual spraying (IRS) not only in epidemic areas but also in areas with constant and high malaria transmission, including throughout Africa.
“The scientific and programmatic evidence clearly supports this reassessment,” said Dr Anarfi Asamoa-Baah, WHO Assistant Director-General for HIV/AIDS, TB and Malaria. "Indoor residual spraying is useful to quickly reduce the number of infections caused by malaria-carrying mosquitoes. IRS has proven to be just as cost effective as other malaria prevention measures, and DDT presents no health risk when used properly.”
WHO actively promoted indoor residual spraying for malaria control until the early 1980s when increased health and environmental concerns surrounding DDT caused the organization to stop promoting its use and to focus instead on other means of prevention. Extensive research and testing has since demonstrated that well-managed indoor residual spraying programmes using DDT pose no harm to wildlife or to humans.
"We must take a position based on the science and the data," said Dr Arata Kochi, Director of WHO’s Global Malaria Programme. “One of the best tools we have against malaria is indoor residual house spraying. Of the dozen insecticides WHO has approved as safe for house spraying, the most effective is DDT.”
Indoor residual spraying is the application of long-acting insecticides on the walls and roofs of houses and domestic animal shelters in order to kill malaria-carrying mosquitoes that land on these surfaces.
“Indoor spraying is like providing a huge mosquito net over an entire household for around-the-clock protection,” said U.S. Senator Tom Coburn, a leading advocate for global malaria control efforts. “Finally, with WHO’s unambiguous leadership on the issue, we can put to rest the junk science and myths that have provided aid and comfort to the real enemy – mosquitoes – which threaten the lives of more than 300 million children each year.”
Views about the use of insecticides for indoor protection from malaria have been changing in recent years. Environmental Defense, which launched the anti-DDT campaign in the 1960s, now endorses the indoor use of DDT for malaria control, as does the Sierra Club and the Endangered Wildlife Trust. The recently-launched President’s Malaria Initiative (PMI) announced last year that it would also fund DDT spraying on the inside walls of households to prevent the disease.
“I anticipate that all 15 of the country programs of President Bush’s $1.2 billion commitment to cut malaria deaths in half will include substantial indoor residual spraying activities, including many that will use DDT,” said Admiral R. Timothy Ziemer, Coordinator of the President’s Malaria Initiative. “Because it is relatively inexpensive and very effective, USAID supports the spraying of homes with insecticides as a part of a balanced, comprehensive malaria prevention and treatment program. “
Programmatic evidence shows that correct and timely use of indoor residual spraying can reduce malaria transmission by up to 90 percent. In the past, India was able to use DDT effectively in indoor residual spraying to cut dramatically the number of malaria cases and fatalities. South Africa has again re-introduced DDT for indoor residual spraying to keep malaria case and fatality numbers at all-time low levels and move towards malaria elimination. Today, 14 countries in Sub-Saharan Africa are using IRS and 10 of those are using DDT.

dissabte, 23 de setembre del 2006

Cada vegada més petits

Cada vegada som un país més petit. Un país en el que els nacionalistes de tots els partits només volen que hi càpiguen els catalans de sang o d'assimilació. I per aconseguir això, necessiten més i més poder. Necessiten un estat que els permeti finalment l'obligatorietat de l'assimilació. Arribar a ser, com ells diuen, una nació com totes les altres. No sé com son totes les altres nacions, però si sé que com més avança la construcció del poder polític català més ens encongim com a país, com a societat i com pàtria. Contràriament al que molta gent creu, no són els Estats els que fan als pobles o els que els salven de l'extinció. Sovint, el que fan els estats, i especialment els més intervencionistes i paternalistes, és substituir els pobles, desvertebrar les societats i sobrepassar les persones, manllenvant-los la iniciativa i convertint-los més en clients que en ciutadans. La Catalunya que patia sota el franquisme era molt més viva que la Catalunya actual. La Catalunya que maldava sotra el franquisem va crear una immensa xarxa d'entitats, associacions i moviments per tot el país sobre la base de la força de la voluntat i no de la subvenció. Va forjar una societat que s'aguantava sobre les seves pròpies forces i que per això, com va dir Elvira Lindo en el pregó de la Mercè, semblava que la llibertat "anava unes passes per davant". Una Catalunya que lluitava per la democràcia i la llibertat i perquè la seva llengua i cultura no fós perseguida ni decantada. Voliem -això creia- el reconeixement de la pluralitat, no la inversió dels papers. Voliem un model d'estat fonamentat en la nació de ciutadans, tant diferents com es vulgui però iguals en drets i deures fonamentals. Un estat de tots en que l'autonomia era la superació del nacionalisme, del nacionalisme espanyol però també del català, basc o gallec. I això va ser, i no una altra cosa, el pacte constitucional. Amb tots els seus defectes i limitacions, la Constitució espanyola de 1978 acaba jurídicament i institucionalment amb el nacionalisme espanyol a l'acceptar, entre altres coses, la cooficialitat de les llengues en l'àmbit político-administratiu corresponent i la creació o reconeixement d'institucions polítiques autònomes. Amb la Constitució del 1978, Espanya fa la transició no només d'una dictadura a una democràcia sinó també d'una concepció espanyolista de l'Estat i de la Nació a una altra fonamentada en la societat dels iguals en oposició a la societat dels idèntics, segons expressió de Fernando Savater. Ara, amb l'Estatut del 2006, Catalunya empren el camí invers. El camí cap a la tribu. El camí cap a la insignificància.

divendres, 22 de setembre del 2006

"El Mundo" pareix un ratolí

El meu amic T.A. ha fet una anàlisi dels dos documents publicats ahir per "El Mundo" i la conclusió a que arriba és decebedora pel diari de Pedro J. Ramírez. Realment, la investigació sembla haver estat bastant pobre ja que al capdavall la muntanya ha parit un ratolí.

L'àcid bòric, que és la substància de que parlen com un ingredient molt interessant, trobat com estranya coincidència a casa del musulmà Haski i a la casa de Salamanca d'uns etarres, és quelcom que es troba en moltes llars... Per la seva utilitat en les cremades. (...) He buscat a Internet una referència sobre aquest àcid i les cremades. En teniu una aquí relativa a la segona guerra mundial. (...)

En el document original (de tres pàgines) que conté tres signatures (els experts o pèrits químics) acaba indicant que "Este documento va extendido en tres hojas de papel, solo escritas en su anverso, cada una de las cuales, lleva estampado el sello de esta Dependencia y las dosprimeras además la rúbrica de los firmantes." És cert que "aquest document" consta de tres papers, que els dos primers porten la rúbrica dels signants, però, sorprenentment, no apareix per enlloc "el sello de esta Dependencia". (Estrany. ¿no?) El document, suposadament manipulat, que també es podria dir "esmenat", en canvi sí que conté en cada full (que ara són 2) "el sello de esta Dependencia".

D'altra banda, curiosament, la secretaria que talla i copia la resta del document (o el mateix signant —el que seria senyal de nivell intel·lectual), acaba el document indicant "y las dos primeras" (quan el document solament té, ara, dues pàgines!) (contienen) "además la rúbrica de los firmantes". Quan solament hi ha UNA (i no vàries) signatura en cada full. (Deu ser que també utilitza, com el Papa, un plural majestàtic?).

