Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

diumenge, 9 de novembre de 2014

El psicodrama català

A Catalunya se celebra avui un psicodrama nacional, una catarsi emocional dels convençuts, dels que s'han deixat convèncer i dels que volen aparèixer tan convençuts com el que més. En aquests temps durs, de profunda crisi econòmica, política i moral, la gent se sent impotent per fer-se sentir. I els nacionalistes els han ofert la possibilitat de fer-ho. Per això, centenars de milers de catalans van avui a les urnes. Encara que no serveixi per a res, encara que no tingui cap efecte jurídic o les seves conseqüències polítiques puguin ser imprevisibles. Volen ser reines per un dia. Volen dir, ja que no decidir, que volen anar-se'n, que volen deixar anar les amarres amb Espanya, a la qual consideren culpable de tots els mals que ens afligeixen.

És aquest sentiment de molts catalans del que l'Artur Mas s'en aprofita per utilitzar-lo impunement al seu favor. Com escriu avui l'independentista Salvador Sostres:
"... milers de catalans sortiran avui de casa convençuts que són els soldats d'una independència que tenen ja a la cantonada quan en realitat no són més que figurants d'un frau monumental, d'una farsa orquestrada de la manera més conscient i perversa perquè la gran trama convergent pugui continuar en el poder, administrant el victimisme i la necessitat d'un poble que mai es cansa de fer soroll en favor d'una secessió que només desitja en teoria -com CiU- perquè si de veritat la volgués votaria massivament a ERC, que és l'únic partit que es presenta a les eleccions amb la independència en el programa des de fa 20 anys ".

Un engany per al qual tot s'hi ha valgut. S'ha sotmès a la transició, a la Constitució i a la democràcia espanyola i les seves principals intitucions a un revisionisme històric sectari que ha arribat a presentar-la com una reencarnació del franquisme; s'ha establert com un robatori d'impossible solució negociada el desequilibri fiscal, real o imaginari, entre Catalunya i Espanya i, el que és pitjor, s'ha retorçat i banalitzat el concepte mateix de democràcia en benefici de part.

El que s'està fent avui no és una acte democràtic sinó un acte de força. Les úniques paperetes que s'han enviat a casa han estat les marcades amb el sí-sí. En els col·legis electorals, llocs que se suposa neutrals, es recullen signatures per denunciar l'Estat espanyol davant l'ONU. Sense cens oficial, sense campanya formal ni espais públics per a l'oposició, sense interventors ni controls independents del vot i del recompte. Aquesta és la democràcia que s'està exercint avui a Catalunya. I no val a dir que ho han fet així perquè no han pogut fer-ho d'una altra manera. La fi no justifica els mitjans. Un demòcrata no pot acceptar mai una caricatura de democràcia encara que el beneficiï.

Això no obstant, aquí els teniu: independentistes de tota mena i condició, institucions públiques com la Generalitat i els ajuntaments, participant en una acció de força per imposar la independència, de la qual la casella del No és una simple coartada. Tots junts i barrejats en un psicodrama nacional que els permeti seguir endavant sense el més mínim indici de mala consciència.

dissabte, 27 de setembre de 2014

La bombolla sobiranista

En el sainet per entregues del procés sobiranista català, Artur Mas ha protagonitzat avui el clímax dramàtic de l'obra. Ha signat el decret de convocatòria de la consulta que, segons els nacionalistes, ha de canviar la història de Catalunya. Ara només quedaria esperar del desenllaç amb l'ai al cor. Però el desenllaç ja fa temps que està escrit, com la resta del llibret. Un desenllaç que tots els membres de la companyia, des dels autors als actors, coneixen perfectament. Tots, excepte la gran majoria dels ciutadans catalans, sempre tan ben informats pels seus partits, institucions i mitjans de comunicació.

El guió estableix que el govern de la Generalitat donarà tots els passos polítics i jurídics necessaris per poder convocar la consulta i convocar-la. I quan el Tribunal Constitucional la suspengui, a petició del govern central, no celebrar-la. Artur Mas acatarà, tot i no compartir, la decisió del més alt tribunal. I ho farà, no perquè vulgui fer-ho, sinó perquè no té un altre remei. Europa mai acceptarà la il·legalitat d'una ruptura unilateral amb l'ordre democràtic i constitucional en un dels seus estats membres. És a dir, que a partir de dimarts la consulta estarà morta i amb ella dos anys de teatre polític que només hauran servit per inflar la bombolla sobiranista que ha mantingut a Mas en el poder.

A partir de la setmana vinent, Mas intentarà seguir amb el guió establert. Fins al 9-N marejarà la perdiu, recorrerà la suspensió i seguirà amb els preparatius materials de la consulta. Quan arribi el dia 9 i segueixi la suspensió del Constitucional començarà a posar en marxa el pla B: les eleccions plebiscitàries Aquest pla B, però, té menys futur encara que la consulta. La diferència radica que mentre tots sabien que el referèndum no podria celebrar-se però servia per unir i mantenir-se al poder, les eleccions plebiscitàries si que es podran celebrar però difícilment el 'bloc sobiranista' podrà arribar a constituir, sense dividir-se, una candidatura i un programa electoral comú.

Tot això se sabia des del primer dia. No obstant això, la major part de la classe política catalana ha actuat com si no ho sabés, aparentant un protagonisme històric que no tenia. Així, no han dubtat a jugar amb els sentiments dels catalans per treure profit polític. La bombolla sobiranista ha servit als uns per amortitzar el desgast de la crisi i a altres per acumular força política. Però les bombolles sempre acaben per desinflar-se o esclatar. La decepció i el desencant que generarà la impossibilitat de celebrar el referèndum és molt probable que desinfli la bombolla sobiranista catalana. El que preocupa no és tant si això arrossegarà als aprenents de bruixot que la van inflar com si obrirà velles cicatrius entre els ciutadans de Catalunya.

El Titanic es va enfonsar al Parlament

Pujol va anar al Parlament per sotmetre's a l'expiació pública del seu pecat, però no va poder -o no va voler- sobreposar-se al seu personatge. Després de gairebé una hora explicant-nos la seva vida, només va concretar que els diners rebuts del seu pare van ser 140 milions de pessetes de 1980. I va donar carpetada a la seva intervenció. L'oposició li va demanar més informació, li va formular nombroses preguntes i li va exigir explicacions polítiques. Però no només no en va respondre a cap sinó que a sobre es va enfadar. Va renyar als diputats per preguntar coses que no tocaven, els va esbroncar per la seva falta de moralitat (!) i, com posseït per la ira de Jahvè, els va acusar de voler instruir una causa general contra ell, els seus governs i la seva obra.

ERC es va mostrar tendra; el PSC, educat; la CUP se'n va anar a Ítaca; el PP, va ser dur; Ciutadans, implacables i ICV intentant apuntar-se un tanto. Però tots van exigir a Pujol que respectés el Parlament i que donés compte de tot el que sabia. Tots menys Convergència, que es va agenollar davant Déu pare com a bon fill pròdig, i no com Rivera que havia dit que hi ha coses que no toleraria ni al seu pare. Malgrat el desmarcatge inicial de CiU, Turull, en clar desistiment de les seves funcions parlamentàries, en lloc d'interpel·lar al compareixent va dedicar la seva intervenció a interpel·lar, o més aviat provocar, a l'oposició. Pujol s'havia sortit de polleguera al xulejar al Parlament i Turull va pretendre atenuar-ho traient de polleguera l'oposició. No ho va aconseguir.

Pujol va anar al Parlament no per a confessar els seus pecats sinó per a fer de confensor i imposar penitència als pecats dels altres. No hi va anar com a acusat sinó com a acusador. No hi va anar per a expiar sinó per a inquirir. No va comparèixer com un home avergonyit sinó com un pocavergonya. Geni i figura fins a la sepultura. Orgullós, el Titanic Pujol es va enfonsar definitivament en Parlament arrossegant Convergència amb ell.

dimarts, 23 de setembre de 2014

Vot contra Democràcia

El vot, sense limitacions constitucionals, no és altra cosa que la força bruta amb guant de seda. Cansa repetir-ho, però el vot per si mateix no és la democràcia. O almenys, no és el que a Europa i als EUA s'ha entès per democràcia en els últims 300 anys, és a dir, la democràcia liberal o constitucional, també coneguda com deliberativa o representativa. Els altres cognoms de la democràcia -directa, participativa, popular ... - són una altra cosa diferent, moltes vegades oposada, a la democràcia liberal. Agradarà o no. S'estarà amb ella o contra ella, però de democràcia constitucional, com de mare, només n'hi ha una.

Repetim-ho una vegada més: la pedra angular de la democràcia liberal és la limitació del poder del govern, la funció principal del qual és garantir les llibertats i els drets "inviolables" de tots els ciutadans, que ningú pot retallar ni abolir. Ningú. Ni el rei, ni l'Església, ni una majoria electoral. En una democràcia constitucional, l'Estat respecta a les minories i no pot imposar cap model ètnic, racial, cultural, religiós o d'una altra naturalesa si això comporta una ruptura amb els drets i llibertats fonamentals. Aquesta ha estat, sens dubte, la major revolució política de la història. Canviar el qui mana per com mana.

Per contra, l'únic objectiu de la democràcia il·liberal (o qualsevol que sigui el seu cognom) és aconseguir el poder i usar-lo per imposar un model particular. Els il·liberals no volen que hi hagi limitacions al poder de l'anomenada 'voluntat popular, suposadament expressada en la majoria electoral. Els procediments que inhibeixen la democràcia directa són vistos com il·legítims, com una mordassa per la veu del poble. Els 'drets naturals' o preexistents són rebutjats per considerar-los teològics o supersticiosos, sense voler entendre l'explicació evolucionista dels mateixos. La democràcia il·liberal és, doncs, incompatible amb l'estat de dret.

Aquesta concepció il·liberal de la democràcia, encara que sempre ha existit, va començar a créixer a finals del segle XX especialment entre els grups antisistema i s'ha anat estenent gradualment entre les noves generacions i forces polítiques d'esquerra, empeses per una crisi que ha suscitat la recerca de noves alternatives. La democràcia directa, participativa, referendària ha impregnat també als moviments nacionalistes. La vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya, Joana Ortega, va afirmar fa uns dies, com la cosa més natural del món, que els problemes de la nostra democràcia es resolen amb més democràcia. Una afirmació pròpia de Pablo Iglesias, però totalment impròpia d'una dirigent d'un partit conservador com Unió Democràtica de Catalunya i d'una llicenciada que ha estudiat dret durant nou anys.

Els referèndums només solen ser útils per ratificar o rebutjar el que han consensuat les forces polítiques democràtiques en un parlament subjecte a l'imperi de la llei i als principis constitucionals. Com a molt, poden servir per preguntar als ciutadans a quina hora prefereixen que els recullin les escombraries, però mai per decidir a priori sobre drets o problemes complexos. Fins i tot els més acèrrims defensors de la democràcia directa no acceptarien que se celebrés un referèndum per decidir l'expulsió d'una minoria racial o religiosa, la detenció i deportació dels immigrants il·legals, la penalització de l'homosexualitat o la restauració de la pena de mort.

