Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 26 d’abril del 2007

Me'n vaig a la Xina




Aprendre sense pensar és inútil. Pensar sense aprendre, perillós. (Confuci)

Entre demà divendres 27 d'abril i el dilluns 7 de maig estaré de viatge per la Xina. No crec que pugui fer anotacions. A reveure!

Sarkozy acorrala Ramadan




El passat 4 d’abril es va celebrar un apassionant debat televisat entre Tarik Ramadan, professor de teologia islàmica i nét del fundador dels Germans Musulmans d’Egipte, i el candidat de l’UMP a la presidència de França, Nicolas Sarkozy. Va ser un duel esplèndid entre dues personalitats amb sòlides conviccions i gran capacitat dialètica. Per mi, Sarkozy va guanyar de carrer a Ramadan.

El programa complet aquí (primera part) i aquí (segona part).

Homenatge a Ieltsin




(Via Chroniques de l'Extrême-Centre)

dimecres, 25 d’abril del 2007

Maragall: impulsar l'Estatut va ser un error

L'expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, afirma ara en una entrevista al diari italià Europa que va ser un error d'impulsar el nou Estatut sense abans haver reformat la Constitució espanyola i que no ha valgut la pena l'esforç que va suposar.

«Io credo che commettemmo un errore: progettare la riforma dello statuto anziché una riforma della costituzione. La riforma della costituzione è impossibile? Sì, probabilmente, ma anche quella dello statuto è stata impossibile, non è approvato, c’è, è vigente ma in forma provvisoria, c’è un ricorso al Tribunale costituzionale. Visto col senno di poi valeva la pena tanto sforzo? 287 articoli, specificare le competenze di Catalogna una per una in ogni campo, l’economia, la giustizia... No, io credo ora che non sia valsa la pena. Perché è uno statuto che ancora non è del tutto stabile: è approvato in Catalogna, è approvato dal parlamento spagnolo, è dal Senato, con molte modifiche, ma anche così c’è un ricorso e passeranno anni. Forse sarebbe stato meglio concentrarsi nel cambiamento dell’articolo 2 della costituzione, che crea la figura delle Autonomie ma non le specifica. Pertanto le 17 Comunità autonome spagnole non sono accolte nella costituzione col loro nome, e i loro limiti, se vuoi. Quello che si dovrebbe fare è aggiungere nell’articolo due un articolo che nomini le 17 Autonomie e dica che tre di esse sono nazionalità storiche: Catalogna, Euskadi e Galizia».

dimarts, 24 d’abril del 2007

Els innocents cuntinuaran sent culpables

Les últimes hores han sortit dues sentències que mostren fins a quin punt molts dels escàndols politico-mediàtics són una mentida. Es tracta, d'una banda, del cas del "frau del lli" i, de l'altra, del cas del frau electoral a Melilla.

Pel que fa a aquest últim, la jutge del cas ordenat que s'arxivi la causa per no apreciar l'existència de cap mena de delicte:

El Juzgado de Instrucción número 3 de Melilla ha archivado la causa abierta por el caso de la supuesta falsificación de solicitudes de voto por correo en Melilla.

La juez Julia Andamuz ha desoído la petición de la fiscalía, que le había reclamado nuevas diligencias, entre ellas una referida a que se consulte el censo electoral para comprobar si ha experimentado un aumento o variaciones sospechosas, y ha ordenado el "sobreseimiento libre y el archivo" de la causa al no apreciar delito de fraude electoral en el encargo de los impresos por parte del gerente del PP, Javier Lence, a una impresa de la Ciudad Autónoma.

La sentencia destaca que no existía en los procesados la voluntad de "alterar conscientemente la verdad, ni de atacar la confianza de la sociedad tiene depositada en el valor de los documentos".

"Lo importante es la intención de alterar la verdad recaiga sobre extremos esenciales del documento en cuestión, circunstancia que no concurre en los presentes autos, en tanto que la eficacia de dichos documentos precisaba de la correspondiente utilización por personas individuales debidamente identificadas".
Además, aclara que sería preciso que "mil sujetos haciendo uso de su DNI las usaran, dirigiéndose de forma personal a su Oficina de Correos y ejercer el derecho a voto".

Por ello, concluye que no resulta "acreditada ni probada la intención maliciosa de los procesados" y, en consecuencia, indica que "no resulta justificada la perpetración del delito que ha dado origen al procedimiento".

L'altra cas ha estat l'absolució per l'Audiència Nacional dels 18 acusats per Garzón en el cas del suposat frau del lli.

La Audiencia Nacional ha absuelto este lunes a los 18 acusados por el caso del supuesto fraude en el cobro de subvenciones europeas en el sector del lino. El fallo supone otro varapalo a la instrucción del juez Garzón. Hace medio año, el tribunal decidió excluir del juicio a Nicolás López de Coca, ex director general del Fondo de Garantía Agraria. La imputación por parte del magistrado se hizo pública tres días antes de las elecciones de 2003 y sirvió a José Bono, entonces presidente de Castilla-La Mancha, para cerrar su campaña.

Aquests dos "escàndols" van ser ventil·lats en el seu dia pel PSOE. No van ser els primers ni seran els últims, perquè formen part dels hàbits polítics d'aquesta gent. El PSOE i la seva tribu mediàtica utilitzen sense escrúpols la vella tàctica goebeliana que la repetició d'una mentida acaba convertint-se en una veritat. Es tracta simplement de "descobrir" un escàndol i ventilar-lo cada dia en un lloc destacat fins que l'opinió pública l'acabi assumint com una realitat. Mesos o anys després, quan arriba la sentència, resulta que tot era mentida. Però la resolució judicial només es publicarà un dia -i això si la publiquen- i probablement en un raconet. Legalment, els culpables pasaran a ser innocents, però per a l'opinió pública mediatitzada, els innocents continuaran sent els culpables.

dilluns, 23 d’abril del 2007

Ni Gorbatxòv va ser Déu, ni Ieltsin el diable.

Ieltsin sempre va tenir mala premsa, i la continuarà tenint després de mort. La internacional mediàtica no li va perdonar que donés la "puntilla" a l’URSS, la pàtria del socialisme, i que obrís les portes al capitalisme i la demòcracia. Fer-ho en el cas d’una dictadura feixista, té molt de mèrit. Però fer-ho en una dictadura comunista, molesta.

Es cert que Ieltsin va cometre molts errors, començant pels seus excessos alcohòlics, i que la seva política va ser tot menys coherent, obsesionat pel manteniment del poder a tota costa. Però ens equivocariem si penséssim que la seva estigmatizació mediàtica prové de la seva deriva política i personal. Ieltsin va ser un apestat des del primer dia, quan va cometre el pecat original de rebelar-se contra l’estat soviètic.

Des d’aleshores, a Ieltsin no se li va perdonar res. Tot i les dificultats inèdites d’organitzar una transició històrica de la truita cap a l’ou o dels inevitables tics i mals hàbits personals i polítics d’una generació d’aparatchick, la internacional mediàtica i la progressia acomodada d’Occident li saltava a la jugular a la menor relliscada.

Exactament el contrari del que van fer amb Gorbatxov. Per què? Doncs perquè el pecat original de Gorbatxov no va ser voler liquidar el socialisme sinó donar-li un rostre humà. I és cert. El que volia Gorbatxov quan van llençar la seva famosa política de “perestroika” i “glasnost” era assolir tres objectius: revitalitzar el PCUS, reforçar la Unió Soviètica i fer que l’economia funcionés. La realitat és que va fracassar en les tres coses. Quan abandona el poder, el PCUS estava proscrit, l’URSS havia deixat d’existir i l’economia havia colapsat del tot. En realitat, Gorbatxov no va ser un gran estadista sinó un aprenent de bruixot, que va desfermar unes forces que va ser incapaç de controlar, que el van desbordar i el van arrossegar a la cuneta de la història.

L’únic gran mèrit de Gorbatxov va ser no oposar-se violentament als canvis que se li escapaven de les mans. I només per això, ja té un merescut lloc a la història i diu molt d’ell com a persona. Però el resultat de la seva gestió política no va ser res més que un fracàs. Un fracàs inevitable perquè els sistemes totalitaris no suporten les reformes.

Però a Gorbatxov tots els errors se li perdonen, mentre que a Ieltsin encara se li passa factura. Fins i tot, el ridiculitzaran en el dia de la seva mort. Però la veritat és que ni Gorbatxov va ser Déu, ni Ieltsin el diable.

Sarkozy, Royal i Bové

Dues reflexions sobre els resultats de la primera volta de les eleccions presidencials franceses.

La primera, que si el retorn de la confrontació entre conservadors i socialistes a la segona volta, com cacarejen els media, vol dir el retorn a triar entre un “socialisme” de derta i un “socialisme” d’esquerra, França haurà perdut una oportunitat històrica. És per això que Sarkozy hauria de clarificar el seu projecte polític per permetre a l’electorat votar amb ple coneixement de causa. Molt em temo, però, que la batalla per conquerir el vot de centre porti Sarkozy en la direcció contrària.

La segona, que les icones mediàtiques com José Bové, creades o mantingudes artificialment gràcies a la complicitat de la internacional mediàtica, són un “bluff”. Amb un miserable 1,3% del vots, queda en evidència la “representativitat” i “legitimitat” real del líder antiglobalització. Una “legitimitat” que els media li pressuposaven sempre que calava foc a un camp de conreu transgènic o trencava els vidres de la multinacional de l’hamburguesa.

diumenge, 22 d’abril del 2007

Popper i les guerres per la pau

Rellegint Karl Popper he trobat un tema de candent actualitat. Es tracta d'un fragment d'una entrevista que li va fer la revista alemanya Spiegel l'abril de 1992. Com que no l'he trobat a la xarxa en una llengua assequible, transcric el seguent fragment:

Spiegel.- El desmoronamiento del comunismo soviético y el fin de la bipolaridad no han hecho al mundo més seguro. En todas partes tenemos que enfrentarnos con el regreso de los demonios nacionalistas, con armas nucleares errantes y con movimientos migratorios causados por la pobreza. ¿Son estos los nuevos enemigos de las democracias liberales?

Popper.- Hoy, nuestro primer objetivo debe ser la paz. Alcanzarla es muy difícil en un mundo como el nuestro, en el que existe gente como Saddam Hussein y dictadores por el estilo. En estos caos casos no debemos arredrarnos ante el hecho de tener que hacer la guerra para conseguir la paz. Esto es irremediable en las actuales circunstancias. Es triste, pero debemos hacerlo si queremos salvar a nuestro mundo. La capacidad de resolución es aquí de decisiva importancia.

Spiegel.- ¿Hacer la guerra para detener la extensión generalizada de armas de destrucción en masa?

Popper.- En este momento no hay nada més importante que impedir la propagación de estas bombas de locura con las que ya se trafica en el mercado negro. Los países del mundo civilizado que no se han vuelto locos, tienen que trabajar en esta empresa conjuntamente. Pues, lo repetiré otra vez: una única bomba Sajarov contiene una potencia equivalente a varios miles de bombas tipo Hiroshima. Es decir, que en cada país densamente poblado la detonación de una única bomba ocasionaría millones de víctimas, haciendo caos omiso de las víctimas de las radiaciones, las cuales irían pereciendo a causa de las consecuencias a lo largo de muchos años. A estas coses uno no debe acostumbrarse. Aquí se debe actuar.

Spiegel.- ¿Deberían los americanos, por lo tanto, avanzar de nuevo contra Hussein, si hay indicios de que ha obtenido la bomba?