En definitiva, que en el primer document hi veuen, pel que he dit al'inici, fantasmes "bòrics" on solament pot ser una resta de vells costums. I en el segon document, inèpcia-burrolàndia, de ganduls buròcrates...

Resulta curiós observar com a la detallada gràfica comparativa entre els dos documents, que publica "El Mundo" a la seva web, se'ls passa per alt el detall del segell "d'aquesta Dependència", quan es veu a simple vista. El fet que el document original no porti el segell confirmaria la hipòtesi de Rubalcaba que el primer document era simplement un esborrany.

És cert que la fal·lera per fer desaparèixer qualsevol referència a ETA resulta, si més no, estranya. Sobre tot si es té en compte que la referència a l'organització terrorista basca en el document dels pèrits era purament bibliogràfica.

Però una cosa es insinuar que al darrera d'aquesta fal·lera hi pot haver un comportament delictiu i una altra molt diferent demostrar-ho. I els documents publicats per "El Mundo", lamentablement, no aporten proves consistents més enllà de la sospita.

El dimoni



Per què la critica de l'Islam desferma la violència?

Aquest article de Hans-Peter Raddatz, orientalista, economista i enginyer, apareix publicat avui al diari alemany Die Welt. Traduit al francès per precaution.ch
Les politiciens occidentaux exigent toujours davantage de respect pour la sensibilité des Musulmans. Mais les événements qui ont suivi le discours du pape montrent que nous avons affaire à une dictature de la religion.

«Nous devons nous montrer plus respectueux envers l’Islam» – cette formule se fait omniprésente en Occident. Elle retentit à chaque fois que, comme on dit, «la sensibilité des Musulmans a été blessée», c’est-à-dire lorsque des critiques émises à l’encontre de l’Islam déclenchent des réflexes violents parmi ses fidèles. Les groupes de Musulmans radicaux entretiennent aujourd’hui un Islam de la rue qui jouit de la bienveillance de nombreux gouvernements et d’une presse agressive. Mais les événements qui ont suivi le discours du pape ne montrent-ils pas le plus clairement du monde que la «sensibilité» des Musulmans n’est autre qu’une forme moderne de dictature de la religion? En effet, le levier du «respect» permet ici d’influer durablement sur le comportement de l’Occident.

De même que son ciseau taille dans la pierre une forme correspondant à la vision du sculpteur, les directives inhérentes aux menaces musulmanes corrigent l’identité occidentale, la démocratie et l’État de droit en fonction d’une vision du monde islamique. L’enjeu n’est ici rien moins que l’autonomie moderne de la pensée, de l’éducation et de la science, que l’on prive de la faculté de discuter d’alternatives au sein d’un débat ouvert. Et rien n’est plus traître en cela que le reproche systématique de «provocation», censé donner aux Musulmans le droit d’étouffer la critique occidentale par la menace et la violence.

Mais le cœur du problème est ailleurs. Depuis le haut moyen-âge, depuis la victoire de l’orthodoxie, la loi d’Allah est supposée constituer l’instance suprême. Contrairement aux institutions de l’Occident séculaire, celle-ci couvre l’intégralité de la personne du Musulman et de l’État islamique. De même que, pendant le moyen-âge chrétien, seuls les membres de l’Église étaient des êtres humains à part entière, seuls les membres de l’Islam sont humains, aujourd’hui encore, au sens de l’orthodoxie musulmane. Dans cette vision totalitaire, les Musulmans fervents font figure de clones spirituels qui ne connaissent pas d’autre réalité. Des gens à ce point endoctrinés n’ont aucun autre moyen de s’exprimer que la violence dès qu’ils font face à la critique.

En appelant leurs populations à faire montre de «respect» pour la «sensibilité» des Musulmans, les dirigeants européens soumettent leur propre vision du monde au dictat de l’interprétation musulmane. C’est ainsi que s’impose, par le biais d’un soi-disant dialogue, une véritable intégration dans l’Islam. Un lobbying de première force est déployé au niveau du Parlement européen en vue de vendre l’Islam comme «une composante du système de valeurs occidental» Des notions telles que «paix», «tolérance», «enrichissement réciproque» et autres servent aux eurocrates et aux «experts de l’Islam» de bâtons de pèlerin dans leur action missionnaire auprès des pays européens. À leurs yeux exercés, dès que la violence apparaît, ce n’est jamais celle de l’Islam, mais la manifestation de quelque pouvoir diffus qui «abuse» de l’Islam.

Ceux qui, alors, défendent une position critique, c’est-à-dire démocratique, «créent des préjugés». Cette stratégie est efficace. Aveugle à l’évolution récente des événements, la politique allemande reste fidèle au dictat de la rectitude politique. Et le fait que personne ne conteste le bien-fondé de sa position favorable envers le «Sommet islamique» [NdT: rencontre des principaux dirigeants musulmans d’Allemagne à l’invitation du gouvernement Merkel] aggrave encore le dilemme du ministre de l’Intérieur. Déjà limité dans sa souveraineté par les directives de l’UE, il s’apprête à diriger un «dialogue» conforme à la constitution tout en veillant à «ne pas compromettre l’identité musulmane».

En tant que juriste, le ministre sait que sous le couvert de la liberté de religion, on ouvre ainsi une porte dérobée permettant à la charia de s’immiscer dans le droit allemand. Qaradawi, le fameux imam télévisuel, virtuose de la gamme des ruses musulmanes et membre du «Conseil de la fatwa» en Europe, exigea récemment que l’on accorde aux Musulmans ce qu’on leur octroie ici en fait depuis longtemps, à savoir le droit de «pratiquer leur foi sans aucune réserve». Mais il inclut dans cette formule la dimension politique, qui impose de surmonter l’«incroyance», dont la démocratie fait partie du point de vue universaliste de l’Islam.

Modérés uniquement dans le discours, mais jamais dans la substance, les représentants allemands de l’Islam évitent soigneusement d’aborder l’appel du pape à renoncer à la violence. Ils font sans cesse référence aux «crimes» du Christianisme, voulant ignorer que celui-ci, contrairement à l’Islam, a abandonné depuis longtemps ses ambitions suprématistes. Aussi longtemps que les Musulmans refuseront d’examiner et d’assumer leur parcours problématique, ils continueront de donner l’impression de se préparer à faire usage de violence. Nous devons donc nous attendre à la renaissance d’une dictature religieuse qui répond à chaque «préjugé», au moindre manque de «respect», par des menaces et des attentats.

dijous, 21 de setembre del 2006

L'11-M, tancat a pany i forrellat?

En aquest blog ens hem fet ressò en comptades ocasions de les notícies que publicava "El Mundo" en relació a la trama de l'11-M. Per què? Doncs, perquè ens semblava que la majoria de les vegades eren interpretacions periodístiques enlloc d'informacions objectives prou contrastades. Aquesta vegada, "El Mundo" presenta proves documentals d'una manipulació dirigida a enganyar el jutge instructor. Proves que ha entregat al magistrat, que ara haurà de comprovar la seva autenticitat i investigar-ne els responsables.

L'informe original (PDF, 271 KB) L'informe manipulat (178 KB)

El diari "El Mundo", explica això:
MADRID.- El Ministerio del Interior entregó al juez de la Audiencia Nacional Juan del Olmo un informe de la Policía Científica manipulado para eliminar de él las referencias a una posible relación entre ETA y Hasan Haski, presunto instigador del 11-M.