No obstant això, no cal posar exemples tan dramàtics per comprovar els perills que comporta governar per referèndum. L'exemple de Califòrnia és il·lustratiu. Durant alguns anys, la febre referendataria es va desencadenar en l'estat més poblat de la Unió. Es va legislar tant en base als resultats de les consultes que el govern va quedar sense capacitat de maniobra. El 1974-1975 es va preguntar al poble si volia més o menys impostos. I el poble, com era d'esperar, va votar per menys impostos. Això els va conduir, dos anys després, a greus apagades energètiques per la senzilla raó que es va privar a l'Estat de la capacitat financera per invertir en infraestructures.

Els referèndums no només han limitat la capacitat de l'estat de Califòrnia per cobrar impostos sinó que també han establert noves obligacions de despesa. Els californians volen viure en una utopia fiscal on es pot limitar l'alça d'impostos i al mateix temps expandir indefinidament la despesa pública. Per exemple, els ciutadans van aprovar una moció popular per augmentar les sentències contra els delinqüents comuns, però impedeixen que s'aprovi un augment d'impostos per ampliar la infraestructura carcerària tot i que en 20 anys el nombre de persones empresonades a l'estat de Califòrnia va passar de 80.000 a 170.000. Els referèndums permeten, doncs, que els ciutadans facin ús de la seva sobirania però no faciliten que ho facin amb sabiduría.

Es dirà, però, que el sistema de referèndums funciona millor a Suïssa. I sembla ser així. La raó d'això és que en el sistema suís ha tres tipus de decisions en les quals la participació dels ciutadans és diferent. En els assumptes constitucionals, els ciutadans participen a través d'iniciatives populars o mitjançant el referèndum obligatori en el cas de qualsevol reforma constitucional. En temes d'importància secundària, que inclouen les lleis ordinàries, els ciutadans poden decidir si volen intervenir mitjançant la iniciativa legislativa o propugnant un referèndum per revocar una llei ja aprovada. En tercer i últim lloc, en assumptes de menor importància, referents a regulacions i ordenances governamentals, no hi ha participació dels ciutadans, que els deleguen en el govern o el parlament.

Aquest sistema és positiu com a forma de control del govern quan aquest ha intentat augmentar el seu poder, però té importants defectes. Els suïssos es queixen que massa organitzacions tenen el poder de recollir el nombre de signatures suficient per convocar un referèndum. Això produeix un efecte "fre" a la legislació que fa que les decisions es prenguin lentament i que la innovació política s'hagi convertit en una cosa molt difícil. A més, els grups més ben organitzats tenen avantatge a l'hora de convocar un referèndum, de manera que els interessos a llarg termini i els dels grups més febles no estan tan representats com haurien.

En qualsevol cas, enlloc del món civilitzat a ningú se li ha acudit convocar un referèndum de secessió unilateralment i al marge de les lleis i de l'ordre constitucional, com passarà a Catalunya. Els nacionalistes catalans no volen saber res de constitucions, de drets o de llibertats ciutadanes, si aquests no responen als seus desitjos polítics concrets. El nacionalisme català, autista i frívol, només somia a imposar el seu Estat-nació amb la força de la meitat més un dels votants. Amb la força bruta amagada en el guant de seda del vot.

divendres, 19 de setembre de 2014

Escòcia, Catalunya o el retorn a Westfàlia

Isaiah Berlin va dir en una ocasió que ell era del seu temps i no d'un lloc. Europa va ser també del seu temps i no d'un lloc quan va decidir el 1950, després de dues guerres brutals que van enfrontar les naciones les unes contra les altres, desbordar el model d'estats sobirans nascut el 1648 amb el Tractat de Westfàlia. Un Tractat que va acabar amb 30 anys de 'guerra civil' europea i va dividir el continent en estats nacionals sobirans. Uns estats-nació europeus ja no basats en la religió, l'ètnia o la llengua sinó en la llei i que avui ens sembla que han existit sempre com a tals, però que en la seva gran majoria no tenen més de 350 anys.

Els homes que van decidir ser del seu temps i no d'un lloc no van ser precisament il·luminats conspiradors romàntics o utopistes revolucionaris d'esquerra. Per contra, va ser un grup de demòcrates conservadors i liberals de fortes conviccions cristianes: Konrad Adenauer, Jean Monnet, Winston Churchill, Robert Schuman, Alcide de Gasperi, Paul-Henri Spaak o Altiero Spinelli. Aquests homes, van decidir 'desarmar' els estats nacionals que aïllen i separen els pobles europeus -quan no els enfronten- per oferir-los la idea d'una ciutadania compartida. Una ciutadania comuna que suprimeix fronteres, davant de la ciutadania de territori que les aixeca. Aquesta ciutadania comú, que erròniament es veu com una entelèquia, enfonsa les seves arrels en un substrat comú històric, polític, religiós, econòmic i cultural que va construir Europa des del hel·lenisme grec al dret romà, des dels monestirs medievals al Renaixement i la Il·lustració.

El procés d'integració europea, que moltes vegades exaspera per la seva lentitud, ha avançat molt i molt ràpid per al que sol ser el 'tempo històric'. La integració econòmica, les polítiques comunes, la moneda única, les institucions europees ... són una realitat. Hem fet molt camí, però també és cert que tot i haver suprimit la major part de les fronteres físiques interiors a la Unió Europea, les velles fronteres nacionals mentals i jurídiques encara persisteixen. I persisteixen perquè la ciutadania continua sent en gran part esclava dels estats nacionals, que es resisteixen a morir per lenta extinció.

El món ha canviat dràsticament en els últims decennis: el totalitarisme comunista es va enfonsar amb el mur de Berlín, l'economia ha deixat de ser nacional per ser global, internet i les noves tecnolgies no només han fet miques les fronteres sinó que uneixen i igualen milions de persones, la immigració massiva circula inconteniblement i dramàtica, els genocidis perpetrats dins de fronteres sobiranes ja no ens són tolerables. L'ordre nascut a Westfàlia fa aigües per molts costats. Però per fer front a aquests reptes alguns proposen el replegament a models del segle XVII, sense voler entendre que el problema no és tant l'encaix de Catalunya o Escòcia amb Espanya o el Regne Unit, com l'encaix d'Europa en el món globalitzat.

Lamentablement, la majoria de la classe política europea no s'atreveix a culminar el canvi que van iniciar els pares fundadors fa 65 anys. De la mateixa manera que els ciutadans abatuts per la crisi, estan perplexos i confusos. Tenen por a aquest futur que ja ha arribat sense trucar a la porta. Prefereixen, un cop més, boig conegut que savi per conèixer, alimentant així a tots aquells que pensen que cal tornar al que es 'segur', a la ciutadania del terrer, l'ètnia, la llengua o la fe, davant la ciutadania europea. A aquells que volen tornar a ser un lloc abans de ser de la seva època. Als que volen tornar no ja a Westfàlia sinó a un estat anterior en lloc de seguir construint Brussel·les i Estrasburg. Per sort, els escocesos han elegit avui ser de la seva època abans que d'un lloc.

NIHIL OBSTAT

* Aquest article és deutor dels articles de Guy Sorman sobre Westfàlia, l'estat-nació i el nacionalisme.

diumenge, 14 de setembre de 2014

Pilar, la Catalunya agressiva i intolerant que dius que no hi ha ets tu

Pilar Rahola sembla estar perdent la intel·ligència, que sens dubte té o ha tingut. En un article escrit per desmentir l'existència de la 'Catalunya agressiva i intolerant "que Chacón denúncia, una Pilar patètica i incontinent no aconsegueix res més que confirmar-ho. En només 35 línies, Pilar l'acusa quatre vegades de traïció, li retreu que "la senyora Carme 'es convertís en Carmen, que vagi" vestida de Chanel i socialisme' i, ja plenament ficada a la vida dels altres, es queixa que 'no està clar on resideix, perquè en aquesta Catalunya fosca, els del seu costat estan en tots els micròfons grallant amb alegre desmesura'. I remata la feina titllant-la de mentidera per 'intentar arribar a la cúpula del seu partit, embrutant, embrutint i mentint sobre la seva terra'.

I després d'escriure tot aquest enfilall d'insults i amenaces, Pilar es pregunta: '¿on és aquesta Catalunya agressiva i intolerant que dibuixa?' la Chacón. Aquesta Catalunya, estimada amiga, està on ets tu i els que actuen com tu. Benhauradament, encara no sou molts, però feu molt soroll utilitzant a fons la majoria de les institucions polítiques de la nostra terra i l'arxipèlag de mitjans de comunicació públics i subvencionats que hi ha.


No cal, Pilar, que hi hagi pogroms o neteja ètnica per poder parlar d'intolerància i agressivitat. Que els símptomes siguin lleus no vol dir que no existeixin i és un greu error negar, ignorar o simplement mirar cap a un altre costat per no veure'ls. La història, lamentablement, està plena de tragèdies que van començar com una broma. I tu ho saps millor que molts, Pilar.

dissabte, 13 de setembre de 2014

El nacionalisme autista celebra els més grans Jocs Florals de la seva història

La concentració de la Diada a Barcelona va demostrar una vegada més la força de l'independentisme a Catalunya. Persones de totes les edats, condició, gènere, ideologia política o ubicació territorial, unides en el sentiment de voler un estat propi. Sentiment impulsat i explotat per gran part de la classe política catalana que els ha fet creure que els seus desitjos són d'obligat compliment en una democràcia. Igual que passa al Regne Unit, que segons els sobiranistes catalans ha permès, demostrant una gran generositat política, satisfer el desig escocès de celebrar un referèndum d'independència.

És bonic, però no es veritat. Si el Regne Unit ha acceptat la celebració d'un referèndum no és perquè Cameron sigui més demòcrata que Rajoy sinó perquè els escocesos han acceptat les regles del joc establertes per les lleis del Regne Unit i l'Estatut d'Escòcia. Els escocesos no han actuat unilateralment, com ho han fet aquí la Generalitat i el Parlament, sinó respectant la legalitat democràtica vigent al seu país.

Els escocesos van acceptar, com no podia ser d'altra manera, que només es podria fer el referèndum si així ho aprovava el Parlament britànic, tal y com estableixen les lleis del Regne Unit. I el Parlament britànic va imposar que el referèndum escocès no podia ser unilateral i que s'havia d'ajustar a determinades condicions: que hi hagués una única pregunta i que fos clara sobre si s'acceptava o no la independència d'Escòcia.

És a dir, que Escòcia pot celebrar el seu referèndum no per la gràcia de Déu o per la seva cara bonica sinó perquè ha respectat les lleis del Regne Unit. És cert que a la 'pèrfida Albió ", en no existir una Constitució escrita per sobre de les lleis, el procés polític pot ser més fàcil que a la Constitució napoleònica espanyola, però això no eximeix d'actuar dins la legalitat. Serà més o menys difícil, però la reforma de la Constitució espanyola està perfectament establerta.