Popper.- No sólo contra Saddam. Tiene que haber una especie de ejército para misiones especiales del mundo civilizado para semejantes casos. En un sentido renovado, proceder de forma pacifista seria un sinsentido. Tenemos que llevar a cabo guerra por la paz. Y, por descontado, en la forma menos terrible. El empleo de la bomba, puesto que se trata de violencia, debe impedirse con violencia.

Spiegel.- En este punto habla usted casi como les estrategas del Pentágono, quienes desearian instaurar unnuevo orden mundial bajo el signo de la pax americana, que la mismo tiempo tuviera en jaque también la competencia económica procedente de Japón y Europa.

Popper.- Considero criminal hablar así: No se debe juntar la necesidad de evitar la guerra nuclear con cuestiones económicas. Deberíamos esforzarnos por colaborar tan activamente en esa pax americana, que se convirtiera en una pax civilitatis. Ésta es simplemente la necesidad de la situación presente. No estamos tratando de pequeñeces sino de la supervivencia de la humanidad.

dissabte, 21 d’abril del 2007

Els herois de Virgínia

Després d’escriure l’anterior titular, he tingut dubtes. Herois? Quin mot tant poc usual, tan poc políticament correcte. Vivim una època en que fins i tot les paraules són sospitoses. N’hi ha unes quantes que fa com vergonya pronunciar-les; ni ha que estan totalment proscrites i n’hi ha moltes més que jo no signifiquen el que volien dir. Però és dissabte i no tinc ganes de filosofar. Tant si agrada com si no, aquí va el meu modest homenatge als petits, als insignificants, als perucs, als involuntaris, però gratificadorament humans herois de Virgína.

L’estudiant egipci Waleed Mohammed Shaalan, mort en una aula mentre intentava salvar un company o el professor jueu d’orígen romanès, sobrevivent de l’Holocaust, Liviu Librescu, mort també mentre intentava salvar els seus alumnes.

Reinares: ETA està més armada que en el 2004 i l'amenaça d'Al Quaeda és més greu

Fernando Reinares, antic assessor de l'exministre de l'Interior, José Antonio Alonso, explica la realitat pura i dura de l'amenaça que pesa sobre el nostre país:

PAMPLONA, 20 Abr. (EUROPA PRESS) - El investigador de Terrorismo Internacional del Real Instituto Elcano, Fernando Reinares, advirtió hoy en Pamplona de que la organización terrorista ETA "está hoy más armada y más organizada que en otoño de 2004".

Reinares, que fue asesor del ex ministro del Interior José Antonio Alonso en esta misma legislatura, subrayó que "la proyección internacional de la banda terrorista es mayor que en otoño de 2004" y "el entorno cómplice de ETA tiene también más fortaleza".

El experto en terrorismo afirmó que esta información es "suficiente para concluir que la perspectiva de la derrota policial de ETA fue sustituida por la perspectiva del diálogo entre terroristas y Gobierno, lo que ha supuesto finalmente un fracaso contraproducente".

Fernando Reinares se pronunció de esta manera sobre la situación de la banda terrorista ETA en el transcurso de una ponencia sobre terrorismo que ofreció en Pamplona con motivo del II Congreso Nacional de Escoltas que se celebró hoy en el Baluarte.

El catedrático de Ciencia Política de la Universidad Rey Juan Carlos dedicó también una gran parte de su intervención al terrorismo internacional, para advertir de que "España está en la actualidad más señalada como blanco de Al Qaeda que cuando se cometieron los atentados del 11-M".

Reinares recalcó que el incremento de la amenaza islamista radical y el fortalecimiento de los grupos terroristas no "se ha visto compensado en las esctructuras de Interior del Estado en la misma magnitud que este nuevo desafío".

El experto en terrorismo explicó que la amenaza islamista contra España se ha agudizado en el último año por un doble motivo. Primero, porque Al Qaeda ha identificado a España como "una tierra del Islam que debe ser recuperada para el dominio musulmán mediante la violencia". Segundo, por la presencia de tropas españolas en Afganistán y el Líbano.

Sobre el primer punto, Fernando Reinares advirtió de que el número 2 de Al Qaeda, Ayman al Zawahiri, ha hecho referencia en numerosos mensajes a la "ocupación española de Ceuta y Melilla de la misma forma que se refiere a la ocupación israelí en Palestina o a la ocupación rusa en Chechenia".


Més, aquí.

dijous, 19 d’abril del 2007

Quan el mal es remunta a Miterrand




Fins l’any 1981, el creixement del PIB francès era similar als dels Estats Units. A partir d’aleshores ha anat disminuit, fins el punt que la diferència és del 25% . Per què? Doncs perquè el 1981 va arribar per primera vegada l’esquerra al poder. L’esquerra de François Miterrant i del Programa Comú amb el Partit Comunista Francès. Una política socialista que es va moderar amb l’arribada de Giscard a la presidència però que mai va ser abandonada. Això és el que afirma, amb dades a la mà, Jean Pierre Chevallier .

Le taux de croissance de la France était égal à celui des Etats-Unis dans les années 60 et 70 (autour de 3,5 %) mais il a décroché à partir du moment où une politique économique socialiste a été appliquée sans discontinuité pendant 25 ans comme le montrent clairement les statistiques de l’OCDE.
Ou, autre formulation : si la France avait continué à mener une politique relativement libérale comme c’était le cas avant 1981, son taux de croissance aurait continué à être du même ordre que celui des Etats-Unis. Dans ce cas, le PIB aurait été supérieur de 25 % à ce qu’il est actuellement.
Par ailleurs, les ménages américains dépensent 70 % du PIB contre 57 % seulement pour les Français car les dépenses publiques y sont très élevées, trop élevées. Finalement les Américains ont un niveau de vie moitié plus élevé que le notre !
Ou, autre formulation : les Français pourraient avoir un niveau de vie moitié plus élevé qu’il ne l’est actuellement s’ils avaient continué à mener une politique économique libérale, et le taux de chômage aurait été réduit au minimum incompressible.

Radiografia de Zapatero

Daniel Muñagorri entrevista a la web de ¡Basta Ya! al periodista Hermann Tertsch, recentment acomiadat del diari El País. És una entrevista que no té desperdici. No us la perdeu.


¿Cuál es su situación profesional tras la salida de El País?

Mi situación es, ni más ni menos, la de un profesional que busca trabajo después de haber abandonado una casa en la que estuvo 22 años, en la que hizo prácticamente todo lo que pudo ambicionar, con magníficos amigos, jefes y colaboradores. Sin olvidar por supuesto el recuerdo de mi paso por la agencia EFE. Pero es evidente que han sido Juan Luis Cebrián y Jesús Polanco, también Jesús Ceberio y antes Joaquín Estefanía, los que me prestaron confianza para hacer lo que he hecho. Por ello les estoy profundamente agradecido.


¿Que hayan prescindido de su trabajo en El País es un ejemplo de una prensa, y de unos medios de comunicación en general, que en España cada vez más son voces de partido?

No sólo. Siempre hubo tendencias, líneas editoriales y posiciones empresariales y siempre han sido muy legítimas. Las barricadas actuales son otra cosa. Y el emponzoñamiento surge en la política y desde allí se transmite hasta instalarse, en los medios. Ha llegado al poder y a la influencia no ya una generación, sino una especie de grupo afín -llamarlo escuela de pensamiento sería realmente un abuso-, cuyos miembros se mueven, actúan y coordinan de forma similar a la secta, en el sentido de que temen y combaten todo lo que no consideren cubierto por el paraguas de su organización de protección mutua. José María Aznar tendría sin duda muchos defectos y cometió graves errores. Su capacidad de generar no ya antipatía sino odio debería ser materia de estudio en el futuro. Pero era un político homologable a los líderes de la Europa democrática del último medio siglo. No así su sucesor en Moncloa. Creo que la nueva generación que llegó al poder bajo Rodríguez Zapatero y sólo gracias a toda una concatenación increíble de accidentes insólitos es la peor cosecha de los fracasos de la sociedad española tras el franquismo. Los denominadores comunes de la misma son la mediocridad y un relativismo tan profundo que hace que sus miembros sean perfectamente inmunes a cualquier discurso que no sea su propia letanía sectaria. Miedosos e insensatos a un tiempo, sectarios, incultos y por ello perfectamente inmunes a la autocrítica, son gente por talante mucho más cercana a los aparatchiks de los regímenes autoritarios o totalitarios que al político humanista de una sociedad abierta democrática.

Gente poco preparada en general, ve enemigos en todo lo que está fuera de sus pequeños mundos. A esa gente –y no hablo de mi ex periódico, hablo de eso que llaman genéricamente progresismo, tan bien representado por esa tropa de miles de intelectuales que heroicamente defienden al poder contra toda crítica y quieren imponer silencio a la oposición, con esa actitud que nunca se llamó intelectual sino servil, lacayuna, interesada o sencillamente indigna-, le es fundamental un enemigo máximo. Aquí está la clave de esa cohesión forzada bajo mediocres que lleva a una selección en la que los peores siempre tienen las mejores oportunidades de medrar. ¿Quién se podía imaginar al secretario de un partido socialdemócrata europeo centenario como el PSOE en la figura de un personaje como José Blanco?

¿Cómo ha ocurrido?

Todo tiene explicación y antecedentes. Cuando el sectarismo ideológico, como embozo de la incapacidad intelectual, acaba primando de forma total sobre la profesionalidad, la autoestima, sobre la percepción de la dignidad personal o sobre la más evidente realidad, se impone de forma terrible lo que en el siglo XX se dio en llamar la “selección negativa”. Un elemento clave de la formación, definición y catadura de los partidos esclavos de sus estructuras y, especialmente, de los fascistas y comunistas. Hoy vemos esa selección negativa de forma abrumadora y sólo hay que pensar en el propio presidente del Gobierno o su entorno, su secretario de organización o, si se quiere cavar aun más, en el presidente del Senado, don Javier Rojo. Todos ellos parecen llegados al partido no bajo el lema de “la libertad, la dignidad, el servicio al Estado” sino bajo el de “juro por Dios que jamás volveré a pasar hambre”, como un grotesco grito desde el “Tara” de las gentes que nunca ha hecho nada en su vida sino medrar en agrupaciones y escalar en el aparato del partido a codazos o puñetazos. Insidias y ajustes de cuentas con tal de no caer en su nivel de ingresos al que demandarían sus méritos inexistentes.

Se han escrito muchos volúmenes respecto al ascenso de los peores como imposición de la ideología o la obediencia lacaya. Sebastián Haffner, Hugo Trevor Roper, Thomas Mann, Arthur Koestler, Miklos Haraszti y mil otros en entreguerrra y posguerra han intentado explicar por qué se generaron y generan dinámicas políticas en las que los peores en catadura y formación son los que medran y escalan y por supuesto sabotean por interés propio todo mecanismo de meritocracia. Los mediocres se rodean de otros a los que desprecian para no sentirse cuestionados y éstos a su vez hacen otro tanto. Hasta llegarse a la situación en la que todos saben que deben el cargo a favoritismos y no a méritos propios y son por tanto dependientes y obedientes. Mientras, otros que no cabrían en la definición de aquellos, se acobardan, calculan sus riesgos, piensan en las consecuencias negativas de la insumisión o no consideran que el resto de la humanidad merezca que ellos arriesguen algo para avisar sobre los peligros que se ciernen sobre la sociedad.

El tema de moda es la crispación, pero ¿hablar tanto de crispación no es una pantalla para que los políticos evadan la responsabilidad de sus actos?