El documento había sido solicitado a la Policía Científica por la Unidad Central de Información Exterior (UCIE), en el curso de las diligencias practicadas tras la detención de Haski, que se produjo en Lanzarote el 17 de diciembre de 2004.

El 18 de marzo de 2005, la UCIE remitió a la Policía Científica una sustancia hallada en el domicilio del supuesto terrorista. Tres días después, el 21 de marzo, tres peritos firmaron un informe en el que reflejan sus conclusiones tras analizar cinco muestras de la citada sustancia, que identificaron como ácido bórico.

Según el documento, esta misma sustancia aparecía también en otro informe pericial sobre un registro realizado el 6 de noviembre de 2001 en un piso franco de ETA en Salamanca.

En esa fecha, dos miembros del entonces 'comando Madrid', Ana Belén Egües Gurruchaga y Aitor García Aliaga, alias 'Karpetas', hicieron estallar un coche bomba al paso del vehículo del que en esos momentos era secretario general de Policía Científica, Juan Junquera. Éste salió ileso, pero unas 90 personas resultaron heridas.

El piso que el citado comando tenía alquilado en Salamanca servía como centro de operaciones y base para la preparación de artefactos, y en él se localizó ácido bórico, la misma sustancia que fue localizada en el domicilio de Haski.

Las 'observaciones', eliminadas

El informe original de la Policía Científica, en su apartado de observaciones, señala lo siguiente: "Que dado lo poco frecuente en que esta sustancia ha sido intervenida en hechos terroristas y a que nosotros [los peritos] ignoramos su verdadera aplicación en relación con estos hechos, existen varias posibilidades, tales como: conservante de los explosivos de tipo orgánico, enmascarar el explosivo para no ser detectado por los perros especialistas en detección de explosivos, etc., nos lleva a la posibilidad de que el autor/autores de estos hechos estén relacionados entre sí y/o hayan tenido un mismo tipo de formación y/o sean el/los mismo/s autor/es".

Sin embargo, la Comisaría General de Información no remitió este informe al juez Del Olmo, sino otro en el que se eliminaron las referencias al piso franco de ETA y a las posibles vinculaciones entre el 11-M y la banda terrorista.

Además, las firmas de los tres peritos fueron sustituidas por la de Francisco Ramírez, jefe del Servicio Central de Análisis Científico de la Policía Científica, y el documento se fechó el 22 de marzo de 2005, en lugar del día 21.

Si els documents han estat manipulats pels periodistes, caldrà reclamar-los responsabilitats penals. En aquest cas, "El Mundo" s'haurà enfonsat en un dels pitjors escàndols de la història del periodisme modern. Però, si els documents són autèntics i es demostra que hi va haver intenció d'enganyar el jutge, és el govern el que haurà naufragat. I amb ell, tots aquells que s'han conjurat a rebutjar automàticament qualsevol reclamació perquè el Parlament torni a investigar els fets.

La "tonteria" del mes

SACRAMENTO, Californie (AP) -- Le ministre de la Justice de la Californie, Bill Lockyer, a engagé des poursuites contre six constructeurs automobiles américains et japonais, dont Ford ou Toyota, pour leur implication dans le réchauffement climatique.
La plainte déposée mercredi affirme que les émissions des véhicules ont causé des torts importants à l'environnement et la santé publique des Californiens. Elle ajoute qu'elles ont coûté des millions de dollars pour lutter contre leurs effets. Les constructeurs Chrysler, General Motors, Ford, Toyota, Honda et Nissan sont visés.
Le démocrate Bill Lockyer souhaite que ces entreprises soient tenues responsables de leur contribution au réchauffement de la planète. Les véhicules sont la première source d'émissions de gaz à effet de serre en Californie. C'est la première fois qu'un Etat américain exige le versement de dommages et intérêts pour l'impact des véhicules sur le réchauffement climatique.

I ja posats, per què no demandar els milions de conductors de l'estat de Califòrnia? O és que no són ells els que pol·lucionen cada vegada que engeguen i circulen amb el cotxe?

Però no tingueu por. Això no ho farà mai cap càrrec electe, perquè ficar-se amb els conductors vol dir perdre les eleccions. En canvi, ficar-se amb les empreses fabricants de cotxes, no.

dimecres, 20 de setembre del 2006

El primer ministre hongarès imita Hugh Grant

El vídeo i la notícia són de la BBC.



ADDENDA.- Segons un informe de la policia hongares, de les 10.000 persones que s'han manifestat aquests dies contra el govern, només entre 100 i 120 serien els responsables de la violència. D'aquests, la majoria eren "hoolligans" de dos equips hongaresos rivals, el Ferencvaros i l'Ujpest. La resta provenien de diferents grups extremistes, la majoria nacionalistes, i alguns neonazis.

La presidenta de Letònia presenta candidatura per succeir Kofi Annan

Vaira Vike Freiberga no té, però, gaires possibilitats. La primera, perquè és una dona i no porta vel, la qual cosa li fa perdre molts de vots. La segona, perquè va fugir el 1944 de l'ocupació soviètica per viure a Occident, cosa no gaire ben vista entre la progressia. La tercera, perquè quan va ser elegida presidenta de Letònia el 1999 va apostar decididament per l'ingrés del seu país a la UE i l'OTAN, cosa aquesta última que tampoc no agrada gaire a la correcció política.

Per tot això, ho té malament. Per tot això, estaria bé que guanyés.

Vía Marta Salazar.

El papa en el parany islamista

Un lúcid article de Guy Sorman:
Dans la querelle sur ce que le pape a dit ou pas dit sur l’Islam, le texte n’a aucune importance et Benoît XVI n’y est absolument pour rien. Qu’il s’excuse ou qu’il ne s’excuse pas ne modifie rien non plus ; auprès de qui d’ailleurs et de quoi devrait-il s’excuser ? . La réalité est ailleurs, à repérer dans le grand réseau internet et des télévision arabes au service d’une constellation mondialisée de meneurs intégristes. Ceux-ci disposent de la capacité instantanée de mobiliser des troupes de manifestants et de combattants, de les fanatiser et de les payer, sur n’importe quel prétexte. Oui , évidemment de les payer : sans argent , l’islamisme serait resté un amateurisme . Le système avait été rodé pour les caricatures danoises, il se perfectionne contre le pape et, demain, une autre mèche , contre un autre bouc émissaire, fera aussi bien l’affaire.

Paradoxes

Com era d'esperar a la progressia social nacionalista no els ha agradat el cartell electoral de Ciutadans. Les escatalògiques declaracions de Pepe Rubianes a Tv3 les consideren divertides, però troben de mal gust aquest cartell. Resulta curiós observar com aquesta imatge posa més al descobert les vergonyes dels altres que les pròpies. I és que no hi ha res més vergonyós que anar despullat d'idees i no saber-ho.