No obstant això, el nacionalisme català sempre ha obviat la legalitat constitucional, és a dir, la legalitat democràtica, a l'hora d'impulsar el seu projecte sobiranista. Ho va intentar, i en part ho va aconseguir, amb la reforma de l'Estatut que va encapçalar Pascual Maragal i el Tripartit, i ho està fent ara amb la convocatòria de la consulta el 9N. Tant és així, que impulsors de la independència escocesa s'han distanciat explícitament del cas català per la seva actuació unilateral. De la mateixa manera que ho ha fet el PNB, que sembla haver assumit l'error del pla Ibarretxe.

El nacionalisme català, que és d'un singular egocentrisme gairebé autista, no ha volgut establir un diàleg polític sincer amb l'Estat dins el marc d'una legalitat democràtica de la qual en va ser coresponsable el 1978. No ho va fer quan Pujol es va enrrocar en la política de 'peix al cove'-que segons sembla era més aviat de' peix al seu cove'- i no ho ha fet ara en el postpujolisme. Per contra, ha optat pel patetisme i l'exaltació, per dir-ho en paraules d'Albert Camus. Pur teatre. El nacionalisme català té poques arrels racionals i moltes de sentimentals. És fruit, principalment, del romanticisme del segle XIX, però mai ha generat, afortunadament, grans revolucionaris però si molts il.luminats. El nacionalisme català és més aviat un nacionalisme d'estar per casa. Un nacionalisme de Jocs Florals, l'última edició dels quals la vam tenir a l'engròs dijous passat a Barcelona.

dissabte, 30 d’agost de 2014

L'estupidesa suïcida d'Obama

Ara que el mandat de Barack Obama entra en la recta final podem concloure que l'única aportació política signficativa que ha fet a la història és la de ser el primer president negre dels EUA. Per aquest únic i inevitable atribut biològic, Obama tindrà un destacat peu de pàgina en tots els llibres d'història. D'altra banda, ha estat, com diuen les enquestes, el pitjor president nord-americà des de la Segona Guerra Mundial. El pitjor en tot, en el poc que ha fet i en les moltes coses que ha deixat per fer.

En política interior, ha recollit fracàs rere fracàs. La reforma sanitària, el seu projecte estrella, ha estat un nyap. La reforma migratòria, segueix el mateix camí per la seva incapacitat de trobar suports legislatius. Les relacions racials han empitjorat sota el seu mandat, o almenys la seva percepció entre els nord-americans, especialment els afroamericans. La diferència patrimonial mitjana entre blancs i negres ha superat la de la Sudàfrica de l'apartheid, segons el New York Times. La recuperació econòmica ha estat anèmica, tot i que ara ha fet una estirada que encara està per veure.

Pel que fa a la polita exterior, res de res. Si existeix, no es coneix. El món està de cap per avall, però el molt xulo es dedica a jugar a golf. Guantánamo segueix aquí, malgrat la seva reiterada promesa de tancar-lo. Ha abandonat a la seva sort les coses bones que hi havia a les primaveres àrabs; no ha mogut un dit en la guerra de Síria i el va moure malament a la de Líbia. Ara, sermoneja a Putin -que campa al seu aire per Crimea i per l'Est d'Ucraïna, tot i la sorreta de les sancions a la sabata- i reconeix davant de la nova Al-Qaida -que torna terroritzar l'Iraq i el món sencer- que no sap encara el que ha de fer.

¿Incompetència? ¿Ineptitud? ¿Estupidesa? La incapcidad d'Obama prové, no només d'un diagnòstic equivocat de la realitat, sinó de la creença en què la predeterminació històrica substitueix a l'acció, en formulació de Victor Davis Hanson.
"He also believes history follows some predetermined course, as if things always get better on their own. Obama often praises those he pronounces to be on the" right side of history. "He also chastises others for being on the" wrong side of history "- as if evil is Vanished and the good thrives on autopilot". 
Així, la seva resposta als problemes no solament és esperar i veure, sinó amagar el cap sota l'ala confiant que el Temps, Déu, la Història o la Sort els resolgui. No obstant això, Putin, Estat Islàmic o Boko Haram, no són una simple anacronia històrica, una cosa fora de lloc que s'esvairà per ella sola tard o d'hora, sinó l'evidència que les passions, les pors i els comportaments ancestrals segueixen existint en molts llocs i que la civilització és una pel·lícula molt fina que es trenca amb extrema facilitat. La història no té ni un rumb ni una finalitat predeterminada. És per això que no podem endossar-l'hi la solució dels problemes humans. Esperar que l'esdevenir els resolgui, quan els enemics estan escrivint la història a ganivetades, no només és equivocat, és pura i simplement suïcida.

dimarts, 12 d’agost de 2014

Per què sóc un botifler

Ser apóstata et costa la vida en alguns països musulmans. Aquí, excepte que siguis apòstata de la religió catòlica, et costa les amistats. En vaig perdre unes quantes quan vaig abandonar la fe marxista-leninista, allà pels anys vuitanta. Ara, estic en trànsit de perdren algunes més per no ser nacional-independentista. Encara que tècnicament no és possible apostatar del que no es creu, a Catalunya es dóna per sobreentès que tot català és naturalment sobiranista o avalador del procés. Excepte, és clar, els botiflers, els catalans traïdors; que segons sembla han abundat molt des de la Guerra de Successió. Fins i tot Franco va tenir els seus catalans, com va explicar Ignasi Riera en el seu llibre 'Els catalans de Franco', títol que per a molts nacionalistes no pot ser altra cosa que un oxímoron

Doncs bé, per a bastants dels meus conciutadans catalans jo sóc un botifler. Estar en contra de la construcció d'un estat-nació català independent és poc menys que una traïció, per la simple raó que per a ells ja no és possible exisitir com a catalans sense tenir un estat propi. Un estat definit per la identitat. A cada identitat un estat i a cada estat una identitat, aquesta és la raquítica contribució teòrica del nacionalisme a la ciència política universal.

Actualment, l'estat identitari es pot entendre, encara que difícilment justificar, en estats històricament excepcionals com Israel, envoltats per l'edat mitjana i on la seva supervivència física està indissolublement condicionada a la seva identitat religiosa. Però excepte en aquests contextos, a Europa els estats identitaris són un retorn al passat, a la tribu, ara anomenada nació. La nació originària, mitològica, que va fabricar el somieig romàntic en la seva virulenta reacció al racionalisme il·lustrat.

Els catalans, tot i passar èpoques molt dures, hem sobreviscut històrica, política, social, cultural i lingüísticament sense un estat propi i hem afermat la nostra llibertat amb la construcció d'un estat de dret modern, democràtic i no identitari, a Espanya i a Europa. Un estat cada vegada més dels ciutadans -siguin quines siguin les seves legítimes identitats- i cada vegada menys de les tribus nacionals. La culminació del projecte europeu passa per desplaçar definitivament el centre de gravetat política de les nacions als ciutadans. Aquest ha estat i continua sent el meu projecte polític. Un projecte europeista del que creia que Catalunya era una ferma impulsora. Em vaig equivocar.

El catalanisme polític va ser europeista en tant que Espanya no ho era. Va utilitzar l'europeisme com a coartada moral per camuflar el seu projecte nacionalista identitari. La seva concepció europea és la d'una Europa dels Estats enfront de l'Europa dels Ciutadans. Per a ells, ser català és un categoria política i moral autònoma. Per a mi, per contra, ser català és com ser blanc o negre, home o dona, un atribut inviolable dels meus drets humans fonamentals però mai un dret polític específic enfront dels altres ciutadans. D'aquesta concepció de Catalunya em sento aliè. D'aquest projecte nacional no en formo part i el combato. Per això em creuen un apòstata. Per això sóc un botifler.

dilluns, 11 d’agost de 2014

La BBC i el New York Times admeten que les xifres de l'ONU sobre el nombre de víctimes civils palestines poden ser falses

Si han seguit amb un mínimode atenció la guerra inconclusa de Gaza s'hauran adonat si més no de tres coses: 1) que la informació es concentra dia rere dia en la llista de víctimes mortals palestines, que sempre són civils i mai militars, 2) que aquestes víctimes innocentes moren sempre per l'acció desproporcionada i indiscriminada d'Israel i 3) que mai hi ha imatges dels combatents palestins lluitant o disparant els seus projectils.

Doncs bé, ara la BBC admet que les dades de víctimes civils poden no ser certes. A partir del 6 d'agost, l'Alt Comissionat de l'ONU per als Drets Humans reportava 1.843 víctimes mortals palestines, de les quals xifrava com a civils almenys a 1.354, de les quals 415 nens i 214 dones, i la resta com a no identificades. Però com escriu la BBC, "si els atacs israelians han estat 'indiscriminats', com diu el Consell de Drets Humans de l'ONU, és difícil entendre per què han matat molts més homes civils que dones". Citant al seu torn una anàlisi del New York Times, la BBC assenyala que els homes de 20-29 anys d'edat, que són els més propensos a ser combatents, són "també els més representats en el nombre de morts", que comprèn el 9% dels habitants de Gaza, però el 34% de les víctimes mortals identificades. En contrast, "les dones i els nens menors de 15 anys, els menys propensos a ser blancs legítims, van ser els més subrepresentats, el que representa el 71% de la població i el 33% de les morts en edat coneguda".

Amb aquestes dades a la mà, la BBC va demanar a l'oficina de l'alt comissionat com s'explicava aquesta anomalia estadística. No va obtenir resposta, ja que "l'organització no vol especular sobre per què s'han produït tantes baixes d'adults de sexe masculí". És a dir, que davant la contradicció estadística l'ONU opta per "no especular", sobretot si això posa en dubte la credibilitat de la seva afirmació que més del 80% de les víctimes mortals eren civils.

Aquesta anomalia estadística s'agreuja per altres fets coneguts, segons dades recollides per Evelyn Gordon: 1) els milicians palestins no solen lluitar uniformats, de manera que arriben al dipòsit de cadàvers de civil  2) el Ministeri de l'Interior de Hamas va ordenar als habitants de Gaza que identifiquessin a totes les víctimes com a "civils innocents", cosa que ja va fer en el conflicte de 2009 tot i que anys més tard va admetre que la majoria dels morts eren militants i no civils, i 3) algunes víctimes civils van ser causades per trets fallits de coets de Hamas.

Sobre els trets fallits hi ha informacions creïbles. Per exemple, la del periodista italià que va confirmar després de sortir de Gaza que un coet palestí va matar a 10 palestins, entre ells vuit nens, en un parc d'al-Shati. També hi ha dades que gairebé una sisena part de tots els coets palestins llançats -475 de 3137- van caure a Gaza en lloc d'Israel. Aquesta estadística isaraelí és molt creïble, perquè el sistema Cúpula de Ferro fa un seguiment de la trajectòria de cada coet per determinar si necessita ser interceptat. Aquests coets són molt més letals a Gaza que a Israel, ja que els palestins no tenen ni la Cúpula de Ferro ni refugis antiaeris.