¿Qué es la crispación? ¿Que parte de la sociedad reaccione indignada por la pasividad e indiferencia ante el crimen y el abuso? Crispa ante todo esa actitud de indolencia ante los dolores y el miedo ajenos, si todos los días vemos que nuestros poderes gobernantes están mucho más de acuerdo en herir a gran parte de la sociedad que en hacer frente a los asesinos. Y crispa ver que hay grupos privilegiados por este poder que parecen haber formado un pacto con el poder para vivir subvencionados de la ofensa regular a otras partes de la sociedad. ¿Y no es crispación el miedo? Está repleta esta sociedad de listos incapaces de asumir riesgos que dicen tener miedo a quienes no les amenazan jamás. Está llena de quienes desde el insulto quieren dar consejos a los cristianos. Quienes desde el desprecio recomiendan discreción a las víctimas del terrorismo. Los que han acabado creyéndose que hubo víctimas mortales –humanas, no moluscos- en el Prestige y no se acuerdan de los muertos en el incendio de Guadalajara. Existe esa repugnante superioridad moral de quienes coquetean con fusilar al amanecer y jalean a Carrillo no ya por su labor tan meritoria en la transición que todos aplaudimos en su día sino por sus actitudes antifascistas en la Guerra Civil entre las que destaca la liquidación de siete mil inocentes en Paracuellos. El anciano Carrillo, otra vez en su salsa, presume muy significativamente ya mucho más de la guerra que de la transición.

¿Existe también crispación en los medios de comunicación?

Por supuesto y muy fundamentalmente. Pero aquí también se ha extendido ya en gran medida lo que antes he querido describir con la selección negativa. En el aparato del Estado suben espectacularmente gracias a ese poder de succión –existente en el PP, omnipresente en el PSOE y total en los partidos nacionalistas- que lleva al poder e influencia a gente con menos preparación, menos escrúpulos y sobre todo menos posibilidades de tener una vida medianamente decente y próspera fuera del fango político en el que han crecido y se han aupado. Este sistema de selección negativa lleva implícito un inmenso poder de intimidación. En esta sociedad mediática es imprescindible para ello la colaboración de los medios o su utilización. Es evidente que la para nada justificada hegemonía moral de la izquierda en España –ya rota en países como Francia, Reino Unido o Alemania- tiene el efecto de mantener como rehenes no ya a los autodenominados intelectuales sino en general al discurso periodístico. Hasta niveles grotescos. Y esto no cambió en absoluto en ocho años de Gobierno de la derecha en España. Llegados al punto de deterioro actual de la convivencia, uno de los resultados más concretos de la legislatura socialista, está claro que el rufianismo político de Pepinho Blanco –al que en absoluto son ajenos el presidente, su vicepresidenta etc- ha movilizado a mucha gente de similar catadura para su campaña de destrucción de una alternancia y por tanto una alternativa democrática al régimen frentepopulista que promueve la secta intelectual en torno a Zapatero. Cuando se tiene voluntad de gobernar contra la mitad de la población sin recurrir a los medios represivos más clásicos hay que fomentar la criminalización de esa mitad y sus representantes. En eso están el Gobierno y sus medios.

¿Los consumidores de información se olvidan de que la mayoría de los medios son empresas con ánimo de lucro?

No se olvidan. Pero también aquí juega un gran papel la intimidación, el miedo y las ganas de curarse de éste leyendo lo deseado e ignorando lo no apetecido. Las empresas saben que tienen mucho que perder si se oponen a unas fuerzas que promueven la idea de la imposibilidad de una alternancia política. Unas participan por convicción o interés, pero otras lo hacen por miedo. Una de las peores taras de la sociedad española es la falta de coraje cívico del mundo empresarial y económico. Y en los medios se refleja drásticamente.

¿Se puede ganar electoralmente la presidencia del Gobierno sin tener una mayoría de medios de comunicación favorables o, al menos, no contrarios?

No lo sé. Pienso que este país ha tenido caracteres capaces y que lo han demostrado, como Felipe González y José María Aznar. Éste último pecó probablemente de arrogancia al creer que podría volver a convencer a los españoles sin artimañas de que valía la pena apoyar el proyecto propio que tantísimo éxito había tenido en España en tantos frentes. La guerra de Irak quebró aquella apuesta. Rodríguez Zapatero es todo lo contrario. Pura artimaña, la solemnización y el amaneramiento de la nada absoluta. Trágico es que la sociedad española no lo perciba porque estoy convencida de que pagará un precio muy caro por ello. Tengo la profunda convicción de que Zapatero y el pensamiento tan débil como tóxico que emanan él y su gente son una desgracia para España, totalmente inmerecida, después de treinta años difíciles pero ejemplares.

El comunicado de ETA en forma de entrevista del pasado domingo deja alguna posibilidad de creer en el final dialogado de la organización terrorista?

Creo que ni el comunicado ni el proceso merecen más de una línea de respuesta. Pero responsable de esta situación no son los terroristas que son eso, terroristas, y estaban en gran parte convencidos de su derrota hace tres años y en pleno proceso de dispersión y de buscarse personalmente otras opciones de vida. Es el adanista de Zapatero, al que una constelación maldita convirtió en presidente del Gobierno, quien cree que todo lo inventa él en su profunda ignorancia y desde ese peculiar pensamiento mágico que alimentan unos supuestos intelectuales de corte, que son unos perfectos mamarrachos. Zapatero ha sido el principal motor de la reactivación de un monstruo que hoy ya, sin él, podría situarse cerca de estar momificado. De haberlo estado, quizás podría haberse afrontado el gran reto que le queda a la España democrática, que es el desalojo de los nacionalistas, esos grandes medradores del terror y del poder en el País Vasco. Pero hay momentos en los que creo que quizás sea tarde. La historia puede estar primando a quienes desde el nacionalismo o el socialismo sectario –o desde el indigenismo en Latinoamérica, o el islamismo en todas partes- han lanzado una nueva ofensiva contra las democracias.


La resta de l'entrevista, aquí.

De Franco a Al Gore


Més de tres mil estudiants d'entre 16 i 18 anys han participat en unes jornades sobre el canvi climàtic, organitzades per la Fundació B-Tec. El debat s’ha fet a partir –com no- de la projecció del documental "Una veritat incòmoda", produït per l’expresident nord-americà, Al Gore. Un documental que no només és una apologia del pensament únic climàtic sinó que conté nombrosos errors i dades falses, reconegudes fins i tot per l’IPCC. Tot i això, aquest és el material subministrat perquè els alumnes “debatin”.

Certament, han canviat moltes coses en aquest país en els últims 25 anys, però l’intent de manipulació de les consciències continua intacte. Abans, ens portaven a veure “Franco, ese hombre”, ara els porten a empasar-se “Una veritat incòmode”.

La Bolívia que ha engendrat Morales

El final d'un país, diu F.C. en el mail en el que m'envia aquesta notícia:

LA PAZ, Bolivia (EFE).— La violencia provocada por las protestas en el sur de Bolivia aumentó ayer con saqueos a una planta de gas que surte a Argentina y nuevos choques con el Ejército, mientras que el gobierno pidió que prevalezca el diálogo para solucionar el conflicto.

Las protestas derivadas de la disputa entre dos provincias del departamento de Tarija por el control de un rico pozo de gas, gestionado por la hispano-argentina Repsol YPF, se salieron de control y la muchedumbre incluso desarmó y mantiene retenidos a 40 policías en una sede municipal.

Una fuente de la empresa Transredes, filial de la anglo-holandesa Shell y la británica Ashmore, confirmó que los manifestantes ocuparon la estación Pocitos, cerca de la frontera con Argentina, saquearon computadoras y cortaron las comunicaciones.

Los empleados de la estación tuvieron que abandonar sus instalaciones en medio del incidente y a raíz de ello no hay informes más detallados sobre la situación en que se encuentra la planta.

Según la fuente, por esa razón tampoco se pudo confirmar si los manifestantes lograron detener el envío de gas a Argentina, objetivo que perseguían desde el martes para presionar al Ejecutivo a una solución definitiva del conflicto de límites entre las provincias vecinas Gran Chaco y O’Connor que se disputan el campo "Margarita".

La causa de los choques es la propiedad sobre ese rico yacimiento de gas, porque la provincia ganadora obtendrá beneficios derivados de los recursos que genere la exportación del hidrocarburo.

La violencia dejó hasta el momento un muerto y 20 heridos, algunos de bala, durante los enfrentamientos producidos el martes en la localidad de Villamontes y hoy en Yacuiba, donde una persona permanece grave por un disparo en el tórax, según portavoces de los grupos movilizados.

Mentre Europa dorm

Bruce Bawer és un novayorkès, periodista i homosexual, que va marxar dels Estats Units per instal·lar-se al nord d’Europa, convençut que aquí trobaria una societat més tolerant, oberta i cosmopolita. Però, amb el temps, Baswer se’n va adonar que l’Europa actual no era el paradís que s’havia imaginat i que la seva tolerància no era fruit d’uns valors liberals sòlids sinó de la seva absència. Europa ja no creu en res i per això està disposada a creure-s’ho tot o, si més no, a acceptar-ho tot. Aquest relativisme moral (no hi ha una moral millor o superior a una altra) que deriva cada vegada més en el nihilisme moral (la negació que hi hagi principis morals vàlids) ha espantant Bawer i ho ha explicat en el llibre Mientras Europa duerme. De cómo el islamismo radical está destruyendo Occidente desde dentro.


La pugna por el alma de Europa es hoy tan dramática como lo fue en la década de 1930. Entonces en Weimar (Alemania), los principios de la civilización política occidental fueron erosionados hasta hacerlos casi desaparecer. Hoy, afirma Bruce Bawer, Europa se halla en un nuevo “momento Weimar”, una nueva crisis desatada por la amenaza del islamismo radical. Numerosas comunidades islamistas dentro de Europa amparan y extienden esta amenaza yihadista, y promueven un orden político y social incompatible con las democracias occidentales. Sin embargo, como en la Europa que quiso apaciguar a Hitler, son pocos los políticos, los intelectuales y los medios de comunicación que no cierran los ojos ante la gravedad de este envite. Como Winston Churchill, cuando en 1939 alertó de lo que estaba ocurriendo mientras Europa dormía, Bawer sacude nuestras conciencias para despertarlas antes de que sea demasiado tarde.

dimecres, 18 d’abril del 2007

Wolfowitz : Un punt de vista diferent al de Le Monde

Aquesta anotació de Chroniques de l’Extrême-Centre serveix perfectament per a casa nostre. Només cal que canvieu el nom de “Le Monde” per el de qualsevol dels nostres mitjans de comunicació i obtindreu el mateix lamentable resultat.

Le Monde, avec son objectivité habituelle, réclamait ce matin dan son éditorial, la démission ou le licenciement de Paul Wolfowitz de la présidence de la Banque Mondiale.
A la demande de Wolfowitz lui-mème, la Banque Mondiale a mis à la disposition du public et des médias, mais le Monde ne doit probablement pas être au courrant, tous les documents ( lettres, emails, rapports) relatifs à l’affaire Riza, pour laquelle le Monde veut condamner Wolfowitz. Ces documents montrent que , contrairement aux affirmations de Conseil d’administration de la Banque Mondiale vendredi, Wolfowitz avait bien informé le comité d’éthique de la banque des dispositions qu’il avait prises à la demande de ce dernier pour trouver une emploi à la jeune femme et la compenser financièrement pour une interruption de carrière dont elle n’était pas responsable. Le comité d’éthique avait approuvé ces dispositions, et avait meme rejeté les accusations anonymes de favoritisme de la part de Wolfowitz sur le sujet qu’il avait recues en janvier 2006.
Il est à noter aussi ( ce que le Monde “oublié” de faire) que Wolfowitz avait demandé à la BM a être recusé pour toute discussion de carrière de Ms Riza pour justement éviter tout problème de conflit d’interet. C’est la Banque qui a demandé à Wolfowitz, contrairement à ses souhaits, de s’occuper de trouver une emploi à Riza et de s’assurer qu’elle serait adéquatement compensée.
Pour plus d’information, lire l’article du Wall Street Journal du jour sur le sujet.