El Paquistan demana al Consell dels Drets Humans de l'ONU que examini les paraules del papa

Hier, à Genève, le Pakistan a demandé au Conseil des droits de l'Homme de l'ONU, au nom de l'Organisation de la conférence islamique (OCI), un débat urgent sur la tolérance religieuse, après les déclarations du Pape. Dans son allocution, l'Ambassadeur pakistanais Masood Khan a déploré les propos tenus par le Pape, il y a quelques jours, à Ratisbonne. Il s'est également fait l'écho de la vague de protestations qui a parcouru le monde musulman et qui visait à dénoncer la référence du souverain pontife à l'empereur byzantin Manuel II Paléologue, par laquelle il aurait associé la violence à l'islam. Lundi, il a donc demandé qu'un débat urgent soit agendé cette semaine sur la tolérance religieuse. Le débat sur la tolérance religieuse pourrait avoir lieu ce vendredi déjà. Il était d'ailleurs déjà prévu après que le Conseil des droits de l'homme eut adopté une résolution en la matière répondant à la polémique sur les caricatures de Mahomet..
Més, aquí.

Puigcercós acusa ICV d'inútil i fonamentalista

Per una vegada, estic d'acord amb Puigcercós:
El secretari general d'ERC, Joan Puigcercós, ha assegurat que en el govern tripartit ICV-EUiA va posar de manifest la seva "inutilitat" i el seu "fonamentalisme ecologista". D'aquesta manera ha valorat el lema electoral dels ecosocialistes "Hi ha una manera intel·ligent de ser d'esquerres". "Intel·ligent no ho sé", ha dit Puigcercós, "però inútil, segur, perquè la seva contribució és zero". El dirigent republicà ha afegit que Iniciativa treballa en l'aspecte nacional per a CiU i en l'aspecte social per al PSC. El secretari general d'ERC ha fet aquestes declaracions en la presentació dels compromisos de govern d'Esquerra de cara a les pròximes eleccions.

Cop d'Estat a Tailàndia

Tailàndia és un país majoritàriament budista, llevat de la zona sud del país, fronterera amb Malaisia, que és de majoria musulmana. En aquesta regió, desde fa anys, hi ha una guerrila separatista que vol unificar-se amb Malaisia, país de religió musulmana. Aquesta guerrilla, que semblava haver desaparegut, es va revifar fa poc, coincidint amb la irrupció internacional de l'islamisme. Les autoritats taliandeses han tingut moltes dificultats per fer-hi front i el govern del primer ministre Thaksin Shinawatra tampoc se'n ha sortit, sobre tot perquè ha estat des dels seus inicis envoltat per la pol·lèmica. Finalment, els militars han donat un cop d'Estat. El seu autor, segons l'Agència France Press, és un general musulmà proper al rei de Tailàndia :
Le général Sonthi Boonyaratglin, leader apparent du coup d'État à Bangkok, est le premier musulman à diriger l'armée de la Thaïlande, pays largement bouddhiste, et a la réputation d'être proche du roi Bhumibol Adulyadej.

Le général Sonthi, 59 ans, un ancien combattant bardé de médailles, cultive l'image d'un militaire de carrière pragmatique et à la voix douce. Mais il s'était opposé publiquement au premier ministre Thaksin Shinawatra à propos de la politique sécuritaire avant le putsch de mardi soir.

C'est Thaksin qui l'avait choisi il y a tout juste un an.

Sa nomination au poste de commandant-en-chef de l'armée de terre avait été largement perçue comme une réelle tentative du gouvernement de trouver une issue au conflit dans l'extrême sud de la Thaïlande où une rébellion séparatiste musulmane sévit depuis près de trois ans.

À l'époque, ses sympathisants avaient affirmé que le général Sonthi pouvait contribuer à dissiper l'impression que les autorités se rendaient systématiquement coupables de discriminations à l'égard des musulmans malais du Sud, région où ils sont majoritaires.

Encore récemment, il avait admis que Bangkok ne savait pas vraiment qui sont les chefs des insurgés et avait préconisé la négociation pour mettre fin aux violences qui ont fait plus de 1.400 morts depuis janvier 2004. Cependant, des ministres proches de M. Thaksin avaient rejeté de tels pourparlers.

Mardi soir, les porte-parole du général ont cité la corruption, la division de la société et des actes susceptibles de porter atteinte au roi pour justifier le putsch.

dimarts, 19 de setembre del 2006

Cinquanta anys després, nova revolta d'Hongria contra la mentida de l'esquerra

Quan falta poc més d'un mes per complir-se els 50 anys de la insurrecció d'Hongria contra els soviètics, els hongaresos han tornat a sortir al carrer per exigir la dimissió del primer ministre socialista. Un primer ministre que va mentir deliberadament els ciutadans sobre la situació econòmica del país per poder guanyar les eleccions. Una gravació secreta, emesa ara per la ràdio pública hongaresa i en la que s'escolta al primer ministre explicant als seus correligionaris com estaven mentint a la població, ha provocat la indignació i ha sigut el detonant de la protesta.

Si voleu escoltar un fragment de l'enregistrament, doblat al català per Catalunya Ràdio, cliqueu aquí.

Més informació/BBC:
"Nothing like this has happened since 1956," one young protester told Reuters news agency, referring to Hungary's failed uprising against Soviet rule in October 1956.

Officials told state news 150 people were injured in the violence, including 102 police officers.

Our correspondent says the city is now mostly quiet, with only a handful of protesters left in the area.

Earlier Mr Gyurcsany told the state news service he had no plans to resign.

"The street is not a solution, but instead causes conflict and crisis," he said. "Our job is to resolve the conflict and prevent a crisis."

He said those who had called for a "radical solution" to Hungary's problems were also partly to blame.

Smaller protests were also held in other cities around Hungary.

Leaked tape

Mr Gyurcsany's comments, which sparked the violence, were heard in a tape of a meeting he had with his MPs a few weeks after April's election, and leaked to local media on Sunday.

In excerpts broadcast on state radio, Mr Gyurcsany says harsh economic reforms are needed.

"There is not much choice. There is not, because we screwed up. Not a little, a lot. No European country has done something as boneheaded as we have.

"Evidently, we lied throughout the last year-and-a-half, two years... You cannot quote any significant government measure we can be proud of, other than at the end we managed to bring the government back from the brink. Nothing."

In a speech sprinkled with obscenities, Mr Gyurcsany says: "We lied in the morning, we lied in the evening."
ADDENDA.- Les imatges de la TV hongaresa Dunatv no mostren precisament que la revolta l'estigui fent un grapat de "caps rapats", que es el que estan dient alguns mitjans occidentals perquè, com tothom sap, només l'extrema dreta es pot oposar a un govern socialista. O la nova extrema dreta, com tan bé sap Rodríguez Zapatero.

El primer ministre hongarès promet fermesa contra els aldarulls.
Benhauradament, ja no hi ha els tancs del Pacte de Varsòvia.

Té dret Benet XVI a la llibertat d'expressió?

Pel que sembla, no.

Magnífica anotació de Josep Miquel Guàrdia, que comparteixo al cent per cent:
COINCIDO CON Anne Applebaum. No es necesario discernir si el Papa tenía razón o no, si fue o no oportuno, en sus afirmaciones hechas en Ratisbona. No importa el contenido de lo que dijo. Lo que importa es que lo dijo, y debe protegerse su libertad de expresión. Incluso si hubiese hecho afirmaciones más ofensivas. No sé, a lo mejor es que se quedó corto: si hubiese dicho "estoy hasta los cojones de estos musulmanes. Que les den por el culo y que les exploten los huevos" tendríamos a todo el mundo con camisetas en las que pondría "Todos somos Ratzinger", ¿no?