L'ONU no vol especular ara sobre la contradicció estadística de les dades, però sí que va especular afirmant que gairebé la pràctica totalitat de les víctimes palestines eren civils. Una afirmació qüestionable, però que ha servit un cop més per desprestigiar Israel acusant-lo de massacrar la població civil i perquè la majoria dels mitjans de comunicació del món ho repetissin acríticament fent el joc a Hamàs.

dimecres, 23 de juliol de 2014

Pablo Iglesias, el Berlusconi espanyol

Són tan dispars Pablito Iglesias i Sílvio Berlusconi? Aparentment, si. Un diu que és d'esquerres i l'altre de dretes. Afirmacions ambdues que poden dir molt, però també no dir res. Si ens atenim als fets i no a les declaracions de fe, el més rellevant de tots dos casos és que els dos són un producte mediàtic. Sense la tele no serien, o no hauríen estat, res. L'un, utilitza els mitjans que li han obert les portes pel seu ganxo mediàtic; l'altre, va utilitzar els mitjans de comunicació que disposava com a empresari per utilitzar-los quan es va transmutar en polític.

Però no s'acaben aquí les similituds. Qualsevol que hagi seguit una mica de prop l'època Berlusconi observarà que els dos, o els seus sequaços, utilitzen la mateixa tècnica en els debats televisats o radiofònics: sempre responen a les preguntes -excepte quan es tracta de discos sol·licitats- atancat l'adversari. És a dir, no responen a la pregunta que se'ls formula, que substitueixen per una altra pregunta o per una acusació contra l'oponent. En el cas de Berlusconi això era així perquè no tenia gairebé res a dir, ja que el seu programa polític es centrava en eludir la Justícia i modificar la legislació per romandre impune. En el cas d'Iglesias, no respon perquè el que ha de dir el delataria com al nou palanganer de models socials, econòmics i polítics fracassats a tot el món.

Iglesias i Berlusconi són les dues cares de la mateixa moneda. Programes indefensables camuflats en el glamour mediàtic. Berlusconi, però, només pretenia salvar-se ell i no salvar Itàlia ni al món de res. Moralment reprovable, però políticament sense conseqüències tràgiques. Iglesias, per contra, vol salvar-nos a tots (i a totes) fins i tot de nosaltres mateixos. Ho va dir un dia a la tele quan encara exercia de professor i no de líder polític: 'la guillotina és la mare de la democràcia'. No és res personal, és simplement la dialèctica de la història.

Si Pablo Iglesias arriba a ser el Berlusconi espanyol, Sílvio ens semblarà una germaneta de la caritat.

dilluns, 21 de juliol de 2014

La mort deliberada de nens palestins

En els primers onze dies de guerra a Gaza van morir, segons xifres d'UNICEF, 340 palestins, dels quals 73 eren menors d'edat. Més d'un 21% del total de víctimes. Com és això possible? Com es pot produir una xifra tan elevada de nens morts? Una de dues, o Israel provoca aquestes morts deliberadament en els seus atacs o les autoritats palestines de Gaza no compleixen eficaçment amb la seva obligació de protegir la població civil, especialment dones i nens.

¿Mata Israel deliberadament als nens palestins? Si això fos així es tractaria d'un genocidi moralment abominable i estratègicament estúpid. És cert que Israel fa dècades que va perdre la guerra mediàtica, però no per això pot passar de tot i arriscar-se a perdre també el suport dels seus aliats cometent accions inassumibles per a ningú. Israel no necessita matar nens per defensar-se. Fer-ho, dinamitaria els valors morals en els que diu sustentar-se, perdria el suport polític, econòmic i militar dels EUA i quedaria a mercè dels seus enemics reduït a un estat pària.

Llavors, per què moren tants nens? Per què hi ha tants nens en zones de combat? Per què no estan en refugis o en zones segures? Per que ningú organitza la seva protecció efectiva? ¿Que fa la ONUy les infinites ONG de tot el món que tenen franquícia a Gaza? Però sobretot, què fa el govern de Hamas? Què fa un govern que sap perfectament quins són els objectius militars d'Israel i no evacua a la seva població a zones protegides?

A la vista dels fets, l'única resposta lògica és que, en el millor dels casos, Hamas no fa res, ja sigui per incompetència o insensibilitat, i, en el pitjor, que no vulgui evitar les morts per càlcul polític. Hamas creu que cada nen palestí mort és la millor publicitat de la seva causa. Igual que altres grups terroristes, Hamas sap que no pot obtenir una victòria militar contra un enemic tan poderós com Israel, però sí que pot guanyar la batalla de les relacions públiques, fomentant la il·lusió que Israel és l'agressor i els palestins les seves víctimes. I cada dia aquesta il·lusió es manifesta més poderosa que els fets a les pantalles de televisió de tot el món.

Però, com diu Max Boot, què són els fets davant el poder d'una imatge?

dilluns, 14 de juliol de 2014

Seguretat, nacionalisme jueu i incompetència palestina

La idea de crear l'Estat d'Israel va ser fruit del nacionalisme, que era la ideologia política que feia furor a Europa al segle XIX. Un nacionalisme que pretenia garantir, a través de la creació d'un Estat-nació, la seguretat que tant mancava al poble jueu. Les expulsions, les persecucions, els pogroms pesaven en la consciència moral de la humanitat, però va ser l'Holocaust nazi el que va decantar la balança a favor de donar una pàtria als jueus. Tant va influir l'Holocaust en aquesta decisió de la comunitat internacional que alguns imbècils van arribar a dir que tot havia estat un complot dels mateixos jueus amb Hitler per aconseguir el seu Estat.

L'Estat d'Israel es va assentar en una part del territori històric en què s'havia desenvolupat la civilització jueva abans de la seva diàspora. No obstant això, l'entroncament amb la seva història mil·lenària, real i imaginària, no pot amagar el fet que el modern estat d'Israel és una creació política imposada per la majoria dels estats membres de les Nacions Unides. Una creació necessària i moralment justa, sí, però també una obra artificial d'enginyeria social i política que de la mateixa manera que es va crear pot desaparèixer, almenys a ulls dels àrabs residents, veïns o desplaçats. Però també a ulls dels jueus nacionalistes, que van acceptar tàcticament els límits artificials de la partició però sense renunciar a ocupar en el seu moment l'Eretz Israel, la Terra Promesa o pàtria 'natural' de l'Israel bíblic.

La gran paradoxa de l'Estat d'Israel és que es va construir per obtenir una seguretat que no ha aconseguit. Això és un fet, com també ho és que gràcies a aquest estat els jueus israelians han aconseguit viure decentment, resistir i mantenir a ratlla als seus enemics. Uns enemics que no accepten la seva existència i que tenen com a objectiu final la seva desaparició. Aquest va ser l'objectiu inicial de l'OLP i del seu líder indiscutit i indiscutible Yàsser Arafat. Un objectiu al qual va renunciar aparentment quan el fi de la guerra freda el va deixar sense el suport polític, i sobretot financer, de la Unió Soviètica. Un suport que li havia permès a ell i a la direcció palestina un exili perillós però daurat, lluny del poble palestí. Un poble en què va començar a arrelar l'islamisme, potenciat per l'arribada al poder a l'Iran l'aiatol·là Khomeini.

Arafat, que veia esvair la seva autoritat a favor de Hamas i els islamistes, fidel a la seva biografia i a la seva ànima antisionista i sobretot a la seva obsessió per mantenir el suport de totes les faccions palestines al voltant de la seva figura, va rebutjar l'acord que hauria permès l'creació d'un Estat palestí en el 95% dels territoris ocupats per Israel. No només ho va rebutjar sinó que va encoratjar la violenta segona Intifada. Això li va servir per mantenir-se al poder fins a la seva mort, en circumstàncies encara no totalment aclarides. A partir de llavors, l'ascens de Hamàs, que rebutja els acords de pau amb Israel (encara que de vegades els accepti per conveniència) ha diluït el somni de la pau i a tornat a posar sobre la taula l'objectiu de la desaparició de l'Estat de Israel.

Hamàs i els islamistes es van fer amb el control de la Franja de Gaza, evacuada per Ariel Sharon, no tant per construir un estat palestí com per tenir una base des d'on atacar Israel. I ho ha fet contínua i reiteradament. Al principi, amb coets artesanals; posteriorment, amb míssils de major abast i potència subministrats per Iran i Hezbollah. Hamas amaga les llançadores dels seus 10.000 míssils en zones urbanes densament poblades, utilitzant la població civil com a escuts humans. No respecta res, ni cases familiars, escoles, hospitals o mesquites per ocultar les seves armes. Per això és inevitable l'existència de baixes civils quan Israel decideix respondre als atacs palestins per destruir políticament i militar els arsenals, llançadores i casernes generals dels seus enemics.

Israel es defensa però també aprofita la inseguretat per consolidar la seva ocupació, més enllà del que estableix la partició de 1947 o de la línia verda de l'armistici de 1949. Una ocupació que va començar el 1967 amb la guerra dels sis dies, però que els atacs i atemptats palestins paradoxalment justifiquen. El problema d'Israel és el problema de la seguretat. Sense entendre això, no es pot entendre res. La recerca de la seguretat està inscrita en els gens del poble jueu. Només a canvi d'una seguretat creïble, Israel acceptarà un Estat palestí i es posarà fre als nacionalistes jueus partidaris del Gran Israel.

Però el camí de la història no sembla anar, de moment, en aquesta direcció. Els palestins semblen entestats en el seu suïcidi col·lectiu atiats per una elit dirigent corrupta, fanàtica i totalitària. Han perdut l'oportunitat de la pau i han perdut també l'oportunitat de construir un estat decent. Els palestins segueixen, doncs, on han estat sempre. En la posició, com va dir Abba Eban, de no perdre mai l'oportunitat de perdre una oportunitat.

dijous, 10 de juliol de 2014

El vot no és la democràcia

El dret de vot forma part indissoluble de la democràcia però no és la democràcia mateixa. A Catalunya, però, des del poder polític s'ha insuflat la idea contrària: si Espanya no permet que se celebri la consulta que diversos partits han pactat entre ells és que no hi ha democràcia. No importa que hi hagi eleccions periòdiques per triar el govern, per votar Podemos o Falange Espanyola. L'única cosa que importa, o més exactament, l'única cosa que els importa, és que se celebri un referèndum concret que s'han convertit en pedra de toc del que és i el que no és democràtic. Han erigit un nou mantra: el vot, i només el vot, és la democràcia i la democràcia és, i només és, el vot. Tanto monta, monta tanto. Sense consulta no hi ha democràcia.

L'argument no és només infantil sinó fals. El vot no és altra cosa que l'instrument per imposar la voluntat de la majoria. Aquesta voluntat, però, està limitada pels drets de les persones i per les lleis i procediments de l'estat de dret. Dit en plata: la democràcia limita el poder del vot. Si no fos així, i en contra del que reivindiquen els seguidors del dret a decidir, s'hauria de permetre i acatar qualsevol decisió del govern de la majoria, s'hauria de permetre i acatar el resultat dels referèndums que els diferents grups socials volguessin proposar: ja sigui la legalització de la pedofília, l'expulsió dels immigrants, la retallada de drets a grups ètnics o racials, la restauració de la pena de mort o la imposició d'un nou estat per part d'una minoria sobre una altra.

