Salvador Sostres explica que Josep Antoni Duran Lleida va respondre a l'enuig del nou director de La Vanguardia per no haver-li donat l'exclusiva de la seva possible dimissió dient-li que la va donar a El Periódico per poder desmenti-lar més fàcilment. 'Se non è vero, è ben trovatto' perquè, amb independència que l'anècdota sigui certa o no, la veritat és que Duran Lleida s'ha passat tota la seva vida política fent córrer oportuns rumors que després desmenteix també amb gran oportunitat.
Duran Lleida practica, com alguns han dit, una manera florentina de fer política, que traduït a llengua vulgar vol dir una manera hipòcrita, falsa i traïdora d'actuar envers amics i enemics. Això ho sap tothom, fins i tot jo. És per això que, en un primer moment, molts vam reaccionar amb escepticisme a la notícia de la seva amenaça de dimissió i ho vam interpretar com una nova maniobra per seguir xuclant de la mamella.
Això no obstant, Duran (i nosaltres amb ell) potser es va equivocar. La rebequeria de Duran ha estat més o menys la de sempre, però la resposta de CDC no ha estat exactament la mateixa. Encara tàcticament han optat per pair una vegada més els escarafalls del líder demòcrata-cristià -als convergents no els convé en aquest moment seguir perdent suports- estratègicament ja no necessiten Duran per mantenir la major part del seu electorat, cada vegada més independentista .
Així les coses, la jugada de Duran apareix cada vegada més o com un error de càlcul que el deixarà definitivament a la cuneta o com el cant del cigne, l'últim i efímer moment de glòria, del simbiòtic Josep Antoni Duran Lleida.