El retorn del col·laboracionisme

El fill de 13 anys de Theo van Gogh, el cineasta holandès assassinat per un islamista, viu constantment amenaçat de mort per joves musulmans sense que la policia faci res. D'això s'en va dir col·laboracionisme. Ara s'en deu dir multiculturalisme.( Via Barcepundit)

No hi ha pressa quan els crims no els cometen els jueus o els americans

De tota manera, millor tard que mai. Quatre anys després de les massacres comesses pels cascos blaus francesos a Costa d'Ivory, Amnistia Internacional demana una investigació.
Amnesty International demande la mise en place d'une commission d'enquête internationale pour "tirer les leçons" des événements qui ont conduit les forces françaises et celles de l'ONU en Côte d'Ivoire à ouvrir le feu et tuer des manifestants en novembre 2004 et janvier 2006. Cet appel est contenu dans un rapport publié mardi 19 septembre, soit quatre ans jour pour jour après la sanglante tentative de coup d'Etat du 19 septembre 2002 contre le régime du président Laurent Gbagbo qui avait conduit à la partition du pays.

L'organisation internationale n'a pu établir le bilan exact des victimes des affrontements entre les soldats français de la force Licorne (4 000 hommes), agissant sous mandat onusien, et des manifestants pro-Gbagbo en novembre 2004 à Abidjan, "qui ont fait des dizaines de morts et de blessés". Amnesty reprend ses conclusions d'octobre 2005, où elle dénonçait "un usage excessif de la force" par les soldats français, réfuté par le ministère de la défense français.

El retard d'AI potser ser degut a falta de personal, ja que tenen tota la gent ocupada investigant les maldats comeses per Israel o els Estats Units que, com se sap, són moltes i més dignes de publicitat que les que fan els altres, com per exemple França.

dilluns, 18 de setembre del 2006

La fi de la era Persson

El pitjor resultat de la socialdemocràcia sueca en 80 anys, segons Johan Norberg.

It´s a little bit easier to wake up in Sweden today - despite all the champagne yesterday.

Sweden gets a new center-right government, Göran Persson resigns, centern is the third biggest party, Fredrick Federley was elected to parliament and Stockholm voted in favour of the alliance and of congestion charges.

For once everything turned out as it should. Thanks, and congratulations to everyboyd who has worked for years to make this possible.

So let´s celebrate some more, but then the hard work begins - to be as suspicious of the new government as we were of the social democrats, and consistently push them in a liberal direction. Power corrups, and friends in power...well, corrupts in some nice, friendly way that we hardly notice before it´s too late.

(...)

- Centern is suddenly the third biggest party. It´s nice to be a winner for a change. I think that the liberal swing vote showed its strength today.
- This is the worst election for the social democrats in 80 years. Perhaps this is enough to get Persson not just to step down, but also to lose his control over the party, and then Margot Wallström takes over and modernises the party.
- Sverigedemokraterna gets 1.9 percent, and this underestimates them, since it´s difficult to tell the interviewer that you will vote for the idiots. I would guess that they´ll get around 3 percent. And it´s to early to rule out that they´ll get seats locally.

Un nou començament per a Suècia, segons Carl Bild (exprimer ministre de Suècia entre 1991-1994):

The Moderate Party under Fredrik Reinfeldt not only did its best election since 1928, but also the best election result of any non-socialist party in modern times, narrowly beating the record set by the Centre party in the 1973 election.

And for the Social Democrats it was their worst election result since 1914 - before the introduction of universal suffrage in Sweden.

Prime Minister Persson immediately announced that he will step down also as leader of the party at an extraordinary congress likely in the beginning of next year. He looked positively happy as he made the announcement.

While previous non-socialist governments that took over in 1976 and in 1991 did so under rather difficult economic circumstances - in 1991 Sweden was losing 1 000 jobs a day and the government deficit was increasing by a billion crowns a week - the situation now is very different.

This is an immediate advantage, but also harbours the risk that the pressure for change will be less than it perhaps ought to be. As numerous international studies have pointed out, there is a need for deep structural reforms in important part of the economy of the country.

But further comments on this will have to await further developmnents.

López Obrador s’autoproclama president legítim de Mèxic i Veneçuela el reconeix

A Mèxic, les coses cada dia estan més clares però també més preocupants. És la tercera vegada que, pels uns o pels altres, s’està torpedinant que el país assoleixi la seva plenitud democràtica. I a la tercera, diuen, va la vençuda. Ho explica en un article claríssim l’historiador mexicà Enrique Krauze:
Para entender el peculiar concepto "democrático" de Andrés Manuel López Obrador viene a cuento una anécdota de Alemania del Este durante la dominación soviética.
En los magros estantes de sus ciudades había dos clases de manteca: una era, propiamente, manteca; otra tenía la marca "verdadera manteca". Los compradores sabían muy bien que el producto con la palabra "manteca" realmente contenía manteca, mientras que el llamado "verdadera manteca" contenía una falsa manteca.
Una falsificación similar ocurre en México en estos días, pero muchos compradores no se han dado cuenta.
Un caudillo carismático con aspiraciones mesiánicas, mentalidad totalitaria y métodos fascistas ha logrado convencer a un sector minoritario, decreciente, pero todavía significativo de la opinión (tal vez 4 millones de personas, el 10% del electorado), de que la democracia no es la democracia: que la democracia es la "verdadera democracia", según él la decreta.
Lo cierto es que la democracia mexicana está viviendo su tercera oportunidad histórica. El primer experimento de vivir en la legalidad constitucional (1867-1876) culminó con un golpe de Estado militar. En el segundo episodio (1911-1913), México trató de vivir respetando la Constitución y las leyes y con elecciones libres. Terminó en otro golpe de Estado militar.
Desde el año 2000 vivimos nuestra tercera oportunidad, que puede muy bien ser la última, porque el peligro de que la historia se repita es real: nuestra democracia puede ahogarse en un golpe encabezado no por un general, sino por un mesías tropical.

Fins i tot Jospin creu que el Papa no s’ha d’excusar

Les paraules del dirigent socialista i exprimer ministre francès, Lionel Jospin, les recull "La Croix":
"Le Pape devait-il s'expliquer ? Mon sentiment, c'est oui et il commence à le faire. Devait-il regretter ? Sans doute et il l'a dit, d'ailleurs".
"Doit-il s'excuser ? Je pense que non", a ajouté M. Jospin.
"Il est paradoxal qu'une partie de ceux qui demandent des excuses sont ceux qui, par ailleurs, menacent et trouvent légitime d'utiliser l'islam au nom de la violence. On n'a pas de raison de s'excuser devant ces gens-là, même s'il faut éviter de froisser les musulmans", a-t-il dit.

Un líder musulmà britànic declara que el Papa ha de morir per haver insultat l'Islam




Daily Mail:
A notorious Muslim extremist told a demonstration in London yesterday that the Pope should face execution.

Anjem Choudary said those who insulted Islam would be "subject to capital punishment".

His remarks came during a protest outside Westminster Cathedral on a day that worldwide anger among Muslim
hardliners towards Pope Benedict XVI appeared to deepen.