La majoria d'aquests referèndums no són possibles perquè atempten contra els drets inviolables de les persones o perquè vulneren les garanties que tenen tots els ciutadans d'un Estat que els conflictes es resolguin pels mecanismes pactats conjunta i democràticament en el moment constituent. Aquests mecanismes permeten que una majoria simple atorgui el poder a un partit o grup de partits que hagin concorregut a les eleccions amb un programa centrat, per exemple, en la independència. Però no permeten imposar-la per decret ni a Espanya ni a tots els catalans.

Aquests mecanismes estableixen un procediment per a la reforma constitucional basat en una majoria qualificada que els que volen els canvis han d'aconseguir. I mentre no aconsegueixin convèncer a la majoria s'hauran d'esperar. I quan ho aconsegueixin, tampoc podran aplicar-la automàticament. Hauran encara de consultar-ho prèviament als ciutadans perquè ho beneeixin o ho rebutgin. Així, i només així, els ciutadans tenen realment l'última paraula. Fer-ho a l'inrevés, com és la seva intenció fer-ho el 9-N, no només és il · legal sinó que és una barroera utilització del ciutadà perquè doni carta blanca als polítics perquè facin l'estat federal, confederal o independent que els doni la gana.

El vot no és la democràcia. La democràcia, xavals, es moltíssim més que el vot.

dimecres, 2 de juliol de 2014

El pitjor de les crisis solen ser els seus salvadors

La història, i especialment la del segle XX, està plena de salvadors. Una espècie que es creia en vies d'extinció però que la crisi ha ressucitat. Com identificar els nous salvadors? No és difícil. Encara que es presenten com una cosa nova, repeteixen com l'all.

Els salvadors solen ser persones creients, homes i dones de fe. De fe religiosa com els jihadistes o de fe ideològica com els nois de Podemos. Solen ser els fills ociosos, de vegades brillants, de les classes mitjanes amb prou temps per invertir en la revolució de torn. Es presenten com els més ferms i sincers defensors dels pobres, del poble, i la major part de les vegades acaben per creure-s'ho. Estan convençuts de la seva superioritat moral, de la superioritat moral i intel · lectual de les seves idees. Unes idees fruit de la revelació d'un paradís perdut o del coneixement presumptament científic dels mecanismes d'evolució i desenvolupament de la societat.

Els salvadors són personatges romàntics que se senten investits d'un saber, mitològic o racional, que els impulsa pel camí de la història cap als models socials que han de prevaler. Models de vida personal i col·lectiva que ells encarnen, sense cap dubte. Saben el futur i per això el futur els pertany. Un futur inevitable que, però, convé forçar perquè arribi com més aviat i no es faci el ronso.

Fa cinquanta anys, els salvadors parien aquest futur esplendorós amb l'ajuda de les armes, amb la violència. Però, escolti, no amb qualsevol violència, no, sinó amb l'única violència per a ells legítima: la violència revolucionària. La violència dels pobres, la violència dels desheretats, la violència del poble i no la carnisseria dels fatxes i els reaccionaris. I així segueixen en la major part del planeta, especialment en el món àrab i musulmà. Aquí, de moment, sembla que han aparcat la lluita armada, però això no significa ni molt menys que hagin renunciat a la força. La seva via no és altra que la que en el seu dia va ser la via xilena al socialisme o, més recentment, la via bolivariana a no se sap on.

Els nostres salvadors domèstics s'omplen la boca denunciant el segrest de la democràcia per les elits, per la 'casta', com diuen ells tan castissos. No obstant això, el seu amor per la democràcia és purament instrumental. Només la conceben com a mitjà per obtenir el poder i des d'allà, amb tots els instruments coercitius de l'Estat, imposar el seu model econòmic, social i polític a tothom. Volen el poder i sense condicions, encara que ho dissimulin sota una aparença hiperdemocrática. Presumeixen del que no tenen.

No són ignorants. Saben perfectament que les democràcies constitucionals van néixer no només per elegir el govern sinó sobretot per limitar el seu poder. Limitar el poder del rei, sí, però també per limitar el poder del poble. Per limitar tant el poder personal com el poder de la majoria. Per primera vegada en la història de la humanitat es van establir límits estrictes al poder polític. Es va proclamar que ningú pot imposar des del govern la seva religió o la seva utopia als altres, que els drets fonamentals de les persones no poden ser violats i que la minoria ha de ser respectada.

Probablement, les democràcies constitucionals s'hagin oxidat, grinyolin les seves frontisses i hagin arribat a ser per al ciutadà un autèntic mal de cap. Un mal de cap que pot tractar-se amb una aspirina però que els salvadors de la humanitat s'afanyen a curar-lo amb la guillotina. Aquesta passió per l'exaltació i la desmesura delata la pulsió totalitària dels salvadors.

El problema que avui afecta a la democràcia no és que no deixi governar al poble i que limiti en excés el poder del govern, sinó que el govern ha desbordat impunement molts dels límits fixats al seu poder. Per a aquest problema, els demòcrates sense adjectius optem per limitar encara més el poder polític, el poder de l'estat, mentre que els salvadors de la humanitat persegueixen justament el contrari: trencar els límits que impedeixen el poder il·limitat de la majoria.

Podemos, ve de Poder. No de poder fer el vulguis amb la teva vida, sinó de poder imposar el teu model de vida als altres. És un miratge de la crisi. Però els miratges, mentre duren, poden ser molt perillosos. Les crisis fan mal, però el pitjor d'elles solen ser els seus salvadors.

divendres, 20 de juny de 2014

Sí, jo també estic a favor de la independència.

Sí, han llegit bé, jo també estic a favor de la independència. Però no de la que crea o rehabilita estats-nació per tot arreu; la que erigeix ​​estats motlle, cisellats sobre la diferència, real o imaginària, d'una ètnia, una raça, una religió, una cultura, una idea política o, simplement, una llengua. O de totes elles alhora. D'aquesta independència, efectivament, vull independitzar-me.

Per a mi, a Occident i al segle XXI, l'única independència política moralment acceptable és la que correspon als individus, als ciutadans solidaris de les democràcies modernes. No vull que la meva independència personal quedi empresonada entre noves fronteres, encara que siguin les fronteres de la meva tribu, ni que un nou Leviatan, un nou gran germà, vetlli per la meva identitat. No vull tornar al primitivisme polític que entén l'Estat com una emanació inevitable de la biologia, de la terra o de la tradició i la llegenda. Només concebo, com a mal menor, la creació de nous estats com a últim recurs per a la supervivència física de grups humans víctimes de genocidi o persecució política, com va ser el cas dels jueus o més recentment dels kosovars.

En societats democràtiques basades en l'Estat de dret i la igualtat davant la llei, la idea de secessió per crear un estat-nació propi és fruit d'un deliri romàntic. D'aquest romanticisme que va esquerdar, no només la unitat conceptual del món hel·lenístic i cristià, sinó també la universalitat de les idees fonamentals de la Il·lustració. La gran revolució, la gran ruptura amb el pensament mil·lenari europeu, no la va produir ni el Renaixement ni la Il·lustració sinó, com va dir Berlin, el romanticisme. Un romanticisme que va menysprear la raó i va sacralitzar l'emoció, que va enaltir la voluntat de l'individu com un valor en si mateix al marge que les seves accions fossin bones o dolentes, i que va trobar en la llegenda i no en la història les arrels dels pobles i de la gent, les identitats latents, les ànimes adormides, les creences ancestrals, els tòtems i els mites perduts en la nit dels temps. El romanticisme va fragmentar el jo, va fragmentar la terra, va fragmentar Europa fins a nivells gairebé prehistòrics. Europa va deixar de ser la finca d'uns quants grans imperis per esdevenir un arxipèlag de minifundis polítics.

Aquest atac a la línia de flotació del racionalisme europeu va tenir moltes conseqüències. Va impregnar d'arravatament i violència les revoltes socials del segle XIX i va enardir d'orgull i excepcionalisme als estats i les nacions que van néixer o es van reconstruir un segle després. Aquesta embriaguesa, aquesta fúria desbocadade la destí dels pobles, va esclatar el 1914 amb la Primera Guerra Mundial, una contesa que va sumir a Europa en l'abisme de la violència nacionalista moderna. Una violència que va ocasionar milions de morts i que només es va desactivar després de la Segona Guerra Mundial gràcies, no a noves utopies, sinó al retorn a la raó. La raó de la democràcia i la superació dels estats nacionals.

Conseqüentment, Europa va iniciar un procés per desarmar -que no eradicar- les identitats; situar l'individu, la persona, com a únic subjecte dels drets polítics per sobre de tribus, estats o grups; va protegir els drets de les minories; va compartir el carbó i l'acer, va obrir les portes a un mercat únic, va obrir progressivament les seves fronteres interiors i es va dotar d'una moneda comuna que va substituir les monedes nacionals.

Però els errors en el procés de construcció europea, la crisi econòmica i la globalització han disparat el replegament de molts ciutadans europeus cap al que els sembla més segur: el que es proper. I aquest replegament en ells mateixos, enquistat i latent des de molt abans de la crisi, ha estat capitalitzat per un nacionalisme ressuscitat. Es parla molt de populisme i d'extrema-dreta, però en realitat, ara per ara, el que amenaça el procés d'integració europea no és el feixisme sinó el nacionalisme, ja sigui el de cara amable o el d'alè repugnant. L'euroescepticisme no és altra cosa que nacionalisme. El Front Nacional francès no és un partit neonazi, és un partit nacionalista, xovinista, pur i dur. El UKIP no és tampoc un partit d'extrema dreta sinó un ranci partit nacionalista britànic. De la mateixa manera, CiU no és un partit fatxenda sinó un partit nacionalista que ara vol la independència de Catalunya. CiU va voler ser liberal, però la seva deriva nacional-independentista l'ha portat a plantejar-se abandonar el grup liberal europeu per integrar-se al grup dels euroescèptics, que és en realitat on hauria d'estar.

Les coses, doncs, son cada vegada més clares. El gran problema d'Europa torna a ser el nacionalisme. El nacionalisme d'aquells que volen destruir la UE, dels que no volen desarmar ni compartir el seu estat, dels que volen crear nous estats independents com a panacea per a tots els problemes polítics, econòmics i socials. D'aquest tropell que marxa cap al reforçament dels estats i la creació d'altres nous, dels que corren cap a aquest nou rapte d'Europa per les nacions, no en vull saber res. El 1957, a Roma, sis països de l'Oest d'Europa van iniciar l'abdicació de les seves independències nacionals per donar pas a la independència dels ciutadans europeus en una Europa unida. Aquesta i no altra és la meva independència.