Treballen més les dones que els homes?

Tres economistes –Michael Burda de la Universitat berlinesa de Humboldt; Daniel S. Hamermesh, de la Universitat de Texes i Philippe Weil, de la Universitat lliure de Brussel·les- han fet un estudi en 25 països i han descobert que és un mite que les dones treballin –sumant la feina i la llar- més que els homes, almenys en els països rics.

Throughout the world, men spend more time on market work, while women spend more time on homework. In the United States and other rich countries, men average 5.2 hours of market work a day and 2.7 hours of homework each day, while women average 3.4 hours of market work and 4.5 hours of homework per day. Adding these up, men work an average of 7.9 hours per day, while women work an average of—drum roll, please—7.9 hours per day. This is the first major finding of the new study. Whatever you may have heard on The View, when these economists accounted for market work and homework, men and women spent about the same amount of time each day working. The averages sound low because they include weekends and are based on a sample of adults that included stay-at-home parents as well as working ones, and other adults.
In Sweden, Norway, and the Netherlands, men actually work more than women, although the differences are small. In Belgium, Denmark, Finland, and the United Kingdom, women work slightly more, though less than 5 percent. Among rich countries, the largest differences emerge in Italy, where women work eight hours while men work only 6.5, and in France, where women work 7.2 hours and men 6.6.
A couple of caveats to all this newfound equality. First, many knowledgeable people believe that women work more. In a survey by the authors of this study, 54 percent of economists and 62 percent of economics students thought that women work more than men, as did more than 70 percent of sociologists. And while the gender equal-work phenomenon has been noted before, "it has been swamped by claims in widely circulated sociological studies … that women's total work significantly exceeds men's," as the authors put it. Although men in many rich countries do not work less than women, they do enjoy about 20 to 30 minutes more leisure per day (over an hour more in Italy) because they spend less time on sleep and other biological necessities. Men spend almost all of this additional leisure time watching television.

El reportatge el publica Slate (via Barcepundit)
ADDENDA.- Wonkapistas comenta aquestes dades i afegeix les corresponents a Espanya. Al nostre país la situació és similar, tot i que les dones treballen una hora més de promig.
Cómo está el asunto de la igualdad / desigualdad de tiempos dedicados al trabajo en España?Bien, Spain is different, pero no tanto. Según el INE, los varones dedicaban una media de 8h 22' al trabajo remunerado y 2h 08' al cuidado del hogar y de la familia. En total, 10h 30'. Las mujeres: 6h 51' + 4h 45' = 11h 36'. Es decir, las mujeres dedican una hora más cada día a trabajar.Yo, sociólogo español, habría esperado, efectivamente, que la media fuera favorable a las mujeres. Lo que me sorprende es que "sólo" lo sea en una hora. Prejuicios de la profesión, ya se sabe.

Cansats dels seixantavuiteros

Cada dia m’agrada més el blog “Chroniques en liberté” del professor d’economia de Perpinyà, Jean-Louis Caccomo. Aquesta vegada és un article sobre la generació del maig del 68 que no té desperdici.

Je vais avoir 44 ans cette année et je suis excédé par cette génération 68 que je dois supporter depuis que je suis adolescent. C’est une génération arrogante et intolérante tellement elle est sûre de détenir la vérité en toute chose, la bonté en toute décision, la morale en tout jugement. Adolescent, j’étais fasciné et je me taisais devant leurs élucubrations savantes. A 25 ans, j’étais déjà endoctriné à mon insu mais leurs chants sonnaient déjà faux. A trente ans, cela commençait à me laisser indifférent. Mais aujourd’hui, cela devient fatiguant de supporter leurs tollés à géométrie variable, leur bonne conscience à deux vitesses ou la litanie de bons sentiments et compassions odieusement orientée. En un mot, j'étouffe. Il est temps de changer d'ère.

Cette génération fut bénie des dieux. Elle n’a connu aucune guerre. Elle a mangé la soupe des trente glorieuses dans laquelle elle n’a eu de cesse de cracher au nom d’une critique hystérique du capitalisme révélatrice de leur ignorance fabuleuse des principes élémentaires de l'économie. Elle a connu la révolution sexuelle sans le sida et les préservatifs. Elle a rejeté ses parents qui avaient connu les privations, la guerre et la souffrance. Elle a laissé pousser ses enfants sans cadre sous prétexte de ne rien interdire et d’expérimenter des méthodes pédagogiques progressistes. Elle a profité de tous les acquis sociaux et elle part aujourd’hui à la retraite (avec anticipation) bénéficiant d'un pactole et d'une espérance de vie en augmentation de sorte que la durée de vie à la retraite sera bientôt aussi longue que la vie active.

Qui paiera ? Ses enfants et ses petits-enfants pardi, lesquels vont hériter de dettes et d’impôts nouveaux !

Pourtant, cette génération gâtée, non contente d’avoir profité de cette miraculeuse conjonction d’avantages extraordinaires, non contente d’être née au bon endroit au meilleur moment, terrorise toujours les âmes, impose ses valeurs et ses références intellectuelles, fait régner une police de la pensée inflexible qui ne tolère aucune contradiction. Elle s’est installée dans les murs de Radio-France où elle professe son marxisme décalé, débattant doctement de la crise du libéralisme ou de la fin du capitalisme. Elle a pris les rênes de l’université où elle formate encore les esprits sans aucune préoccupation de la réalité qui vient pourtant chaque jour démentir ses postulats erronés. Et ceux qui ont le malheur de ne pas de se conformer à son format sont immédiatement traités de fascistes ou de réactionnaires. Avec eux, il n’y a pas de demi-mesure !

dimarts, 17 d’abril del 2007

Res a envejar

Per si no ho sabíem, la premsa socialdemòcrata -com la crucifixe habitualment l’Arcadi Espada- ens ho ha tornat a repetir: el problema no és que existeixin psicòpates o trastornats mentals que puguin matar 32 persones d’una tacada, el problema és que als Estats Units hi ha llibertat d’armes. Si les armes estiguessin prohibides a tots els Estats de la Unió –ens expliquen, mentre descriuen amb detall la sang i fetge que troben pels racons- no passarien desgràcies com aquesta. En aquest punt tiren del “background” i ens recorden per enèsima vegada la massacre de Columbine (13 víctimes), les causes de la qual va explicar tant rebé Michael Moore. Llàstima, però, que el seu “background” es quedi tan curt i no arribi fins a Europa. Segurament perquè a Europa, com tothom sap, “on les armes no estan permeses, mai passen coses així”. Ho escriu Barcepundit, recordant les matances del 13 de març del 1996 a l’escola de Dunblane, a Escòcia, i la del 25 d’abril del 2002 a l’escola d’Erfurt, a Alemanya, que van deixar, a banda de la vida dels seus autors, 17 víctimes mortals cadascuna. Dues matances d'aquí que no tenen res d'envejar a les d'allà. Això sí, les d'allà ens les passen cada dos per tres per la tele i les d'aquí mai ningú no se'n recorda.

No torneu a combregar amb xifres de molí

No falla. Totes les notícies que he llegit o escoltat avui sobre la conferència internacional sobre els refugiats iraquians convocada per l’Acnur parlen de quatre milions de refugiats a causa de la violència. Així, sense més detalls, obviant el “background” que sempre utilitzen quan els convé. D’aquesta manera, el receptor de la notícia només pot entendre que aquests 4 milions de refugiats, interns i externs, són conseqüència de la intervenció aliada i de l’ocupació.

Per demostrar aquesta falsedat només cal anar a la pàgina web del’Acnur i llegir-hi el que diu:


Some 1.9 million Iraqis are currently displaced inside the country and up to 2 million others have fled abroad." Many Iraqis were displaced prior to the fall of the previous regime in 2003. Between 2003-2005, more than 300,000 Iraqis had returned home to begin rebuilding their lives, he said [es refereix a l’Alt Comissionat de l’Acnur, António Guterres]. But the trend has now dramatically reversed, particularly since the Samarra bombing in February 2006. About 750,000 people are estimated to have fled their homes since that incident, with up to 50,000 more displaced each month.


És a dir, que, contràriament al que des del dia de l’inici de la guerra manté la internacional mediàtica, les coses no van anar tan malament a l'Iraq entre el 2003 i començaments del 2006, ja que no només no hi havia gent que fugia sinó que van retornar milers d’exiliats per la dictadura de Saddan Hussein. Les prediccions catastrofistes no es van complir, començant per aquèlla que preveia un milió de refugitats a causa directa de la guerra (el nombre de refugiats directes per la guerra va ser tan sols d'alguns centenars).

El 22 de febrer del 2006, amb l’atac al santuari xiïta de Samarra, els “gloriosos resistens”, “l’heroica insurgència” iraquiana, capgiren la situació a l’orientar la seva estratègia a la provocació d’una guerra civil. Alqaedes, aiatolàs i baazistes units tornen a ser la causa del sofriment del poble iraquià. Aquests, i no la coalició, són els autèntics responsables d’haver posat preu a la vida dels iraquians.

Lamentablement, l’administració Bush, acorralada mediàticament als Estats Units, amb la renuència creixent dels seus aliats europeus i amb la campanya electoral a les portes, vacil·la, perd la iniciativa i la situació es deteriora sobre el terreny. Gairebé un any després, una vegada passada i perduda la batalla electoral, Bush reacciona. Només tenia dues opcions: o donar-ho tot per perdut i passar a la història com un fracassat o aprofitar el temps que li queda i salvar el que pugui del seu projecte de derrocar el règim de Saddam Hussein per implantar una democràcia al bell mig del Pròxim Orient com a vacuna contra el totalitarisme islamista. Bush ha optat -encara que sigui ambg menys pretensions- per aquesta segona opció, com ho demostra la implementació del pla de seguretat de Bagdad i la nova filosofia militar antiinsurgent del general Petraeus.

Esperem, pel bé del poble iraquià, que no sigui massa tard.
Per raons exclusivament tècniques he decidit tornar al format anterior. Disculpeu les molèsties.
Gràcies.

dilluns, 16 d’abril del 2007

Maria de la Pau Janer, candidata del PP

Mai no he aconseguit saber si l’àmpli ressò i llarga ressaca que sempre tenen els nostres “escàndols” domèstics és una conseqüència de que som un país petit o si, pel contrari, som petits perquè tenim aquesta excessiva propensió col•lectiva al masoquisme tribal. En aquest país nostre de cada dia, qualsevol cosa és poc menys que una traició a la pàtria, com ho va ser en el seu dia que en Serrat decidís cantar també en castellà. Ara, molts “escàndols” després, el motiu d’ires i llàgrimes és que l’escriptora Maria de la Pau Janer ha decidit anar com a candidata independent a les llistes autonòmiques del PP a Mallorca.