El muftí de l’Aràbia Saudita diu que la jihad “és un dret legitimat per Déu”

Ho explica "Le Monde:

"La propagation de l'islam est passée par plusieurs étapes, secrètes puis publiques, à La Mecque et Médine. Dieu a ensuite autorisé les fidèles à se défendre et à combattre ceux qui les combattaient, ce qui constitue un droit légitimé par Dieu", a dit cheikh Abdelaziz Al-Cheikh dans une déclaration rapportée par l'agence officielle Spa.
"Ainsi, cela ne peut, logiquement, être refuté par Dieu", a ajouté le mufti en "déplorant" comme "une tentative de remise en cause" de l'islam la déclaration mardi en Allemagne de Benoît XVI qui, selon le Vatican, était animé d'"une claire et radicale réfutation de la motivation religieuse de la violence".
Le mufti, qui préside le Conseil des grands oulémas d'Arabie saoudite --la plus haute autorité religieuse dans le royaume, qui abrite les premiers lieux saints de l'islam à La Mecque et Médine--, a expliqué que, pour la propagation de l'islam au moment de son apparition, "il avait été nécessaire d'enrayer tout ce qui entraverait la mise en oeuvre de ce devoir sacré".
Mais, a-t-il ajouté, le prophète Mahomet "n'a pas fait de la guerre son premier choix".
"Après chaque conquête, il offrait aux populations trois options: se convertir à l'islam, ou s'acquitter d'une taxe (jizya) ..., mais si ces populations s'entêtaient, il ne lui restait alors que l'option de les combattre pour enrayer cet obstacle", a-t-il expliqué.

Al Qaeda prepara atacs contra la UNIFIL al sud del Líban

According to some Western and Lebanese intelligence sources, al Qaeda has named veteran Abu Rush al-Miqati, 56, an old Middle East hand, to organize the attack. Lebanese interior minister Ahmad Fatfat reports 13 al Qaeda cells are operating in Lebanon and are being mustered for the attack.
The Italian defense minister Arturo Parisi, who visited Italian forces at Ras a Maroun in South Lebanon, reminded them that al Qaeda’s Ayman Zawahiri this week stated that UNIFIL forces in Lebanon faced attack as “enemies of Islam.”
Parisi said he was not surprised by al Qaeda’s message and warned the soldiers their mission could be “long, risky, costly and difficult.” But we are here, he said, to defend the security of Israel and strengthen Lebanon’s ability to control its territory. “We know the terrorists are not on our side.”


Més informació, aquí.

La decapitació d'Al Qaeda a l'Iraq continua

Aquí podeu trobar la llista completa de dirigents d'Al Qaeda morts o capturats a l'Iraq. Senzillament, impressionant.

Els que fan possible un món diferent

A l'obertura de la cimera de Països no Alinetats, celebrada a l'Havana, Hugo Chávez va dir que els que estaven allà creien que un món diferent és possible. Chávez tenia tota la raó, la majoria dels països allà representats eren una bona prova que un món diferent al de la democràcia, la llibertat i el benestar, és possible. Dràmaticament possible.

Aquesta era la fauna aplegada a l'Havana:

D'esquerra a dreta, l'abraçada dels presdients de Zimbabwe, Robert Mugabe, de Bielorússia, Aleksander Lukashenko, i de Veneçuela, Hugo Chavez. La flor i la nata de la democràcia mundial.

El president iranià Mahmoud Ahmadinejad, al centre, encaixa la mà del número 2 de Corea del Nord, Kim Yong Nam. La flor i la nata del pacifisme internacional.

divendres, 15 de setembre del 2006

En defensa del ciutadà Ratzinger

Jo, que ni crec en Déu ni combrego amb els preceptes de cap religió, vull sortir en defensa del Papa Benet XVI. I ho faig, en el dia de la mort d’Oriana Fallaci, no perquè el Pontífex necessiti el meu suport -"!doctores tiene la Iglesia¡"- sinó perquè la crisi que ara comença, i que continuarà incansablement les properes setmanes i mesos, no té fonament en les paraules del Papa sinó en l’estratègia islamista de fer posar de genolls Occident i els seus valors. Exactament la mateixa que van fer servir en la crisi de les caricatures de Mahoma. Un estratègia que comença amb la queixa i el victimisme i acaba amb l’amenaça, el boicot i l’agressió. Però aquesta vegada serà pitjor, perquè la suposada ofensa no té l’orígen en uns insignificants caricaturistes danesos sinó en el cap de l’Església catòlica, el cap dels croats que a l’edat mitjana van conquerir la terra santa a l’islam. En aquests moments, i no exagero, ja estan cremant les primeres esglésies.

De la mateixa manera que la publicació de les caricatures de Mahoma permetia veure l’exagerada irracionalitat de la resposta musulmana, la lectura de la classe magistral de Joseph Ratzinger posa en evidència el fanatisme i les limitacions intel·lectuals d’aquells que diuen sentir-se ofesos i escandalitzats. Benet XVI no va fer un míting antimusulmà sinó que va impartir una classe de filosofia sobre la relació entre la fe i la raó. Una reflexió que va encetar amb una referència a un llibre del professor Theodore Khoury sobre un diàleg que van tenir, l’any 1391, l’emperador bizantí Manuel II Paleòleg i un erudit persa sobre la relació entre religió i violència. El Papa, per entrar en matèria, va citar textualment les paraules que l'emperador bizantí va dirigir al seu interlocutor persa: "mostra'm també allò que Mahoma ha portat de nou, i trobaràs només coses dolentes i inhumanes, com la seva directiva de difondre a través de l'espasa la fe que ell predicava". Aquesta referència permet a Benet XVI entrar en el nus de la serva lliçó: que la imposició de la fe mitjançant la violència és una cosa irracional. És a dir, "que no actuar segons la raó és contrari a la naturalesa de Déu", mentre que per a l'islam "Déu és absolutament transcendent. La seva voluntat no està lligada a cap de les nostres categories, fins i tot a la de la racionalitat".

Els advocats del Vaticà defensaran la institució. Els teòlegs defensaran la doctrina. Jo em limito a solidaritzar-me amb el ciutadà Ratzinger, el professor que amparat en la llibertat de càtedra en una universitat sobirana té dret a exposar lliurement els seus raonaments i opinions sense ser víctima de l'insult i l'amenaça.


ADDENDA.- Acabo de veure en el Telediario del migdia de TVE el titular de la primera notícia: "Mea culpa" del papa Benet XVI. Després d'escoltar l'insert del Papa ja m'ha semblat que de "mea culpa" res de res, però he volgut comprovar-ho anant a la pàgina web del Vaticà per localitzar el text de l'alocució del Pontífex. Efectivament, Benet XVI lamenta que hagi pogut ofendre la sensibilitat dels creients musulmans però no s'excusa i menys encara fa un "mea culpa". Aquest és el fragment textual. A la web vaticana la trobareu també en anglès i italià.