ARTICLE PUBLICAT A LINK2NEWS.INFO

dijous, 19 de juny de 2014

L2N

Us invito a que seguiu el portal Link2News, L2N, que com el seu nom indica ofereix una selecció d'enllaços en forma de titular als millors articles d'informació i opinió de més d'un centenar de mitjans de comunicació de tot el món. També inclou columnes pròpies d'opinió de Nihil Obstat, Carles Dijous, entre altres.

diumenge, 15 de juny de 2014

El cant del cigne del simbiòtic Duran Lleida

Salvador Sostres explica que Josep Antoni Duran Lleida va respondre a l'enuig del nou director de La Vanguardia per no haver-li donat l'exclusiva de la seva possible dimissió dient-li que la va donar a El Periódico per poder desmenti-lar més fàcilment. 'Se non è vero, è ben trovatto' perquè, amb independència que l'anècdota sigui certa o no, la veritat és que Duran Lleida s'ha passat tota la seva vida política fent córrer oportuns rumors que després desmenteix també amb gran oportunitat.

Duran Lleida practica, com alguns han dit, una manera florentina de fer política, que traduït a llengua vulgar vol dir una manera hipòcrita, falsa i traïdora d'actuar envers amics i enemics. Això ho sap tothom, fins i tot jo. És per això que, en un primer moment, molts vam reaccionar amb escepticisme a la notícia de la seva amenaça de dimissió i ho vam interpretar com una nova maniobra per seguir xuclant de la mamella.

Això no obstant, Duran (i nosaltres amb ell) potser es va equivocar. La rebequeria de Duran ha estat més o menys la de sempre, però la resposta de CDC no ha estat exactament la mateixa. Encara tàcticament han optat per pair una vegada més els escarafalls del líder demòcrata-cristià -als convergents no els convé en aquest moment seguir perdent suports- estratègicament ja no necessiten Duran per mantenir la major part del seu electorat, cada vegada més independentista .

Així les coses, la jugada de Duran apareix cada vegada més o com un error de càlcul que el deixarà definitivament a la cuneta o com el cant del cigne, l'últim i efímer moment de glòria, del simbiòtic Josep Antoni Duran Lleida.

divendres, 13 de juny de 2014

El Qaeda vol crear el seu estat entre Síria i l'Iraq


L'Estat Islàmic de l'Iraq i Síria, ISIS per les sigles en anglès, va llançar fa una setmana la gran ofensiva militar que venia preparant des de fa un any per prendre Mossul i provocar el col · lapse de les forces de seguretat iraquianes al nord de Bagdad. En aquesta operació ha tingut el suport del grup baasista (el partit de Saddam Hussein) Jaysh al-Rijal Tariqah al-Naqshabandia, JRTN, que també participa en l'expansió cap al sud, cap a Bagdad, de la jihad.

La presa de Mossul, la segona ciutat més gran de l'Iraq, en només dos dies demostra la gran capacitat militar dels insurgents, que nan aconseguit una gran victòria política enfront d'un exèrcit iraquià que no va oferir gran resistència. Això li ha permès a l'ISIS alliberar uns 3.000 presoners i ocupar instal · lacions militars clau que van ostatjar a unitats de l'exèrcit dels EUA, incloent l'Aeroport Internacional de Mossul i el Camp Ghazlani.

El Ministeri de Defensa iraquià va ordenar el 10 de juny el replegament de les forces de seguretat iraquians a Taji, una de les instal · lacions militars més importants situada molt a prop de Bagdad, deixant el camp lliure als jihadistes a tot el nord del país.

La complexitat i la simultaneïtat de la campanya indiquen que el comandament central militar de l'ISIS ha dissenyat una gran ofensiva per aixafar les forces de seguretat iraquianes en prendre el control en múltiples àrees alhora. A més de l'avanç cap al sud de Mossul, també ha llançat ofensives per prendre el control de les ciutats de la província de Kirkuk. Aquestes ciutats inclouen Hawija, Riad, i Zab.

Però per què ha llançat l'ISIS aquesta ofensiva militar? Per establir un estat islàmic a l'Iraq i Síria. L'ISIS busca prendre el control de les capitals de província del nord de l'Iraq per tal d'integrar-les en el seu estat islàmic, que es va proclamar l'abril del 2013 a al-Raqqa, a Síria.

El califat siriano-iraquià inclou tot el territori de l'Iraq? Vol l'ISIS prendre el control de Bagdad? En qualsevol cas, la integritat territorial de l'Iraq està en qüestió. Les forces de seguretat iraquianes han fugit de les províncies del nord. L'ISIS està exercint pressió militar sobre Kirkuk i la regió kurda i pot estar tractant d'obrir una bretxa permanent entre Iraq kurd i l'àrab.

L'Estat islàmic d'al-Raqqa, controlat per una fracció d'al-Qaida al cor de l'Orient Mitjà, és un camp d'entrenament per combatents estrangers. L'ISIS probablement adoptarà Mossul com la seva capital, des d'on controla els corredors i moviments des del nord de Síria a les regions kurdes, i d'allà a Bagdad i Anbar.

Les forces de seguretat iraquianes difícilment podran recuperar tot el terreny perdut. Fins i tot poden no ser capaçes de mantenir el que encara tenen. De moment, el millor escenari seria un carreró sense sortida en què els iraquians se les arreglessin per contenir l'estat de l'ISIS. Això no obstant, el més probable és l'esclat d'un nou conflicte a l'estil sirià, amb un ISIS amb creixent suport internacional en contra de les milícies xiïtes, desesperades i brutals, juntament amb elements de les forces de seguretat. Les dues guerres civils, que ara ja s'han fusionat completament, se seguiran ampliant, desestabilitzant el ja inestable Orient Mitjà i convidant a una nova intervenció dels estats àrabs sunnites i de l'Iran. En el pitjor dels casos, la caiguda de Mossul podria ser un pas en el camí cap a una guerra regional. Sigui com sigui, tot sembla apuntar a la creació d'un estat d'al-Qaida, a cavall entre l'Iraq i Síria, que els permeti tenir la base segura d'operacions que no han tingut des de la caiguda dels talibans.

REDACTAT EN BASE A INFORMES DE JESSICA LEWIS I AHMED ALI

dimecres, 11 de juny de 2014

Lo que pasa en Irak no es la herencia de Bush sino el error de Obama

Hace unos días un general del ejército comunista chino decía que la política exterior de EE.UU. padecía de ‘disfunción eréctil’. Una buena metáfora para definir la política exterior de Obama que casi todo el mundo percibe. Sin embargo, esa impotencia de la pax americana no es algo inevitable sino algo querido. Obama, cuya única política ha consistido en hacer todo lo contrario que Bush, ha llevado a Estados Unidos a desaparecer de la escena internacional, abandonando a su suerte a los amigos y dejando el campo libre a sus enemigos.

Obama estuvo contra la guerra de Irak, lo cual es muy legítimo. Sin embargo, cuando ese opositor a la guerra llega al poder tiene que actuar con responsabilidad. Y no me refiero tanto a la responsabilidad con su propio país como con el país en el que se libró el conflicto. Justa o injusta, necesaria o innecesaria, la guerra de Irak se convirtió en el frente principal de la guerra contra Al Qaeda. En 15 dias se acabó con la amenaza de Saddam Hussein y se instauró una incipiente democracia que todavía resiste, pero la lucha contra el yihadismo islamista y sus aliados fue larga y difícil. Se necesitaron más de siete años para derrotar militarmente a Al Qaeda en Irak. Una derrota que para consolidarse requería de una permanencia militar norteamericana más prolongada en Iraq, como suplicaba Bagdad. Pero no, Obama sólo pensó en si mismo, y abandonó a los iraquíes a su suerte. Sufrieron una guerra cruel y ahora, por intereses políticos personales de Obama, han de seguir padeciéndola.

Al llegar a la Casa Blanca, Obama sólo se preocupó por desahcer lo que habia hecho Bush. Y lo primero fue salir de inmediato de Irak, lo que devolvió la esperanza a los yihadistas. Y lo segundo, fue abandonar a sus aliados árabes sin apoyar a las incipientes fuerzas democráticas que promovieron la primavera árabe. Esa inhibición fue fatal porqué envalentonó no sólo a los islamistas sino a todos los zares y mandarines del mundo. Putin se anexionó Crimea y está intentando partir Ucrania; China interfiere a su antojo en los países vecinos y Al Qaeda ha recompuesto su ejército en la sombra en África y el Oriente Próximo.

Sin embargo, para el imaginario colectivo, avivado por la internacional mediática, la culpa de todo esto sigue siendo de Bush y no de la disfunción eréctil de Obama.

Dos conceptos de democracia

En 1958, Isaiah Berlin pronunció su famosa conferencia “Dos conceptos de libertad” en la que diferenciaba entre libertad negativa y libertad positiva. La primera, entendía el concepto de libertad como ausencia de coacción, cuando una persona no está forzada a cumplir la voluntad de otra; la segunda, como posibilidad de autorrealización, como capacidad de satisfacer deseos y aspiraciones.

Según Berlín, la primera, la libertad negativa, es el fundamento de las democracias liberales, basado en un concepto político racional, objetivo y genuino de la libertad. Por el contrario, la segunda, la libertad positiva, es un concepto metafórico dónde la libertad ya no se define por su relación social con los demás sino por la voluntad subjetiva de poder satisfacer deseos y aspiraciones, ya sean materiales y/o intelectuales. Esta concepción positiva de la libertad, de profundas raíces románticas y muy seriamente cuestionada por las neurociencias, es la preferida de las ideologías intervencionistas, cuando no totalitarias, que encuentran en la satisfacción de los deseos de la gente una justificación de toda clase de políticas públicas.

Pues bien, de la misma manera que hay dos tipos de libertad, también existen dos conceptos distintos de democracia. El equivalente a la libertad negativa seria la democracia liberal, mientras que el vástago de la libertad positiva sería la democracia absoluta. En la primera, el valor principal no es tanto la elección del gobernante como los límites fijados a su poder. Para la democracia liberal la piedra angular de la política no es quién gobierna sino cómo gobierna. Por el contrario, para la democracia absoluta el principal valor es la voluntad de la mayoría, que no está sometida a ninguna limitación política. Para ella, la política es el principio y el fin de la democracia. No hay valores previos, pre existentes, yusnaturalistas o evolutivos, que puedan estar por encima de la voluntad política general.

La originalidad y modernidad de la democracia liberal se fundamenta en que, por primera vez en la historia, el gobierno está sujeto a unos límites que no puede vulnerar. Esos límites son los derechos humanos, los derechos políticos y el respeto a las minorías. La función del gobierno ya no es la de imponer modelos religiosos o ideológicos a todos los ciudadanos sino el garantizar que los ciudadanos puedan vivir libremente según sus convicciones y posibilidades. Por eso, las Constituciones nacieron para limitar todo poder; el poder de las monarquías absolutas, sí, pero también y especialmente el poder de las mayorías.