No sé els motius personals que han portat aquesta noia a prendre aquesta decissió. Però m'és igual si ho ha fet per oportunisme, possibilisme o convicció. El que m'interessa destacar és que ho ha fet sabent que li costarà car. És a dir, que a les raons o als desitjos ha tingut de posar-hi valentia i voluntat de normalitat. Valentia, perquè cal tenir-ne molta quan saps que qualsevol que s’acosta al PP queda automàticament estigmatizat pels segles del segles, amèn. I voluntat de normalitat, per reivindicar la llibertat d'opció front a l’anormalitat política que pretén convertir el PP en el pària de la democràtica espanyola, catalana o almogàvar.

Bé per la Maria de la Pau.

El Sinn Fein ja està cansat de Batasuna

Gerry Adams ha advertit Arnaldo Otegi que el Sinn Fein retirarà el suport a Batasuna si ETA torna a atemptar. Ho explica El Confidencial.

Al espejo irlandés no le gusta lo que está viendo en su reflejo vasco. El presidente del Sinn Féin, Gerry Adams, ha advertido en varias ocasiones a Arnaldo Otegi que, si los malos presagios se cumplen y ETA vuelve a atentar, el brazo político del IRA dejará de dar su apoyo público a la izquierda abertzale como lo ha hecho hasta ahora. Adams le hizo llegar el aviso personalmente el pasado 12 de febrero, cuando ambos líderes políticos celebraron un encuentro en Belfast, según han confirmado a El Confidencial fuentes conocedoras de lo hablado en aquella reunión.

El Financial Times repassa Zapatero

Mentre Zapatero es posa medalles a la borsa de Madrid, el Financial Times li canta la cartilla:


Spain, now in its 14th year of uninterrupted growth, is benefiting from its longest period of expansion in modern history. In today's speech at Madrid's stock exchange, Mr Zapatero will emphasise the economy's diminishing dependence on construction, its strong job creation, and the decline in inflation. "In two or three years' time, Spain will overtake Italy and Germany in gross domestic product per capita," the prime minister said in an interview with El País, a Madrid daily.
The problem is that Mr Zapatero's team has done little, other than keeping a tight rein on public finances, to contribute to the economy's health. "Spain has not tackled a fundamental problem, its declining productivity," says Jordi Canals, dean of the IESE business school in Barcelona. "We are stuck in the middle, a high-wage economy with no ability to innovate."
Mr Canals also worries about the lack of integration of Spain's 4m immigrants, who account for almost 10 per cent of the population. "Social divisions are beginning to emerge," Mr Canals says. "Already, there are charities in Barcelona working with children of immigrants who have no schooling. Without an education, what future will they have?"
Polls indicate Spaniards are beginning to resent the huge influx of foreigners. Mr Zapatero's government amnestied 600,000 illegal immigrants shortly after coming to power in 2004. "But this was not followed by a clear policy on immigration," says Julio Carabaña, a sociologist at the Complutense University in Madrid. "Educators are worried, health workers are worried, society is wary, but the government does nothing.
"Mr Zapatero has been reluctant to tackle the tough issues, like immigration, because there are no clear political gains to be had in dealing with them," Mr Carabaña says. The Socialists inherited a strong, liberalised economy when they came to power in 2004. The past two years, however, have been dominated by Mr Zapatero's ham-fisted attempt to create a "national energy champion".
The government successfully fought off a takeover bid by Eon of Germany for Endesa, Spain's largest electricity company. But victory came at a heavy cost: the European Commission is suing Spain for obstructing Eon's bid, the reputation of the Spanish energy regulator lies in tatters, and the government is at loggerheads with its stock market regulator for bending Spanish takeover rules.

Massiva manifestació al Paquistan contra el radicals islàmics


KARACHI (Reuters) - Tens of thousands of people rallied in Pakistan's biggest city, Karachi, on Sunday to show their opposition to a radical religious school which has begun a Taliban-style anti-vice campaign in the capital, Islamabad.
"The people of Islamabad are insecure and under threat due to the activities of these religious terrorists," said Altaf Hussain, head of the Muttahida Qaumi Movement, addressing the rally by telephone from London.
Hussain, who lives in self-exile in Britain although his party is part of the ruling coalition, said the religious radicals in Islamabad's Lal Masjid, or Red Mosque, and adjoining Jamia Hafsa madrasa were hurting the image of Islam.


(Via Gateway)

dissabte, 14 d’abril del 2007

Gràcies, Bis





He trobat al disc dur aquesta foto de la nostra memòria casolana. En un altra moment m’hauria atrevit a anomenar-la memòria històrica, però tal i com estan les coses prefereixo evitar aquesta frivolitat grandiloqüent. Els que sou de Mataró i teniu com a mínim mig segle de vida a l’esquena, l’haureu reconegut a l’instant. És en Bis, en Josep Lluís Lligonya, fent de faristol a una treballadora durant les importants mobilitzacions dels obrers del tèxtil per fer front a la primera gran crisi del sector a les acaballes del franquisme. Aleshores, en Bis era un sindicalista de Comissions Obreres. Ho va ser en una època en que ser ser-ho significava moltes vegades la presó, en que per organitzar la defensa dels drets dels treballadors no només no es cobrava cap sou sinó que tot s’havia de pagar amb temps i diners de la pròpia butxaca, en que la militància sindical honesta no era un càrrec sinó una voluntat de resoldre els problemes. Quan les coses van canviar i es va assolir la tan preuada normalitat democràtica, en Bis va tenir l’opció d’esdevenir un jerarca sindical. Però hi va renunciar. Tenia molt clar que aquella no era la seva vocació. Les seves arrels de hippie, d’anarquista pacífic, eren reactives a la burocràcia i l’acomodament. Amb les mans a les butxaques i un permanent cigarret a la boca va decidir, a començaments dels anys vuitanta, impulsar la creació d’una televisió local. I ho va aconseguir. Però no només va aconseguir emetre programes i guanyar una audiència sinó, sobre tot, el que va aconseguir va ser mantenir durant 23 anys una empresa independent del poder polític i de les grans corporacions mediàtiques. Televisió de Mataró no és ni ha volgut convertir-se mai –fins i tot en els moments més durs, en que estava en joc la seva supervivència legal i econòmica- en una empresa pública, dependent del poder municipal. Òbviament, tampoc podia sobreviure contra el poder polític. Hi va negociar i pactar, però guardant sempre zelosament la seva llibertat. I això no és precisament una tasca fàcil. Probablement, aquest sigui, almenys per mi, el seu gran llegat personal i ciutadà. En Bis, de tornada de tots els ismes, creia sobre tot en les persones, en la responsabilitat, en la feina ben feta. Amical, però reservat en els seus sentiments, buscava sempre l’entesa enlloc de la confrontació. I no per quedar bé amb tothom, ni perquè fos un relativista moral, sinó perquè creia que es possible entendre’s amb tots aquells que respecten les regles de la convivència cívica i democràtica. Aquest convenciment el va portar a entendre l’activitat periodística més com una tasca notarial que interpretativa. A separar la informació de l’opinió. A fer allò que, lamentablement, ja no fa gairebé ningú. Aquest ha estat el gran èxit de la TVM d’en Bis. Una televisió precària tecnològicament però creïble informativament. Aquesta és l’herència d’en Bis, l’única herència que pot fer surar TVM quan la TDT inundi les nostres pantalles de televisió amb una oferta desbordant i ofegadora.
Per tot plegat: gràcies, Bis.

divendres, 13 d’abril del 2007

Per què estem perdent la guerra de les idees?

Ho explica Claude Moniquet, president de l'ESISC:

Inutile de chercher plus loin qu’àRome une parfaite illustration de la lâcheté, de l’hypocrisie et de la «sournoiserie » du monde démocratique : il suffit de se référer à l’affaire Mastrogiacomo. Pour obtenir sa libération, l’Italie a exercé de « fortes pressions » (dixit le président Karzaï) sur les autorités afghanes pour faire relâcher 5 Talibans en échange du journaliste. Au passage, la république italienne, bonne fille, aurait versé deux millions de dollars aux ravisseurs. Mais en « oubliant » chauffeur et interprète qui ont été assassinés d’horrible façon1.Double leçon, donc, pour les djihadistes et, surtout, pour ceux qui les observent : oui nous sommes lâches (nous négocions) et oui nous sommes sournois, hypocrites et indifférents aux autres : nous sauvons nos compatriotes à n’importe quel prix mais nous laissons tomber les « locaux » qui nous aident…

Lâcheté, à nouveau, mais doublée cette fois de vénalité, à Londres. Une quinzaine de marins britanniques se rendent, sans tirer un seul coup de feu, même en l’air contre leurs assaillants (il est permis de penser que, devant une attitude plus ferme, les Pasdarans auraient reculé) puis ils se prêtent au jeu de leurs ravisseurs en confessant à la télévision des fautes imaginaires et en se laissant filmer, joyeuse petite bande, à des fins de propagande (toute chose qui, soit dit en passant, pourraient être constitutives d’un crime de trahison…). Pour couronner le tout, on ajoutera à ce déplaisant tableau une bonne touche de vénalité : à peine rentrés à la maison, les militaires britanniques vendent au prix fort leurs souvenirs à la presse people. A défaut d’avoir été courageux, les soldats de Sa Gracieuse Majesté ont le sens des affaires.

On croit rêver. Mais le rêve c’est à l’ennemi, qui n’en espérait sans doute pas tant, que nous l’offrons car nous correspondons en tous points, en cette double actualité, à l’image qu’il s’efforce de peindre de nous. A nos alliés, nous offrons un cauchemar : que vaut notre engagement, de quel poids sont nos promesses ? Quant à nous, entre rêve et cauchemar, nous ne faisons que construire notre propre avenir et, si nous ne nous reprenons pas, il sera sombre. La guerre contre le terrorisme n’est pas que militaire, policière ou judiciaire. Elle est aussi psychologique.

Kadra, apallissada en públic fins a perdre al consciència

Kadra, una mena d'Ayaan Hirsi Ali de Noruega, que va denunciar el suport dels imams a l'ablació genital femenina ha estat apallisada en públic fins a perdre la consciència per un grup d'islamistes somalis.


Norwegian-Somalian Kadra, who became famous in Norway for exposing imam support of female circumcision, was beaten unconscious on Thursday.

Kadra was attacked and beaten senseless by seven or eight persons of Somali origin, newspaper VG reports.

"I was terrified. While I lay on the pavement they kicked me and screamed that I had trampled on the Koran. Several shouted Allah-o-akbar (God is great) and also recited from the Koran," Kadra told VG.


(Via Chroniques de l'Extrême-Centre)

“The Economist” vota per Sarkozy, a falta de res millor

En la seva última edició, el setmanari britànic dóna el seu suport al candidat de la UMP, Nicolas Sarkozy, a la presidència de França perquè “contràriament als altres” candidats “no dubta a admetre que França té necessitat de canvis radicals”.

The Economist retreu el “pragmatisme brutal” de Sarkozy i denuncia el seu “intervencionisme” i “populisme econòmic”, així com les seves reeferències a la “identitat nacional”. Tot i això, el setmanari britànic considera “que és l’únic candidat amb suficient valentia per predicar la “ruptura” amb el passat de la que França en té necessitat”.

Which leaves Mr Sarkozy as the best of the bunch. Unlike the others, and despite his long service as a minister under Mr Chirac, he makes no bones of admitting that France needs radical change. He is an outsider, born to an aristocratic Hungarian émigré father; he openly admires America; he is enthusiastic about the economic renaissance of Britain. He plans an early legislative blitz to take on hitherto untouchable issues such as labour-market liberalisation, cutting corporate and income taxes and trimming public-sector pensions.

But there are two doubts about Mr Sarkozy. As he showed in his brief stint as finance minister, he has most of the traditional French politician's meddlesome economic instincts, favouring a strong industrial policy, protected national champions and even interfering in supermarket prices. Recently he has taken to heaping blame on the European Central Bank for France's self-inflicted failings.