En ce moment, je désire seulement ajouter que je suis vivement attristé par les réactions suscitées par un bref passage de mon discours à l’Université de Ratisbonne, considéré comme offensant pour la sensibilité des croyants musulmans, alors qu’il s’agissait d’une citation d’un texte médiéval, qui n’exprime en aucune manière ma pensée personnelle. Hier, Monsieur le Cardinal Secrétaire d’État a rendu publique, à ce sujet, une déclaration dans laquelle il a expliqué le sens authentique de mes paroles. J’espère que cela contribuera à apaiser les esprits et à clarifier le sens véritable de mon discours, qui, dans son ensemble, était et est une invitation au dialogue franc et sincère, avec un grand respect réciproque.

Els que ni s'excusen ni lamenten res són aquests:
Una religiosa italiana assassinada a Somàlia
http://permanent.nouvelobs.com/etranger/20060917.FAP2207.html?1333

Bombes incendiàries contra 5 esglésies cristianes a Nablus
http://www.lexpress.fr/info/infojour/reuters.asp?id=27504&1736


Oriana Fallaci, el corcó de la consciència occidental

Oriana FallaciLa mort d’Oriana Fallaci servirà perquè tothom parli, si més no durant un dia, del seu combat contra l’islamisme. Un combat compromès, enèrgic, sense concessions, que l’ha mantinguda al peu del canó fins a la seva mort, aquesta matinada, als 77 anys, en un hospital de Florència.

Com que suposo que es faran moltes cites sobre el que pensava de l’Islam, prefereixo retre-li aquest petit homenatge citant altres aspectes del seu combat contra el totalitaris-me, contra el relativisme, el multiculturalisme papanates o la correcció política que fan el joc a aquest nou feixisme o bolxevisme musulmà.
Derecha y Izquierda son ya las dos caras de la misma moneda. Cuando hablo de Derecha e Izquierda no me refiero a dos entidades opuestas y enemigas, una símbolo de la involución y la otra de progreso. Me refiero a dos formaciones que como dos equipos de fútbol persiguen la pelota del Poder y que por eso parecen realmente dos entidades opuestas y enemigas. Sin embargo, al examinarlas de cerca, te das cuenta de que a pesar del diverso color de los calzoncillos y de las camisetas forman un bloque homogéneo: un único equipo que lucha contra sí mismo. La Derecha obscena, la Derecha reaccionaria y obtusa, feudal, en Occicdente ya no existe. O existe sólo en el Islam. Es el Islam”.



“Me gustaba Berliguer, porque era un gran señor. Un aristócrata en el mejor sentido de la palabra. Un hombre serio, que razonaba, elegante y, además, atento. El tipo que si tienes fiebre te llama para desearte que te cures cuanto antes. Una vez tuve un fuerte ataque de malaria. Lo supo y me telefoneó. “También yo la tuve, y es un tormento. Pero yo sé que usted es una estoica. Siga siendo así. En la vida el estoicismo es una necesidad”. (…) Había un fondo de liberalismo en su psique. (…) Además no era vanidoso, ni era presuntuoso. Virtud rara entre los comunistas. Los comunistas piensan siempre que son dioses, a los demás los miran siempre con un estupidísimo aire de superioridad. ¿Quiere saber hasta que punto era diferente Berlinguer, incluso en este sentido? Un par de años antes de que muriese lo entrevisté para el Corriere y para el Washington Post, y en un momento determinado le dije: “Durante la Guerra Fría un periodista le planteó a Tito: ¿Si en vez de haber nacido en Yugoslavia, hubiese nacido en Anérica, qué seria hoy? Y Tito le respondió: Un multimillonario americano, naturalmente”. Señor Berlinguer, le hago a usted la misma pregunta con la palabra Italia en vez de Yugoslavia. Se quedó calado un buen rato y después respondió: “Un sencillo profesor, por ejemplo un profesor de filosofía, en un pequeño Collage de una pequeña ciudad americana”.



“En el Comité de Liberación Nacional dirigido por Ferruccio Parri, hombre de Justicia y Libertad es decir del Partido de Acción no del partido comunista, estábamos también nosotros los des Justicia y Libertad. En gran número, por dios. Estaban también los partisanos democristianos como los dirigidos por Enrico Mattei. Estaban también los partisanos liberales y monárquicos como los liderados por Edgardo Sogno. Un hombre que en la Resistencia se batió como pocos. Y en señal de agradecimiento, los comunistas lo enfangaron, denigraron, persiguieron y arrestaron como un criminal. ¡estaban incluso varios carabineros y varios militares del ejército que se deshizo el 8 de septiembre, ignorante! Vete a hablar mejor de las fosas comunes. ¡O vete a hablar de los partisanos no comunistas a los que los partisanos comunistas fusilaban en Toscana y en el Piamonte y en Lombardía! (…) En Florencia, el 11 y el 12 y el 13 de agosto de 1944 mi tarea era llevar municiones a los partisanos que desde Di Là d’Arno ayudaban a los Aliados a eliminar las retaguardias alemana y de la República Social. (…) Yo no era una partrisana comunista. Era una partisana de Justicia y Libertad. Incluso los partisanos a los que entregaba les municiones no eran partisanos comunistas. Eran partisanos de Justicia y Libertad. Y los muertos que al tercer viaje encontré en Lugano, lo mismo. (…) Me enfado, sí, me enfado. Porque hace medio siglo que los comunistas intentan apoderarse en exclusiva de la Resistencia, hacer creer que la hicieron sólo ellos. Y cuando se la celebra en la s plazas se permiten incluso echar fuera a los que no enarbolan la bandera roja”.




“El terrorismo intelectual que, aplicando la misma estrategia que la utilizada para apoderarse de las Resistencias, utiliza esa Izquierda desde hace sesenta años. El lavado de cerebro al que ha sometido a la gente dándole a entender que el que no juega en su equipo de fútbol es un cretino y un retrógrado, un reaccionario, una persona despreciable y destinada al Infierno. Después, la hegemonía cultural que gracias a ello estableció la Izquierda en todos los ganglios de la sociedad. En las escuelas, en la universidad. En los periódicos en las televisiones. En las editoriales, en el mundo e la música, en el cine. (…) Válgame Dios, sólo la Iglesia Católica habia conseguido imponer tal hegemonía cultural. Hay que volver a la tiranía con la que la Iglesia Católica nos ha atontado y atemorizado durante siglos, a sus lavados de cerebro, a sus Inquisiciones, para encontrar algo parecido a lo que estamos viendo desde hace sesenta años en toda Europa, sí, pero sobre todo en Italia”.

dijous, 14 de setembre del 2006

El nou afer Dreyfus

Frame del vídeo de France 2 A partir d’avui se celebraran a Paris succesivament tres judicis sobre la veracitat del reportatge emès el 30 de setembre del 2000 per la televisió pública francesa "France 2" que mostrava la suposada mort per trets israelians d'un nen palestí, Mohammed al-Durah, mentre s'abraçava al seu pare en un carrer de Netzarim, a la banda de Gaza. Aquelles imatges, que van donar la volta al món i que van servir per tornar a posar Israel contra lescordes, es considera que van ser un dels detonants de la segona Intifada.

El judici sobre la manipulació d'aquelles imatges comença en un moment molt oportú, just després dels escàndols que han afectat els gran mitjans de comunicació i les principals agències internacionals de notícies durant la recent guerra del Líban per la falsificació de fotografies i l'emissió de reportatges controlats pels milicians de Hezbollah.