La derecha liberal y/o conservadora y la socialdemocracia clásica asumen el modelo de democracia liberal, mientras que las izquierdas radicales, rojas o verdes, y los nacionalismos más o menos amables optan por la democracia absoluta. Una democracia absoluta que resulta seductora en un momento en que las sociedades occidentales viven bajo el influjo de concepciones neorrománticas que explotan las emociones y fanatizan la razón. Es por ello que corremos el peligro que, de la misma manera que la libertad positiva socava la libertad negativa, la democracia absoluta puede acabar también con la única democracia real: la democracia liberal.

dimarts, 10 de juny de 2014

Nihil Obstat ressucita

Després d'uns mesos sense activitat en aquest blog, espero reprendre l'activitat en els propers díes. El motiu d'aquesta absència ha estat l'edegament d'un projecte periodístic que ja ha complert dos mesos a la xarxa i que es diu Link2News o L2N. Les entrades en aquest blog també espublicaran en una de les columnes del L2N amb el mateix nom Nihil Obstat. Espero que us agradi i que em seguíu en aquesta nova aventura personal i professional. Moltes gràcies a tots.

dilluns, 31 de març de 2014

¿Porque no creemos en el "cambio climático"?

¿La teoría del calentamiento global, también conocida como cambio climático, es una impostura intelectual? ¿Es un fraude científico y político? ¿Existe realmente un "consenso científico" mayoritario sobre su veracidad? ¿Los cambios en el clima se pueden atribuir principalmente a la actividad humana o se explican en gran parte por la acción de la propia naturaleza?
La opinión mayoritaria cree que el planeta se está calentando y que la causa de este calentamiento es el exceso de emisiones a la atmósfera de gases de efecto invernadero, especialmente de CO2. Pero existe una opinión, cada día menos minoritaria, que se manifiesta escéptica o que cree directamente que esta teoría es errónea.
Entre los escépticos se encuentra el Doctor en Geografía Antón Uriarte, especializado en paleoclimatología y autor del libro "Historia del clima de la Tierra".
Josep M. Fàbregas.- Si existe, como se dice y se repite, un amplio consenso científico sobre el orígen humano del calentamiento global ¿por qué un científico como Ud. lo pone en duda?
Antón Uriarte.- En realidad, los escépticos manejamos los mismos datos y las mismas series de temperatura que los oficialistas, pero no vemos en esos datos el calentamiento catastrófico del que se habla. La temperatura del siglo XX subió desde unos 13.6ºC al principio hasta unos 14.5ºC al final, pero no lo hizo de una forma regular. La subida comenzó bastante antes de que se le pudiese achacar al CO2 el incremento, hacia 1910, y la temperatura subió hasta 1945. Después hubo un largo período de estabilidad hasta 1975, y de 1975 hasta 1998 subió de nuevo. Desde hace doce años no ha subido nada, a pesar del incremento del CO2. Por lo tanto, estamos desde hace un siglo en lo más alto, pero en los doce años que llevamos de este siglo XXI, la temperatura no ha subido. En 1990 el IPCC (Panel Intergubernamental del Cambio Climático) publicó su primer informe. En una de las páginas del resumen inicial se vaticinaba que la temperatura en el 2025 habrá subido probablemente 1ºC con respecto a la de 1990, con una media aproximada de 0,3 ºC por década. Han pasado ya 22 años desde que se hiciera aquella predicción y no se ha cumplido esa subida, pues todas las series indican desde entonces, desde Enero de 1990, una tendencia lineal de entre 0,13 y 0,18 ºC por década, que es mucho menos, y cero de subida en los últimos diez años.
Sin embargo, periódicamente se publican informaciones sobre la disminución progresiva de hielo en el Ártico y en la Antártida, tanto en extensión como en grosor. También se publican informaciones sobre el constante avance de la desertización. Las Naciones Unides, por ejemplo, afirmaron que el desierto engullia 21 millones de hectáreas de tierra cada año y Al Gore que havia desparecido el 20% de los bosques de la Amazonia. ¿Avanza la arena y retrocede el hielo?
La temperatura en el polo norte tiende en las últimas décadas a subir pero en el polo sur se mantiene estable, a pesar de que el CO2 haya aumentado lo mismo en los dos lugares. En la Antártida no se registra deshielo excepto en la región de la Península de la Antártida. La banquisa de hielo que rodea el continente y que se forma en invierno no registra ninguna tendencia a la baja, más bien lo contrario.
El Artico, a diferencia de la Antártida, es esencialmente un océano, además de la gran isla de Groenlandia. La capa de hielo marino del Artico tiene un espesor medio de tan sólo 3 o 4 metros al final del invierno y por debajo de ella hay de media 1.000 metros de agua líquida. Al final de cada verano se está muy cerca de la descongelación completa y aparecen grandes calvas, a veces en el propio polo, por donde asoma el agua líquida. Es cierto que en las últimas décadas del siglo XX la extensión mínima que alcanza la banquisa tras el deshielo del verano ha tendido a ser más baja pero no están claras las causas. Aparte de los posibles forzamientos producidos por el CO2, por el metano, por el ozono y por el hollín, la intensificación de los vientos del oeste durante los últimos 20 años ha podido contribuir a la descongelación veraniega , al propiciar una entrada mayor de agua cálida proveniente del Atlántico a través de los mares de Noruega y Barents. Por el contrario, en la otra parte del Artico, el hielo marino del Mar de Bering ha marcado este invierno un récord de extensión desde que se empezó a medirla en el año 1979. En cuanto a Groenlandia parece que hay un ligero deshielo neto, casi insignificante respecto a su efecto de subida del mar, y las mediciones, realizadas con los satélites Grace que estudian los cambios en la gravimetría, son todavía muy cortas.
En cuanto a la arena, el desierto no está avanzando, aunque lo diga alguien de la ONU. Es falso. Las lluvias del Sahel, el Darfur incluído, se han recuperado de los mínimos de los años 70 y 80. Cada vez la Tierra tiene más biomasa, más vegetación, a pesar de la deforestación, ya que las emisiones de CO2 favorecen la fotosíntesis en las zonas no afectadas por las motosierras. De hecho, tan sólo la mitad del CO2 emitido se queda en el aire. El resto es absorbido por las plantas marinas y continentales, de tal forma que aumenta en el planeta la materia orgánica. En España, en concreto, la masa forestal ha aumentado un 50 % en los últimos cuarenta años.
Ud. defiende la bondad del CO2 incluso cuando se produce un aumento del mismo en la atmósfera por causas humanas. Pero ¿un exceso de CO2 no puede ser perjudicial?
El CO2 está en la base de la vida orgánica de este planeta. Con CO2, agua y luz es como se crea la vida. A esta reacción, la fotosíntesis, le viene muy bien que haya más CO2 en el aire. Lo sabe cualquiera que tenga un invernadero. En las épocas en que ha habido más CO2 en la atmósfera, por ejemplo durante toda la era secundaria y casi toda la terciaria, la vegetación en la Tierra era mucho más abundante. Otra ventaja del incremento del CO2 en la atmósfera es que las plantas aguantan mejor las sequías ya que cierran sus estomas y pierden por evapo-transpiración menos agua. Es un absurdo el paradigma reinante de que el CO2 es el mayor contaminante. Al contrario, es una bendición que el CO2 aumente. En las épocas glaciares, cuando el CO2 desaparecía en los océanos y su concentración atmosférica bajaba de las 200 partes por millón (ahora estamos en casi 400 ppm), la vegetación arbórea tenía dificultades para desarrollarse, no sólo por el frío, sino por esta bajada de CO2 que dificultaba la fotosíntesis y el crecimiento de las plantas.
También defiende el uso del carbón como fuente de energia. ¿Por qué el carbón y no la energia nuclear?
Con carbón es como se desarrollaron durante el siglo XX los Estados Unidos, Japón y Europa. Con carbón es como se desarrollan ahora China, la India y otros. Pero el lobby nuclear, muy influido por la empresa estatal francesa Areva, ha hecho todo lo posible estos años por demonizar al CO2, para contrarrestar el hecho de que la energía nuclear tiene serios inconvenientes: por sus riesgos de accidente como se ha comprobado en Fukushima, por los residuos radioactivos y, sobre todo, por el enriquecimiento del uranio, difícil de controlar como se está viendo en el caso de Irán, y que está ligado al aumento de las armas nucleares. Hace unas semanas Areva firmó un proyecto de construcción en Jordania de una central nuclear. No me parece muy seguro el sitio. El carbón sigue siendo la principal fuente de electricidad del mundo, el 40 %. En Estados Unidos y Alemania superan incluso ese porcentaje. Y Japón ha sido y es, antes y después de Fukushima, el primer importador mundial de carbón del mundo. Hay carbón para rato, y cada vez su utilización es más limpia y segura.
¿Cómo juzga el hasta ahora impensable matrimonio de conveniencia entre la indústria nuclear y parte del ecologismo político?
Ese matrimonio, y mal avenido, creo que sólo se da en Francia. En Francia, desde De Gaulle y aún antes, la energía nuclear y su "force de frappe" nuclear, ha sido aplaudida por todo el espectro político, empezando por los comunistas. Los verdes gobernaron junto al partido socialista en el gobierno de la "izquierda plural" y no pusieron pegas a la energía nuclear. Ahora, con Hollande, en donde también hay una ministra verde, el único compromiso práctico del gobierno para esta legislatura es el de cerrar la planta de Fessenheim, la más vieja de Francia y construida sobre terreno sísmico.
Ud es un crítico feroz del Protocolo de Kyoto. ¿Qué efectos perversos tiene?
El principal es el decrecimiento de Europa en terrenos claves como el de la electricidad, el acero y el cemento. Y el del empobrecimiento de las finanzas públicas en países nada "culpables" como España. Con el comercio de cuotas de emisión de CO2 establecido por el Protocolo de Kioto, los gobiernos permiten a las empresas europeas que no utilicen todas las cuotas asignadas y que vendan las cuotas que les sobran, se les invita en la práctica a que se deslocalicen y se marchen con su actividad y sus empleos a otra parte. Un ejemplo es lo ocurrido con la empresa más beneficiada en Europa por el Protocolo de Kioto, el gigante siderúrgico Arcelor Mittal, que ha vendido en el mercado de cuotas varios cientos de millones de euros de CO2 sobrante, no emitido, que le fueron adjudicadas gratis. Al gobierno español le ha costado el Protocolo de Kioto, unos 750 millones de euros. A los empresarios españoles no les ha costado nada. Al contrario, con las cuotas no usadas han podido cerrar y hacer caja.
Michael Crichton, en su libro “Estado de miedo”, compara la teoria del cambio climático con la teoria de la eugenesia, que alertaba del deterioro genético de la especie humana y que dominó la ciencia y la política prácticamente durante toda la primera mitad del siglo XX. Para evitar ese deterioro era necesaria la intervención del estado, que se concretó en la esterilización forzada de individuos genéticamente débiles, principalment inmigrantes de etnias consideradas corrompidas, judíos, negros, gitanos, enfermos mentales, vagabundos, alcohólicos crónicos o homosexuales. Esas prácticas se realizaron en muchos países, desde Alemania a los Estados Unidos pasando por Suecia, con el apoyo de personalidades tan relevantes como Theodore Roosevelt, Woodrow Wilson, Winston Churchill, Bernard Shaw, H.G. Wells, así como de numerosos premios Nobel. Sólo cuando el horror nazi quedó al descubierto, la eugenesia fue abandonada y considerada una pseudociencia. A pesar de ello, en algunos países como Estados Unidos se siguió aplicando hasta los años sesenta y en Suecia hasta bien entrada la década de los setenta. ¿Està politizada también la ciencia del clima?
Claro que está politizada. Un ejemplo. Al Gore y Rajendra Pachauri, en nombre del IPCC recibieron conjuntamente el premio Nobel de la Paz, que es un nobel eminentemente político. Curiosamente ese premio lo dan los noruegos, quinto exportador mundial de petróleo, extraído por su compañía Statoil en gran parte en el Ártico. Qué hipocresía.
Steve McIntyre demostró que los cálculos que originaron la famosa gráfica del "palo de hockey" eran erróneos. Fué el primer gran varapalo a los gurús del cambio climático. Ahora, el "climagate", la difusión de miles de e-mails del departamento del clima de la Universidad de East Anglia, han sacado a la luz el comportamiento poco ético de algunos de esos gurús. ¿Puede más la fe, la ideologia, que el método científico? ¿Són los “modelos”, como sugiere Claude Allègre, una nueva ideologia?
La ideología de los modelos, que sólo un grupito entiende cómo se fabrican, y la ideología de sus resultados, presentados siempre como fatídicas curvas exponenciales de catástrofes infinitas, nace con el elitista Club de Roma en los años 1970. Esta ideología maltusiana, que se las da de objetiva, es en realidad un asunto de ricos a los que les viene bien desmoralizar a la población con esta filosofía antihumana y, además, falsa. Desgraciadamente es lo que ha imperado en estas últimas décadas, gracias al ecologismo abrazado por la izquierda y por la derecha.
The Economist, en un artículo de hace casi 15 años, afirmava que existia una pauta que se repetia en todas las alarmas medioambientales. El primer año, un científico descubre una posible amenaza. En el segundo año, los perodistas la simplifican y la exageran. En el tercero, se suman los ecologistas o los movimientos radicales que polarizan el tema: ante una amenaza a la supervivencia del planeta o te rebelas o eres un lacayo del sistema. El cuarto año és el del burócrata, que organiza conferéncias internacionales para pasar de los aspectos científicos a la reglamentación. En el quinto año, se trata de indentificar al culpable de todo y sancionarlo. Habitualmente són los Estados Unidos, però también Rusia (los CFC y el ozono) o el Brasil (la deforestción). El sexto año és el de los escépticos, que dicen que no hay para tanto. Los radicales se indignan y se quejan que los medios se hagan eco de posturas marginales contrarias al “consenso científico”. Pero en ese momento, el científico que dió la alarma suele encontrarse ya entre los escépticos. Finalmente, al séptimo año, toca hacer marcha atrás silenciosamente, y con mucha discreción se adopta la conclusión de que el problema no era tan grave. ¿Ha muerto ya el catastrofismo climàtico?
No, no ha muerto. Las industrias de energía eólica y solar en Europa llevan varios años de desastre económico y bursátil, por lo que necesitan más que nunca subvenciones para sobrevivir. Las subvenciones públicas sólo tienen como excusa el bien público, es decir, liberarnos del demonio del CO2. Con la industria nuclear, sobre todo en Francia, pasa lo mismo.
Entrevista realizada por Josep M. Fàbregas a finales de 2012.

