Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 29 de setembre de 2006

Suport pel professor francès Robert Redeker

Amenaçat de mort per haver publicat a finals de setembre l'article "Face aux intimidations islamistes, que doit faire le monde libre? , el professor francès Robert Redeker ha tingut d'abandonar el seu domicili i passar a malviure sota protecció policial, pagant-ne gairebé totes les despeses. La seva situació és deseperada, com explica en aquesta carta adreçada al filòsof André Gluksmann:
Cher André,
Bonjour. Je suis maintenant dans une situation personnelle catastrophique. De nombreuses menaces de mort très précises m’ont été adressées, et j’ai été condamné à mort par des organisations de la mouvance al-qaïda. L’UCLAT et la DST s’en occupent, mais…je n’ai plus le droit de loger chez moi (sur les sites me condamnant à mort il y a un plan indiquant comment venir à ma maison pour me tuer, il y a ma photo, celle des lieux où je travaille, des numéros de téléphone, et l’acte de condamnation). Mais en même temps on ne me fournit pas d’endroit, je suis obligé de quêmander, deux soirs ici, deux soirs là…Je suis sous protection policière permanente. Je dois annuler toutes les conférences prévues. Et les autorités m’obligent à déménager. Je suis un SDF. Il en suit une situation financière démente, tous les frais sont à ma charge, y compris ceux eventuels d’un loyer d’un mois ou deux éloigné d’ici, de deux déménagements, de frais de notaire, etc…C’est bien triste. J’ai exercé un droit connstitutionnel, et j’en suis puni, sur le territoire même de la République. Cette affaire est aussi une attaque contre la souveraineté nationale: des lois étrangères, décidées par des fanatiques criminophiles, me punissent d’avoir exercé un droit constitutionnel français, et j’en subis, en France même, grand dommage.
El més indignant de tot és que Europa no sap que fer amb els amençats. Són com una patata calenta entre les mans de la correcció política. Una nosa, una molèstia, un inconvenient. De la mateixa manera que era una molèstia i un inconvenient tenir un amic, un veí o un company jueu a l'Alemanya dels anys trenta. Ningú no és capaç de plantar cara i defensar els valors democràtics fonamentals. I quan dic ningú, vull dir ningú. Començant pels que haurien d'estar-ne a l'avantguarda, la nostra classe política, i acabant per aquesta ciutadania tan autosatisfeta de les seves virtuts democràtiques. Una ciutadania sempre disposada a la denúncia militant d'allò i d'aquells que saben perfectament que no s'hi tornaran, però absolutament mesquina i covarda per fer-ho en contra dels autèntics botxins. És més, en una mena de síndrme d'Estocolm col·lectiu, acaben confonent les víctimes pels botxins i els botxins per les víctimes. Primer, van deixar sols els caricaturistes danesos de Mahoma; després, van aconseguir que la diputada holandesa d'orígen somalí Ayann Hirsi Alí s'exiliés als Estats Units; ara, critiquen al Papa per no haver previst les conseqüències de la seva cita històrica o retiren una Òpera de Mozart, no fós cas que s'enfadessin els islamistes. I a sobre se'n riuen de la pregunta d'Aznar: per què sempre ens hem de disculpar nosaltres i ells mai? Per més informació del cas Redeker, aquí.