Such economic populism may merely be a ploy to win over an electorate that has long been averse to the market. But in Mr Sarkozy it is yoked to a second unattractive streak: a form of nativism, reflected in his harsh comments about immigrants and national identity. His supporters say he must tack right to lure voters from Mr Le Pen. But he is now so unpopular in the banlieues that—unlike Mr Le Pen—he has barely set foot in them during the campaign. As interior minister, he took great interest in how to improve the lives of French Muslims, but he has dropped all such talk as a candidate.

This may also explain the biggest defect in Mr Sarkozy's foreign policy: his fierce hostility to letting Turkey join the EU. Ms Royal has bravely supported the principle of Turkish membership. But this is unlikely to be put to the test for at least a decade, and on other EU issues, such as the future of the constitution, Mr Sarkozy has a more sensible, pragmatic approach than either of his main rivals. He is also the most likely candidate to repair France's tattered relations with America.

On the evidence of his career and his campaign, Mr Sarkozy is less a principled liberal than a brutal pragmatist. Yet he is the only candidate brave enough to advocate the “rupture” with its past that France needs after so many gloomy years. It has been said that France advances by revolution from time to time but seldom, if ever, manages to reform. Mr Sarkozy offers at least a chance of proving this aphorism wrong.


dijous, 12 d’abril del 2007

Pot el general Petraeus capgirar la guerra de l'Iraq?

La resposta de Victor Davis Hanson és aquesta:

De hecho, sí. Los entonces relativamente desconocidos generales Ulysses S. Grant, Curtis LeMay y George S. Patton encontraron renombre sólo después de reemplazar a sus fracasados predecesores. En realidad, en casi cada guerra, ocasionalmente un general puede cambiar tan radicalmente el pulso del campo de batalla que una victoria política se convierte en posible allí donde todos pensaban que era algo absolutamente improbable.

Tomemos como ejemplo la guerra de los Bóers entre una Gran Bretaña colonial y los afrikaaners de Sudáfrica. El primer año (1899) fue un desastre para las fuerzas británicas. Sus fuerzas convencionales estaban mal preparadas para las emboscadas guerrilleras de francotiradores irregulares y la caballería de los afrikaners. Pero con el nombramiento de Lord Kitchener en 1900 llegó la creación de los comandos británicos y nuevas tácticas que llevaron a la victoria británica y a un acuerdo final.

Gran Bretaña se enfrentó a una situación aún más sombría en los 3 primeros años de la Segunda Guerra Mundial. Pero a finales del verano de 1942, el recientemente nombrado general Bernard Montgomery había reorganizado las defensas británicas en Egipto y logró devolverles la moral. Luego frenó al mariscal de campo alemán Erwin Rommel en El Alamein y las críticas a Churchill por las anteriores pérdidas en serie en Europa Occidental, Grecia, Creta, Singapur y Tobruk cesaron. Poco después, Gran Bretaña estaba a la ofensiva manteniéndose así hasta el final.

Corea también se pensó alguna vez como algo completamente perdido. A finales de noviembre de 1950, cientos de miles de chinos rojos apabullaron a las tropas de la ONU y prácticamente fueron sacadas de la península. Un cansado general Douglas MacArthur se vio totalmente sorprendido, frustrado y, a los pocos meses, se le relevó de su cargo.

Imperturbable, su reemplazo, el general Matthew Ridgeway, recuperó el espíritu ofensivo, descubrió debilidades en las tácticas del enemigo y empujó hacia el norte a los comunistas chinos y coreanos hasta el paralelo 38. Ese vuelco radical dio al nuevo presidente electo Dwight Eisenhower un peso político que finalmente usó para sellar una paz que reconocía una Corea del Sur autónoma.

Durante la inesperada ofensiva árabe de 1973, la guerra de Yom Kippur, Israel se vio completamente sorprendido por una sorpresa aún mayor que la invasión china de Corea. Armados con letales misiles antitanques nuevos de fabricación soviética y protegidos por baterías antiaéreas, el III Ejército egipcio de Anwar Sadat invadió la Península del Sinaí, inflingiendo graves pérdidas a las atónitas Fuerzas de Defensa Israelíes (IDF).

La ortodoxia exigía contraataques israelíes dentro del Sinaí. Pero el excéntrico general Ariel Sharon por el contrario decidió cruzar el Canal de Suez para cortarle los suministros al ejército egipcio y amenazar el Cairo. La audaz estratagema de un solo general cambió radicalmente la dinámica de toda la guerra. Como resultado, las fuerzas israelíes lograron una especie de victoria arrancada de las fauces de la derrota.

Actualmente, Irak no le plantea a Petraeus aprietos mayores que los que han afrontado esos talentosos generales en guerras anteriores, incluso teniendo en cuenta que los efectivos y la paciencia de Estados Unidos están prácticamente agotados.

Tras el sombrío verano de 1864, el general William Tecumseh Sherman salvó la causa de la Unión y con ella, la presidencia de Lincoln al tomar Atlanta.

Para el invierno, veremos si, de forma similar, David Petraeus puede conseguir lo inesperado en Bagdad.


Va ser relament torturat Jalal Sharafi?

La història que explica el diplomàtic iranià Jalal Shafari sembla poc creïble. No perquè a l'Iraq no siguin possibles els maltractaments i les tortures, sinó perquè no té cap lògica que la detenció d'un diplomàtic, que més d'hora que tard havia de ser alliberat, fos torturat per botxins identificats com a membres de la CIA i amb uns mètodes que deixen les marques suficients perquè després puguin ser explotades publicitàriament. Tampoc quadra massa que Shafari no entrés a l'hospital fins dies després d'arribar a l'Iran, just després de les declaracions dels soldats britànics desmentint la versió idíl·lica del seu captiveri donada per l'Iran i amplificada pels media occidentals.

Jalal Sharafi, the Iranian diplomat who was set free “coincidentally” exactly right after the Islamic Republic freed the British sailors, attended a news conference today and discussed what he has gone through in the 57 days he was kept captive by an unknown group in Iraq. He claimed to have been interrogated by an English-speaking person who had claimed to have connections to the US Embassy. His extensive list of torture included drilling his feet and a fake execution. The conference was held in the Foreign Ministry and was followed by photographers taking pictures of his wounds, while he was sitting on a wheelchair for the whole event. More pictures here. Mehr had reported yesterday that the Red Cross representative in Iran has also visited him and has examined his wounds. Since the begining of this story many Iranians have been asking why he did not look sick at all when he first came to Iran. In fact, he left Tehran four days ago to go to his hometown, Kermanshah (ISNA). His return to Tehran and his hospitalization and then the statement by his doctors that he needs to be looked after for many years are the mysteries of this dilemma. A commenter in Balatarin writes “the government does not even have access to good filmmakers”.
In another news, the Armed Forces
announced that a documentary is to be published regarding the arrest of the British sailors. In the meantime, in the UK, Faye Turney is talking to the press about her fear of rape and also a bashing conversation with Ahmadinejad (also see this). At least, no one dies when they shoot words.

dimecres, 11 d’abril del 2007

Els arxius nazis exculpen Pius XII

El diari italià La Repubblica ha tingut accés a documents de la Stasi relatius al papa Pius XII. Aquests documents provenien dels arxius nazis i definien el papa Pacelli com un enemic del nazisme. La majoria d’historiadors, inclosos els israelians, ja tenien clar que Pius XII no va col·laborar amb el nazisme, però la sospita ha estat sempre refrescada amb obres com la relativament recent pel·lícula de Costra Gavras, “Amén”. Els documents nazis semblen tancar definitvament la polèmica.



"Como todos nuestros informadores reportan en forma unánime, el Papa tiene una actitud de gran simpatía hacia el pueblo alemán, pero no hacia el régimen." "Pío XII ayuda a la Polonia invadida." "Pacelli esconde a los judíos en fuga." "El Pontífice espera un cambio de la situación en Alemania, a más tardar después de la muerte del Führer."

Frases así escribían los jerarcas nazis que enviaban información ultrasecreta desde las legaciones alemanas ante la Santa Sede e Italia, según reveló ayer el diario La Repubblica. En estos documentos inéditos, que rehabilitan la controvertida figura de Pío XII, trasciende que en los vértices del poder de la Alemania nazi veían con gran preocupación la diplomacia vaticana contra el régimen de Hitler. Inquietaba, por ejemplo, que Pacelli, primer nuncio vaticano en Alemania (país en el cual vivió varios años, de ahí, la acusación de germanófilo) tuviera un actitud en favor de la Polonia ocupada, según se desprende de misivas enviadas al entonces arzobispo de Cracovia, Adam Sapicka.

Si Bush té poca acceptació, els demòcrates menys





Via Barcepundit, accedeixo a aquestes enquestes de Gallup sobre el grau d'aprovació i desprovació de la feina feta per Bush i pel Congrés, ara de majoria demòcrata.

PRINCETON, NJ -- Gallup's monthly update on key trends and indicators finds a modest improvement in the approval ratings Americans give to President George W. Bush and Congress, but little change in the public's overall satisfaction with the state of the nation. All three are still rated quite negatively, with 38% of Americans approving of Bush, 33% approving of Congress, and 33% saying they are satisfied with the way things are going in the nation. The president's rating has remained relatively stable in the 30% range since October 2006. So far this year, ratings of Congress are higher, on average, than last year.

El mite dels tres primers anys

Wonkapistas:
Este trabajo de Sara Mead (Million dollar babies: why infants can't be hardwired for success, pdf; via Joanne Jacobs) es un buen recordatorio de que, realmente, lo más probable es que no sea cierta la idea de que hay una ventana de oportunidad para el aprendizaje que se cierre al cumplir los tres años, de modo que si no aprovechamos ese periodo para estimular las capacidades cognitivas de los niños, más adelante no haya mucho que hacer. Simplemente, no hay evidencia empírica que confirme esa "ventana de oportunidad" y sí la hay de lo contrario, es decir, de que el "hardwiring" del cerebro prosigue después y de que, con los programas e instituciones adecuadas, puede, por ejemplo, recortarse la distancia de rendimiento escolar que separa a los hijos de clases menos favorecidas de los hijos de clases más favorecidas, como recuerda Mead.

Informe de la Creu Roja sobre l'Iraq

Ho recorden? Els mitjans de comunicació deien el passat mes de febrer, citant dades de l’ONU, que la guerra de l'Iraq ja havia provocat” gairebé 4 milions de refugiats i desplaçats”, de les quals “un milió vuit-centes mil persones estan desplaçades a dins de l'Iraq”.

Ara, la Creu Roja Internacional, una organització molt és fiable i seriosa que moltes ONGs i que la mateixa ONU, parla de 227.000 persones desplaçades a l’interior de l’Iraq i senyala que d’aquestes 161.000 reben tot l’essencial per viure. En un informe titulat “Civilians without protection-The ever-worsening crisis in Iraq”, explica conm la situació s’ha degradat a les zones més conflictives del país a partir de l’atac, el febrer del 2006, contra el temple de Samarra, en que la insurgència terrorista va orientar la seva estratègia en la provocació d’una guerra civil.

Si podeu, llegiu-vos-ho abans que els media comencin avui a esbombar la notícia i podreu comparar.

ADDENDA.- El diari "Le Monde", gens sospitós de proamericanisme, pubica avui una entrevista sonora amb el seu corresponsal a l'Iraq. El títol és prou significatiu: Patrice Claude, en direct de Bagdad : "L'impact du plan de sécurité est réel".