Per aquest motiu, alguns analistes dónen a aquests judicis de París una importància parl·lela a la que va tenir en el seu moment l'afer Dreyfus. Uns judicis en el que s'enfronta el dret dels ciutadans a una informació veraç i el més objectiva possible dels fets amb al periodisme "interpretador" que justifica la manipulació perquè "la imatge correspon a la realitat del conjunt, potser no pertany a l'esdeveniment concret però és versemblant perquè correspon a la realitat de la situació a Cisjordània i Gaza". (Paraules de Charles Enderlin, autor del reportage sobre la mort d'Al-Durah).

Una de les personalitats que ha estudiat a fons aquest afer és el medievalista nord-americà, Richard Landes, membre del departement d’historia de la Universitat de Boston. Landes és especialista en els orígens de la societat europeu a finals del primer mil·leni. Us reprodueixo la primera part d'un article escrit amb motiu de l'inici dels judicis pel seu interès i pels nombrosos enllaços que proporciona:
Deux de ces procédures ont été initiées par France 2 et Charles Enderlin fin 2002, quand sont apparues les premières preuves de grave négligence ou de manipulation criminelle, entraînant des manifestations autour de l’affaire. Ces éléments de preuve étaient un court documentaire de l’agence Mena et le reportage, plus long, d’Esther Schapira Trois balles et un enfant mort. La troisième, mais qui sera jugée en premier, a débuté deux ans plus tard et concerne un article de Philippe Karsenty, sur son site de surveillance des médias, Media Ratings, dans lequel il affirme explicitement que le reportage Al-Durah est une mise en scène et que des têtes [à la direction de France 2] devraient tomber. Les poursuites ont été lancées à une époque où la version de France 2 était pratiquement admise par tous, y compris par les Juifs. En ce temps-là, France 2 pouvait compter sur un large soutien des autres journalistes. Les plaignants tentent de s’appuyer sur la loi de 1881, conçue pour empêcher les journalistes d’abuser de la liberté de la presse pour diffamer des personnes, pour réprimer la critique publique d’une négligence journalistique qui diffame tout un peuple.
Mais depuis, bien des choses ont changé. Le
texte de Fallow dans Atlantic Monthly, de nombreux articles sur le Web et le billet de Nidra Poller dans Commentary ont ébranlé les milieux informés. Seuls ceux qui n’ont pas eu connaissance des éléments apparus adhèrent encore à la thèse 1 (le petit Mohammed tué délibérément par les Israéliens) même si la plupart des autres n’osent envisager la thèse 5 (mise en scène). De plus, les documents publiés sur le site Second Draft permettent à tout un chacun de se faire sa propre opinion, et le terme Pallywood s’est non seulement répandu, mais a encouragé un regard sceptique sur les efforts palestiniens et aujourd’hui libanais de produire de nouvelles images emblématiques de sympathie et de haine.
Mais cette évolution va bien plus loin, jusqu’à toucher la crème des médias français. En novembre 2005, le scandale a failli éclater quand deux journalistes indépendants,
Daniel Leconte, d’Arte et Denis Jeanbar, de l’Express, ont visionné les rushes du caméraman palestinien Talal Abou Rahmeh, filmés dans la demi-heure précédant l’affaire. Leur embarras était palpable. Apparemment, Denis Jeanbar et Daniel Leconte ont été aussi surpris que je l’avais été [en découvrant ces rushes en octobre 2003], et ont exprimé leur sentiment sur ces mises en scène à répétition. Le patron d’Enderlin leur fit la même réponse qu’Enderlin m’avait faite : « Oh, ils font ça tout le temps. » À quoi Denis Jeanbar répondit « peut-être que vous, vous le savez, mais pas les téléspectateurs. »
Et ils ne le savent toujours pas. Les mécanismes qui préservent les médias d’avoir à admettre leur erreur dans cette affaire se sont déployés. Des gens influents n’ont pas ménagé leurs efforts pour détourner les deux journalistes indépendants du dossier. Si le public pouvait
voir ces rushes, ce trouble privé pourrait se transformer en catastrophe fatale pour France 2.
En fin de compte, les enjeux ne résident pas dans les subtilités des méandres de la justice française, mais dans l’aptitude de la France à faire face aux défis du XXI e siècle. C’est une affaire Dreyfus à l’échelle internationale ; un succès ou un échec auront des conséquences mondiales.

Un ministre holandès defensa l'acceptació democràtica la sharia

Ho diu el ministre de Justícia holandès, Piet Hein Donner:
"For me it is clear: if two-thirds of the Dutch population should want to introduce the Sharia tomorrow, then the possibility should exist," according to Donner. "It would be a disgrace to say: 'That is not allowed!'."

AI acusa ara Hezbollah de crims de guerra

Finalment, després de dos informes acusant Israel, Amnistia Internacional publica un tercer informe acusant també Hezbollah de crims de guerra. Segons Amnistia, dels 4.000 coets que la milícia xiïta libanesa va disparar contra Israel, mil van anar dirigits directament contra zones urbanes. "El balanç d'aquests atacs -43 morts i 33 ferits- hauria estat molt més alt si centenars de milers de jueus no haguessin fugit dels seus pobles o no haguessin tingut refugis antiaeris eficaços". Segons Amnistia Internacional, Hezbollah va fer servir especialment projectils katiuixes que havia modificat amb la introducció de milers de boles metàl·liques, dissenyades per augmentar la mortalitat. Un d'aquests projectils va provocar la mort de 8 ferroviaris israelians.

Entitats com AI fan, sens dubte, una bona feina i centenars de persones els poden estar agraïdes. Però AI no està per sobre del bé i del mal. Durant molts anys, s'ha guanyat el qualificatiu d'Amnèsia Internacional pels oblits flagrants de la repressió en els països comunistes durant al guerra freda, per la tardana acusació contra del terrorisme d'ETA i d'altres molt més recents. Amb la complicitat dels mitjans de comunicació que accepten acríticament qualsevol cosa que diguin les ONG, especialment AI, aquestes entitats acaben tenint un pes desproporcionat en l'escena internacional, fins el punt de condicionar moltes vegades l'opinió pública i les decissions dels governs.

En el recent conflicte del Líban ho hem pogut comprovar. Dels tres informes fets fins ara per AI, els dos primers van ser acusatoris -amb raó o sense- contra Israel. I es van publicar en un moment de màxima atenció internacional, cosa que els va donar més ressó i va ajudar a reforçar la parcialitat que Israel era el principal culpable i malfactor d'aquest conflicte. En realitat, el conflicte el va començar Hezbollah amb el segrest de dos soldats i que va atacar, utilitzant la població civil libanesa com a escut humà, la població civil israeliana. Però pràctidament totes les imatges dels morts, de destrucció i de desplaçats, van ser fonamentalment libaneses, i moltes falsificades.

En aquesta situació, el "tempo" de publicació dels informes no és innocent. Per què AI no va publicar primer l'informe sobre Hezbollah que, al cap i a la fi, era el principal responsable el conflicte?

AI ha tornat a mostrat la seva parcialitat. Potser caldria que les ONG es vinculessin a un protocol d'actuació per evitar esdevenir jutge i part d'un conflicte i adoptéssin el compromís de publicar les seves conclusions després de la batalla, sense precipitacions que poden fer pensar en parcialitats inconfessables o oportunismes polítics.