He trobat al disc dur aquesta foto de la nostra memòria casolana. En un altra moment m’hauria atrevit a anomenar-la memòria històrica, però tal i com estan les coses prefereixo evitar aquesta frivolitat grandiloqüent. Els que sou de Mataró i teniu com a mínim mig segle de vida a l’esquena, l’haureu reconegut a l’instant. És en Bis, en Josep Lluís Lligonya, fent de faristol a una treballadora durant les importants mobilitzacions dels obrers del tèxtil per fer front a la primera gran crisi del sector a les acaballes del franquisme. Aleshores, en Bis era un sindicalista de Comissions Obreres. Ho va ser en una època en que ser ser-ho significava moltes vegades la presó, en que per organitzar la defensa dels drets dels treballadors no només no es cobrava cap sou sinó que tot s’havia de pagar amb temps i diners de la pròpia butxaca, en que la militància sindical honesta no era un càrrec sinó una voluntat de resoldre els problemes. Quan les coses van canviar i es va assolir la tan preuada normalitat democràtica, en Bis va tenir l’opció d’esdevenir un jerarca sindical. Però hi va renunciar. Tenia molt clar que aquella no era la seva vocació. Les seves arrels de hippie, d’anarquista pacífic, eren reactives a la burocràcia i l’acomodament. Amb les mans a les butxaques i un permanent cigarret a la boca va decidir, a començaments dels anys vuitanta, impulsar la creació d’una televisió local. I ho va aconseguir. Però no només va aconseguir emetre programes i guanyar una audiència sinó, sobre tot, el que va aconseguir va ser mantenir durant 23 anys una empresa independent del poder polític i de les grans corporacions mediàtiques. Televisió de Mataró no és ni ha volgut convertir-se mai –fins i tot en els moments més durs, en que estava en joc la seva supervivència legal i econòmica- en una empresa pública, dependent del poder municipal. Òbviament, tampoc podia sobreviure contra el poder polític. Hi va negociar i pactar, però guardant sempre zelosament la seva llibertat. I això no és precisament una tasca fàcil. Probablement, aquest sigui, almenys per mi, el seu gran llegat personal i ciutadà. En Bis, de tornada de tots els ismes, creia sobre tot en les persones, en la responsabilitat, en la feina ben feta. Amical, però reservat en els seus sentiments, buscava sempre l’entesa enlloc de la confrontació. I no per quedar bé amb tothom, ni perquè fos un relativista moral, sinó perquè creia que es possible entendre’s amb tots aquells que respecten les regles de la convivència cívica i democràtica. Aquest convenciment el va portar a entendre l’activitat periodística més com una tasca notarial que interpretativa. A separar la informació de l’opinió. A fer allò que, lamentablement, ja no fa gairebé ningú. Aquest ha estat el gran èxit de la TVM d’en Bis. Una televisió precària tecnològicament però creïble informativament. Aquesta és l’herència d’en Bis, l’única herència que pot fer surar TVM quan la TDT inundi les nostres pantalles de televisió amb una oferta desbordant i ofegadora.
Per tot plegat: gràcies, Bis.