ADDENDA 2.- Una altra manipulació mediàtica la vam tenir aquest cap de setmana amb les manifestacions antinord-americanes convocades pel xiïta radical Moqtada al-Sdar a Najaf, coincidint amb el quart aniversari del derrocament de Saddam Hussein. Les xifres de manifestants que s'han publicat han anat des dels 3 milions, les més exagerades, fins a desenes de milers, les més moderades. En realitat, no arribaven a 10.000. Aquesta xifra la dóna el blogger iraquià Iraq the Model:

Speaking of the Sadrists' pitiful demonstrations. His aides were hoping to gather a million marchers for yesterday but all they could manage were less than ten thousands, that's even when they bussed people from Baghdad and Basra.
The Arabic-speaking al-Alam Iranian channel claims the number was "hundreds of thousands" but that's just al-Alam, other channels and the footage we saw all put the number between 5 and 10 thousand. I had personally been to a demonstration of 10 thousands once and what I saw yesterday was definitely smaller.
També dóna dades la pàgina oficial de la Coalició:

BAGHDAD — Citizens of Iraq assembled in Najaf Monday to conduct a demonstration against the U.S. presence in their country.
Shiite cleric Moqtada al-Sadr called for the protest on the fourth anniversary of the fall of Baghdad, when Coalition forces toppled the Saddam Hussein regime.

The number of participants that took part in the event ranged from 5,000 to 7,000, based on aerial photographs, said U.S. Army Col. Steven Boylan, a military spokesman with Multi-National Force-Iraq.

During the era of Saddam Hussein the people could not voice their opinions or freely express how they felt about the government. This changed in Dec. 2005 when millions of Iraqis voted for a democratic future during their general election of a new government.


ADDENDA 3.- Barcepundit linka a una pàgina amb fotografies i vídeos dels iraquians comprant amb tota normalitat a Suleimaniya.

ADDENDA 4.- La insurgència recluta menors amb discapacitat mental per cometre atemptats suïcides a l'Iraq.

El 21 de març una explosió va causar cinc morts en un mercat de Bagdad a més de la dels dos suïcides que duien càrregues explosives enganxades al cos. Els kamikazes no eren fanàtics ni terroristes, sinó dos nens disminuïts psíquics que la resistència de l'Iraq havia segrestat. Dos adults van acompanyar les criatures en cotxe fins al blanc de l'atac, un mercat al barri d'Adamiya. En arribar al lloc, els homes van baixar del cotxe i els dos nens es van quedar a dins. Poc després es perpetrava la massacre.

El govern de l'Iraq ha investigat aquest i d'altres atemptats, i amb l'ajuda també d'algunes ONG, han confirmat a les Nacions Unides que el terrorisme islamista es nodreix de nens amb problemes mentals per cometre els atemptats. En la majoria dels casos els terroristes segresten la canalla a la sortida dels col·legis o a la porta de casa seva. En altres ocasions les mateixes famílies entreguen els seus fills disminuïts per convertir-los en munició contra l'enemic.

dimarts, 10 d’abril del 2007

Back to basics

Són pocs. No són ni una ideologia ni una determinada concepció del món, religosa o laica. Són el mínim comú denominador que podem compartir l'espècie humana per més diferències biològiques o culturals que ens separin. Són les poques respostes que l'evolució ha seleccionat a les moltes preguntes humanes. Són el fonament de la civilitat, de l'única civilització possible. Rosa Montero n'apunta dues:


Cada día tengo más dudas sobre lo que pienso. De entrada puedo resultar vociferante, porque una será peleona hasta la tumba. Pero al segundo grito se me cruza la duda por la sesera. En tiempos tan crispados y polémicos no es sensato pensar que tú, precisamente, vas a tener toda la razón. Creer que tienes toda la razón es como creer que tu Dios es el único verdadero: una necedad muy peligrosa. De modo que las ideas se me van deconstruyendo como la tortilla de patatas de Adriá. Y hasta me enorgullezco de ello.

Esa deconstrucción no significa que valga todo. Al contrario, va dejando más firmes y más claros unos pocos, poquísimos, principios básicos. Como que ninguna idea merece el coste de una vida humana. O que los fines no justifican los medios. Esta semana, por ejemplo, tengo claro lo del Ayuntamiento de Ermua diciendo al Foro que no use el nombre del lugar. Yo también creo que el Foro debería dejar de utilizar ese topónimo, porque un ayuntamiento que toma una resolución tan penosa y oportunista no merece que una organización civilmente admirable continúe honrándoles de ese modo. Resulta que los valores democráticos vuelven a estar en la mira de los bárbaros, que acabamos de enterarnos de que ETA nunca dejó de prepararse para matar, que arrecia el peligro para esos héroes civiles que son Savater y Maite Pagaza y que un miembro del Foro ha recibido la dolorosa coz de un asno. Y, en medio de todo esto, el consistorio decide castigar a las víctimas.

Por no hablar del vergonzoso papel de Moratinos en Cuba. No sólo no vio a la oposición, sino que alardeó de haber firmado un acuerdo de derechos humanos. Pero el ministro cubano Pérez Roque declaró que del acuerdo quedaban excluidos "todos los presos políticos y de conciencia". De modo que es un papel mojado, una mentira ridícula. Para completar la infamia, Roque dijo delante de Moratinos que los presos políticos eran "unos mercenarios" y que los de conciencia "no existían". O sea, insultó a los presos machacados por la dictadura y Moratinos hizo el papelón de estar junto al verdugo. Por eso no albergo dudas respecto a estos dos casos: otro de esos pocos principios éticos que tengo claros es que siempre hay que ponerse del lado de las víctimas.

dijous, 5 d’abril del 2007

Xoc de civilitzacions o xoc entre civilització i barbàrie?

Reprodueixo “in extenso” el text de la intervenció de Daniel Pipes, el passat 20 de gener, en un debat a Londres amb l’alcalde de la capital britànica, Ken Livingstone, sobre si existeix on no “xoc de civilitzacions” i com afrontar l’amenaça del terrorisme islamista. És llarg, però serà una profitosa lectura durant aquests dies de Setmana Santa.


Permettez-moi de commencer par ma position sur la question de la civilisation mondiale or du choc des civilisations. Premièrement, je suis pour la civilisation mondiale et je rejette la notion de «choc des civilisations». Deuxièmement, la situation n'est pas celle d'un choc entre les civilisations, mais entre la civilisation et la barbarie.

Reprenons d'abord l'idée de Samuel Huntington. Dans son article de 1993 sur le sujet, il affirmait que les différences culturelles sont primordiales: «La source de conflit fondamentale (…) ne sera pas essentiellement idéologique ou économique. Les grandes divisions au sein de l'humanité et les principales sources de conflits seront culturelles.» Et il trouve un total de huit civilisations installées, à savoir «occidentale, confucéenne, japonaise, islamique, hindoue, slave-orthodoxe, latino-américaine et africaine».

Ma réponse est que la civilisation est une notion utile au plan culturel, mais pas au niveau politique. Il y a trois problèmes avec cette vision, suggérée par Huntington, de civilisations en tant qu'acteurs. Elle n'explique pas les tensions apparaissant au sein d'une même civilisation, elle n'explique pas les accords entre les civilisations et elle n'explique pas les changements intervenant au cours du temps. Laissez-moi mentionner rapidement trois exemples, que je prendrai dans mon domaine d'études, c'est-à-dire le monde musulman.

Premièrement, cette vision n'explique pas les violences perpétrées par des Musulmans contre des Musulmans, lesquelles sont très répandues. Nous avons la guerre civile an Liban, la guerre Iran-Iraq, l'insurrection islamiste en Algérie, les affrontements actuels entre Sunnites et Chiites en Iraq, la quasi guerre civile au sein de l'Autorité palestinienne, le gouvernement soudanais contre la population du Darfour – tout cela ne peut pas être expliqué en termes civilisationnels.
Deuxièmement, elle ignore les accords inter-civilisationnels. J'aimerais prendre un exemple faisant référence à la Grande-Bretagne, celui du décret lancé par l'ayatollah Khomeiny en 1989 contre Salman Rushdie, qui vivait alors à Londres. À première vue, la question semble opposer les Musulmans d'une part et les Occidentaux de l'autre. Des Musulmans brûlaient le roman des Versets sataniques, des violences se produisirent en Inde, etc. Mais à y regarder de plus près, la situation était très différente et beaucoup plus complexe. De nombreux Occidentaux étaient contre Rushdie et un grand nombre de Musulmans le soutenaient.

Laissez-moi vous donner quelques citations. Le secrétaire des affaires étrangères de l'époque, Sir Geoffrey Howe, déclara: «Le gouvernement britannique, le peuple britannique, n'a aucune estime pour le livre de Rushdie.» Par ailleurs, le ministre égyptien des affaires étrangères déclara: «Khomeiny n'a pas le droit de condamner Rushdie à mort.» Et un autre ministre égyptien ajouta à ce sujet: «Khomeiny est un chien. Non, c'est encore trop bon pour lui, c'est un porc.» [rires dans le public]
Troisièmement, l'analyse de Huntington ne peut expliquer les modifications intervenues au cours du temps. Et la meilleure illustration en est cette citation de son article de 1993: «Les problèmes économiques entre les États-Unis et l'Europe ne sont pas moins sérieux que ceux existant entre les États-Unis et le Japon, mais ils n'ont pas la même portée et la même intensité émotionnelle parce que les différences entre les cultures américaine et européenne sont moins marquées que celles séparant les civilisations américaine et japonaise.»

C'était assez bien trouvé en 1993, mais cela paraît absurde en 2007, à l'heure où il n'y a pratiquement plus de tension entre les États-Unis et le Japon. Et je suis sûr que vous êtes conscients des tensions actuelles entre les États-Unis et l'Europe. Aujourd'hui, les vitupérations sont beaucoup plus sévères du côté atlantique que du côté pacifique.

Huntington a construit un système civilisationnel sur la base d'une situation momentanée et ce système ne fonctionne pas. Bref, l'idée du choc des civilisations est erronée, elle ne colle pas aux faits, elle n'est pas une bonne manière de comprendre le monde.

Quant est-il d'une civilisation mondiale? Peut-elle exister? Si nous la définissons à la manière de Huntington, comme une culture, alors non, elle ne peut pas exister. Comme il le dit, à juste titre, «dans l'avenir prévisible, il n'a aura pas de civilisation universelle, mais un monde composé de différentes civilisations, et chacune d'elles devra apprendre à coexister avec les autres». Je ne pense pas que quiconque voudrait contester cela.

Mais, oui, il peut exister une civilisation mondiale, si nous la définissons différemment. La civilisation peut être l'opposé de la barbarie. Et dans ce sens, elle a une longue histoire. Dans la Bible, il y a un passage disant «Et vous (…) proclamerez la liberté dans le pays pour tous ceux qui l'habitent». Dans le Coran: «Vous êtes la meilleure communauté issue de l'humanité – vous ordonnez le bien et interdisez le mal; et vous croyez en Dieu.» L'équivalent américain est «la poursuite du bonheur», la version française est «Liberté, égalité, fraternité». En 1898, Winston Churchill déclara à propos du Soudan que la civilisation est «compréhensive, clémente, tolérante, disposée à dialoguer ou à débattre, soucieuse d'éviter la violence, de se soumettre à la loi, de créer des compromis».

La question est donc de savoir si cet état d'esprit, cette attitude civilisée, peut exister au niveau mondial?