dimarts, 18 de març de 2014

¿Qué es una nación?

Guy Sorman
La anexión de Crimea por Rusia deja perplejo a Occidente más allá de algunas posturas en Europa y los Estados Unidos, el mundo permanece en silencio. En ninguna parte aparece un movimiento real de la solidaridad con el Estado de Ucrania contra la amputación de su territorio. Crimea se unió en 1954 a Ucrania por una decisión arbitraria de Nikita Khrushchev y la mayoría de sus habitantes son rusos, ¿no deberíamos admitir que el regreso de la guerra de Crimea en Rusia es legítimo? Los líderes rusos en Rusia y Crimea usan estos argumentos históricos y culturales para desarmar a la opinión pública en Occidente: parecen lograr esto con un cierto éxito. La defensa de la Constitución de Ucrania y el derecho internacional no es un argumento que plantea el entusiasmo de la multitud, ni siquiera en las naciones democráticas. En Occidente, nadie parece dispuesto a luchar, o incluso a correr ningún riesgo económico en el nombre del derecho internacional. Este es un gran mal, y en parte debido a la ignorancia de nuestra propia historia.
Lo que en verdad está en juego, más allá de la de Ucrania y Crimea, es la definición misma de lo que es una nación. Naciones de nuestro tiempo no pueden ser definidos por los límites naturales, la raza, el origen étnico o cultura: las naciones que no son naturales, son contractuales. Todos nacieron en la violencia por la violencia: guerras civiles, guerras en el extranjero, la colonización, la descolonización, la sumisión de los débiles por los fuertes, de las minorías por la mayoría oa la inversa, la destrucción de las culturas locales, exterminios religiosas, tribales. Hasta que la gente recluta a la violencia, agotado por sus luchas, decidieron deponer las armas para delinear las fronteras internacionales. Tratado de Westfalia en 1648, el Tratado de Versalles en 1919 y, finalmente, la Carta de Naciones Unidas, que establece los límites en principio inmutable. A medida que el derecho internacional tiene como objetivo reemplazar cualquier diplomacia de guerra, dentro de las naciones, la Constitución es el tratado de paz que permite no vivir juntos, porque todos somos de la misma raza, la religión, las creencias, sino porque somos diferentes: el objetivo principal de una Constitución es proteger a las minorías contra la violencia de la mayoría.
Esta alianza del derecho internacional y la Constitución es el avance más grande jamás realizada en la humanización de la historia, gran derrota de la barbarie. Es en esta etapa que tenemos que volver a la anexión de Crimea. Acepte el nombre de su raza, idioma o cultura, los rusos de Crimea tienen un derecho natural a "regresar" en Rusia destruyó la anexión nación contractual niega contrato con los Estados vecinos y se niega el contrato interno que protege muchos Crimea no ruso. ¿Cómo no recordar la anexión de los Sudetes por Adolf Hitler en 1938, bajo el pretexto de que esta región de Checoslovaquia era mayoritaria raza alemana?
Superar la Crimea para encontrar la reactivación general del argumento étnico, naciones culturales, lingüísticas también dispersas en España, Gran Bretaña, Canadá, China, Irak, Israel ... En todas estas naciones contractuales, movimientos independentistas invocan la raza, la religión, la cultura y la historia. Pero a medida que Michelet había escrito para Francia en el siglo XIX, es olvidar la historia y no el refrito que logramos vivir juntos, pero todavía diferentes. En todos estos casos, donde renace el separatismo, no se trata de los separatistas necesitan satisfacer excepto para restaurar la guerra civil como una forma de vida. Estas no son las naciones, sino que deben ser revisadas, si es necesario, su Constitución: revisar para proteger a las minorías y para solicitar esta protección sea indiscutible. En los países más diversos del mundo, los Estados Unidos, no tiene planes de separarse porque la Constitución protege y forzado, y lo mismo se aplica a Suiza. Nos opusimos reciente creación, división, Kosovo, Timor Oriental y Sudán del Sur. Pero en Kosovo, Timor Oriental y Sudán, en ausencia de una verdadera Constitución, la población local fueron masacrados por ocupar los gobiernos fuera de la ley. Este no es el caso en la guerra de Crimea, esto obviamente no es el caso de Cataluña, el País Vasco, Escocia o Quebec. Por lo tanto no hay ninguna posible paralelismo entre Kosovo y la guerra de Crimea, porque los rusos de Crimea nunca han sido amenazados con el exterminio de las autoridades en Kiev.
Eso Crimea es el ruso, ucraniano y tártaro es también una controversia sin verdadero propósito: mejor preguntar si la Crimea sigue siendo un contrato o de una nación se volverá al campo de batalla interétnica que era? ¿Cómo explicar en términos simples? Discurso sobre la derecha, en contra de los mitos de la raza y la historia, Putin no respaldar el bárbaro, no más que eso disuade a Xi Jinping para satisfacer los tibetanos o los Assad no matar a los sunitas. Campamento Derecho tanta falta un Winston Churchill que encuentran las palabras adecuadas para defender la causa del ejército. Y Barack Obama, no Churchill.

dilluns, 20 de gener de 2014

Des de la caiguda del comunisme hi ha menys guerres civils i les que hi ha duren menys temps



El setmanari britànic The Economist va publicar no fa gaire aquesta infografia de suport a una anàlisi de les guerres civils a tot el món des del 1946 i les millors maneres d'acabarles. Resulta revelador que la caiguda del mur de Berlín el 1989 i la fi de la Guerra Freda van marcar un punt d'inflexió. Ara, no només hi ha menys guerres civils sinó que són més curtes (3,7 anys de mitjana a partir del 1991, contra 4,6 anys abans d'aquesta data).

dijous, 9 de gener de 2014

Al Qaeda més forta que mai, gràcies a Obama

Després de sis anys de mandat presidencial queda clar que l'únic enemic que Obama volia derrotar era Bush i no Al Qaeda. La prova és que aquesta organització está avui més viva que mai. La mort d'Ossama bin Laden, que Obama no es va atrevir a impedir i que va ser fruit d'anys d'investigacions anteriors al seu mandat, podia haver estat el cop de gràcia al terrorisme islàmic. Però no ha estat així. Avui, Al Qaeda s'ha assentat a Síria, al sud de Líbia, a Beirut i ha tornat a l'Iraq. Controla un territori que s'estén 400 km a través del cor del Pròxim Orient. Alguns analistes afirmen que l'organització de Bin Laden controla actualment més territori que en cap moment de la seva història. Per què? Perquè tenen camp lliure, perquè Obama no només no vol implicar-se sinó que només aspira a sortir cames ajudeume de l'Afganistan, de la mateixa manera que ho va fer de l'Iraq. La seva manca de lideratge ha estat denunciada aquesta setmana fins i tot pel seu exsecretari de Defensa, Robert Gates. Alguns creuen que Obama finalment reaccionarà, però no hi ha cap dada que sostingui aquesta esperança. Manquen més de dos anys pel relleu a la Casa Blanca. Esperem que no sigui massa tard.

divendres, 3 de gener de 2014

Camí de servitud

"Es preferible meterse las manos en los bolsillos y echar a andar por el mundo, por la parte habitable de mundo que nos queda, aun a sabiendas de que en esta época de estrechos y egoístas nacionalismos el exiliado, el sin patria, es en todas partes un huésped indeseable que tiene que hacerse perdonar a fuerza de humildad y servidumbre su existencia. De cualquier modo, soporto mejor la servidumbre en tierra ajena que en mi propia casa" / Manuel Chaves Nogales

dimecres, 1 de gener de 2014

Any Nou, entrada nova

Reprenc les anotacions que, per diverses causes, vaig deixar de fer ara fa un mes i mig. Espero que el nou any ens porti coses suggestives per comentar,