Elle le peut dans la mesure où les civilisés affrontent les non-civilisés. La civilisation mondiale existe sous la forme des éléments civilisés des différentes cultures qui se rassemblent pour protéger l'éthique, la liberté et le respect mutuel. Ainsi, le vrai choc est celui opposant les civilisés aux barbares.

Mais que veux-je dire par barbares? Je n'entends pas par là un peuple de faible stature économique. Ceux que j'appelle des barbares – et ce que nous tous, je pense, entendons par là depuis deux siècles – sont les barbares idéologiques. C'est ce qui a émergé à travers la Révolution française, à la fin du XVIIIe siècle. Les grands exemples de barbarie intellectuelle sont le fascisme et le marxisme-léninisme qui ont fait des dizaines de millions de victimes au cours de leur parcours historique.
Mais il existe aujourd'hui un troisième mouvement totalitariste, un troisième mouvement barbare, celui de l'Islam radical. Il s'agit d'une version extrémiste et utopiste de l'Islam. Je ne parle pas ici de l'Islam en tant que religion. Je parle d'une interprétation très inhabituelle et moderne de l'Islam. Celle-ci a répandu la misère sous de nombreuses formes. J'ai mentionné tout à l'heure l'Algérie et le Darfour, il y a aussi les attentats-suicide, les gouvernements tyranniques et brutaux, l'oppression des femmes et des non-Musulmans.

Cette chose menace le monde entier: Maroc, Turquie, Autorité palestinienne, Égypte, Arabie Saoudite, Irak, Pakistan, la liste est interminable, Afghanistan, Tunisie, et cela ne se limite pas au monde musulman traditionnel mais atteint aussi la Russie, la France, la Suède et, je le souligne, le Royaume-Uni.

La grande question de notre temps consiste à déterminer comment empêcher ce mouvement, apparenté au fascisme et au communisme, de prendre de l'ampleur.
Je pense qu'ici, le maire et moi pouvons nous entendre sur la nécessité de résister à cette menace, mais nous sommes en désaccord sur les moyens de le faire. Il mise sur le multiculturalisme, et moi sur la victoire dans cette guerre. Il veut que tout le monde s'entende; et je veux vaincre un ennemi effroyable.

Le maire définit le multiculturalisme comme «le droit de s'attacher à différentes valeurs culturelles à la seule condition que celles-ci n'interfèrent pas avec ce même droit d'autrui». Et il affirme, comme vous venez de l'entendre, que cela fonctionne, que la ville de Londres est une réussite. Je ne vais pas contester ses arguments spécifiques, mais je considère vraiment que l'effort multiculturaliste mène au désastre en faisant l'impasse sur le danger et la présence grandissante de l'Islam radical à Londres.

Un signe clair de ce danger réside dans le fait que les citoyens de votre pays sont devenus une menace pour le reste du monde. En 2003, le secrétaire de l'Intérieur David Blunkett présenta un dossier à une Commission spéciale sur l'immigration dans lequel il «admet que la Grande-Bretagne a été un havre pour les supporters du terrorisme mondial» et où il dit que la Grande-Bretagne reste une «base importante» du soutien au terrorisme.

En effet, les terroristes basés en Grande-Bretagne ont effectué des opérations dans au moins 15 pays. D'est en ouest, ce sont le Pakistan, l'Afghanistan, le Kenya, la Tanzanie, l'Arabie Saoudite, le Yémen, l'Irak, la Jordanie, Israël, l'Algérie, le Maroc, la Russie, la France, l'Espagne et les États-Unis. Je donnerai juste un exemple, celui des États-Unis: je pense essentiellement ici à Richard Reid et à sa chaussure piégée, mais il y a aussi l'implication britannique dans les attentats du 11 septembre et dans le complot du millénaire, qui devait se dérouler à Los Angeles.

Excédé, le président égyptien Hosni Moubarak accusa publiquement la Grande-Bretagne de «protéger des tueurs». Après le méga-complot aérien avorté du 10 août dernier à Heathrow, deux auteurs américains ont affirmé dans The New Republic que d'un point de vue américain, «on peut dire à présent que la plus grave menace pesant sur la sécurité des États-Unis provient non pas d'Iran, d'Irak ou d'Afghanistan, mais plutôt de Grande-Bretagne.»

Et je pense que ce n'est là que la pointe de l'iceberg. Et que cela réfute l'approche opposée de M. Livingstone selon laquelle il n'y a pas de problème. Le problème est là – le problème est l'Islam radical, appelé aussi Islam fondamentaliste, Islam politique, Islamisme. Encore une fois, il ne s'agit pas de l'Islam en tant que religion, mais de l'Islam radical, en tant qu'idéologie.

Concentrons-nous sur trois de ses aspects. L'essence de l'Islam radical est l'adhésion sans réserve à la Charia, la loi de l'Islam. Et il étend la charia à des domaines qui n'avait jamais été abordés auparavant.

Ensuite, il est très profondément ancré dans une idéologie d'affrontement des civilisations. Il divise le monde en deux parties, le moral et l'immoral, le bon et le mauvais. Voici une citation d'un islamiste installé en Grande-Bretagne, répondant au nom d'Abdullah el-Faisal, qui a été condamné et emprisonné. «Il y a deux religions dans le monde d'aujourd'hui – la bonne et la mauvaise. C'est l'Islam contre le reste du monde.» Être plus fondamentalement axé sur le choc des civilisations relève de l'impossible. Il y a là une haine du monde extérieur, du monde non musulman, et de l'Occident en particulier. Il y a l'intention de rejeter autant que possible toute influence extérieure.

La troisième caractéristique est sa nature totalitariste. L'Islam radical transforme l'Islam, foi personnelle, en une idéologie, en un isme. C'est la transformation d'une foi individuelle en un système régentant le pouvoir et les richesses. L'Islam radical dérive de l'Islam, mais en fait une version antimoderne, millénariste, misanthrope, misogyne, antichrétienne, antisémite, triomphaliste, djihadiste, terroriste et suicidaire. C'est un totalitarisme à la saveur islamique.

Comme le fascisme et le communisme, l'Islam radical est une vision envoûtante, une façon de voir le monde pouvant absorber une personne intelligente, lui montrer une manière entièrement nouvelle de considérer la vie. C'est radicalement utopiste, cela transforme les banalités du quotidien en quelque chose de grand et de brillant.
Il y a là une tentative de s'emparer des États. Il y a l'utilisation de l'État à des fins coercitives et une tentative de dominer l'ensemble de la vie, sous toutes ses formes. C'est une agression contre les voisins. Et enfin une confrontation cosmique avec l'Occident. Comme le disait Tony Blair en août 2006, «nous menons une guerre non pas seulement contre le terrorisme, mais pour la manière dont le monde se gouvernera au début du XXIe siècle, pour des valeurs mondiales».

Comment réagir à cela?

Le maire est un homme de gauche et je suis un libéral classique. Nous pouvons admettre qu'aucun de nous ne souhaite être soumis personnellement à la charia. Je suppose, et vous [regard tourné vers Livingstone] me corrigerez si je me trompe, [applaudissements épars], qu'aucun de nous deux ne souhaite que cela fasse partie de sa vie personnelle.

Mais nos opinions divergent nettement quant au comportement à adopter devant ce phénomène. Ceux de mon orientation politique s'inquiètent de la progression de l'islamisme en Occident. Une grande partie de la gauche traite le sujet de manière beaucoup plus décontractée.

Pourquoi cette différence? Pourquoi, d'une manière générale, la droite est-t-elle inquiète et la gauche beaucoup plus optimiste? Il y a de nombreuses raisons, mais j'aimerais me concentrer ici sur deux d'entre elles.

L'une provient du sentiment des islamistes et des gens de gauche d'avoir les mêmes adversaires. George Galloway expliquait ainsi en 2005 que «le mouvement progressiste de par le monde et les Musulmans ont les mêmes ennemis», qu'il dit ensuite être Israël, les États-Unis et la Grande-Bretagne.

Et si vous prêtez attention à ce qui est dit, par exemple à propos des États-Unis, vous voyez que c'est bel et bien le cas. Howard Pinter a décrit l'Amérique comme «un pays gouverné par une poignée de fous criminels». [applaudissements et cris dans le public] Et Oussama Ben Laden… [s'interrompt] je ferai de mon mieux pour avoir une ligne qui mérite des applaudissements. [rires] Et, préparez-vous à celle-ci: Oussama Ben Laden qualifia les États-Unis d'«injustes, criminels et tyranniques». [applaudissements]

Noam Chomsky dit de l'Amérique qu'elle était «l'un des principaux États terroristes». Et Hafiz Hussain Ahmed, un leader politique pakistanais de premier plan, la qualifia de «plus grand État terroriste». [applaudissements épars]
De tels points communs incitent les gens de gauche à faire cause commune avec les islamistes et le meilleur symbole en est fourni par les manifestations [massives, contre la guerre en Irak] de Hyde Park le 16 février 2003, à l'appel d'une coalition d'organisations gauchistes et islamistes.

Par ailleurs, la gauche se sent en communauté de pensée avec les attentats islamistes contre l'Occident, attentats qu'elle pardonne, dont elle comprend pourquoi ils ont lieu. Quelques citations restées fameuses montrent bien cet aspect. Le compositeur allemand Karlheinz Stockhausen qualifia les attentats du 11 septembre de «plus grande œuvre d'art imaginable pour tout le cosmos» et le romancier américain Norman Mailer estima que «les gens qui ont fait cela sont brillants».
Ce genre d'attitude incite la gauche à ne pas prendre au sérieux la menace islamiste contre l'Occident. Comme John Kerry, un ex-candidat à la présidence [américaine], ils considèrent le terrorisme comme une simple «nuisance».

C'est donc l'une des raisons – les liens entre les deux camps. L'autre réside dans le fait qu'à gauche, on a tendance à se concentrer sur le terrorisme, et non sur l'islamisme, l'Islam radical. Le terrorisme est présenté comme la conséquence de problèmes tels que le colonialisme du siècle passé, le «néo-impérialisme» occidental actuel, la politique occidentale, notamment dans des lieux comme l'Irak et les territoires palestiniens. Ou encore le résultat du chômage, de la pauvreté, du désespoir.

Je soutiens que cela débouche en fait sur une idéologie agressive. Je respecte le rôle des idées et je crois que de ne pas les respecter, de les dénigrer, de les ignorer est une forme de condescendance, voire de racisme. Il n'y a aucun moyen d'apaiser cette idéologie. Elle est parfaitement sérieuse. Aucune somme d'argent ne peut la résoudre, aucun changement de politique ne peut la dissiper.

J'affirme donc devant vous, Mesdames et Messieurs, qu'elle doit être combattue et vaincue, comme en 1945 et en1991 [applaudissements], lorsque les menaces allemande et soviétique, respectivement, ont été vaincues. Dans le cas présent, notre objectif doit donc consister en l'émergence d'un Islam moderne, modéré, démocratique, humain, libéral et amical. Et respectueux des femmes, des homosexuels, des athéistes et de quiconque. Un Islam qui octroie les mêmes droits aux non-Musulmans et aux Musulmans.

En conclusion, Monsieur le maire, musulman ou pas, de gauche ou de droite, je pense que vous serez d'accord avec moi sur l'importance d'une action conjointe visant un tel objectif, un tel Islam. Je suggère que cela peut être atteint non pas via le multiculturalisme consensuel que vous prônez, mais par une ferme solidarité avec tous nos alliés civilisés de par le monde. Particulièrement avec les voix libérales du Royaume d'Arabie Saoudite, avec les dissidents iraniens et les réformateurs d'Afghanistan.


Si preferiu la versió en anglès, aquí.