La idea de crear l'Estat d'Israel va ser fruit del nacionalisme, que era la ideologia política que feia furor a Europa al segle XIX. Un nacionalisme que pretenia garantir, a través de la creació d'un Estat-nació, la seguretat que tant mancava al poble jueu. Les expulsions, les persecucions, els pogroms pesaven en la consciència moral de la humanitat, però va ser l'Holocaust nazi el que va decantar la balança a favor de donar una pàtria als jueus. Tant va influir l'Holocaust en aquesta decisió de la comunitat internacional que alguns imbècils van arribar a dir que tot havia estat un complot dels mateixos jueus amb Hitler per aconseguir el seu Estat.
L'Estat d'Israel es va assentar en una part del territori històric en què s'havia desenvolupat la civilització jueva abans de la seva diàspora. No obstant això, l'entroncament amb la seva història mil·lenària, real i imaginària, no pot amagar el fet que el modern estat d'Israel és una creació política imposada per la majoria dels estats membres de les Nacions Unides. Una creació necessària i moralment justa, sí, però també una obra artificial d'enginyeria social i política que de la mateixa manera que es va crear pot desaparèixer, almenys a ulls dels àrabs residents, veïns o desplaçats. Però també a ulls dels jueus nacionalistes, que van acceptar tàcticament els límits artificials de la partició però sense renunciar a ocupar en el seu moment l'Eretz Israel, la Terra Promesa o pàtria 'natural' de l'Israel bíblic.
La gran paradoxa de l'Estat d'Israel és que es va construir per obtenir una seguretat que no ha aconseguit. Això és un fet, com també ho és que gràcies a aquest estat els jueus israelians han aconseguit viure decentment, resistir i mantenir a ratlla als seus enemics. Uns enemics que no accepten la seva existència i que tenen com a objectiu final la seva desaparició. Aquest va ser l'objectiu inicial de l'OLP i del seu líder indiscutit i indiscutible Yàsser Arafat. Un objectiu al qual va renunciar aparentment quan el fi de la guerra freda el va deixar sense el suport polític, i sobretot financer, de la Unió Soviètica. Un suport que li havia permès a ell i a la direcció palestina un exili perillós però daurat, lluny del poble palestí. Un poble en què va començar a arrelar l'islamisme, potenciat per l'arribada al poder a l'Iran l'aiatol·là Khomeini.
Arafat, que veia esvair la seva autoritat a favor de Hamas i els islamistes, fidel a la seva biografia i a la seva ànima antisionista i sobretot a la seva obsessió per mantenir el suport de totes les faccions palestines al voltant de la seva figura, va rebutjar l'acord que hauria permès l'creació d'un Estat palestí en el 95% dels territoris ocupats per Israel. No només ho va rebutjar sinó que va encoratjar la violenta segona Intifada. Això li va servir per mantenir-se al poder fins a la seva mort, en circumstàncies encara no totalment aclarides. A partir de llavors, l'ascens de Hamàs, que rebutja els acords de pau amb Israel (encara que de vegades els accepti per conveniència) ha diluït el somni de la pau i a tornat a posar sobre la taula l'objectiu de la desaparició de l'Estat de Israel.
Hamàs i els islamistes es van fer amb el control de la Franja de Gaza, evacuada per Ariel Sharon, no tant per construir un estat palestí com per tenir una base des d'on atacar Israel. I ho ha fet contínua i reiteradament. Al principi, amb coets artesanals; posteriorment, amb míssils de major abast i potència subministrats per Iran i Hezbollah. Hamas amaga les llançadores dels seus 10.000 míssils en zones urbanes densament poblades, utilitzant la població civil com a escuts humans. No respecta res, ni cases familiars, escoles, hospitals o mesquites per ocultar les seves armes. Per això és inevitable l'existència de baixes civils quan Israel decideix respondre als atacs palestins per destruir políticament i militar els arsenals, llançadores i casernes generals dels seus enemics.
Israel es defensa però també aprofita la inseguretat per consolidar la seva ocupació, més enllà del que estableix la partició de 1947 o de la línia verda de l'armistici de 1949. Una ocupació que va començar el 1967 amb la guerra dels sis dies, però que els atacs i atemptats palestins paradoxalment justifiquen. El problema d'Israel és el problema de la seguretat. Sense entendre això, no es pot entendre res. La recerca de la seguretat està inscrita en els gens del poble jueu. Només a canvi d'una seguretat creïble, Israel acceptarà un Estat palestí i es posarà fre als nacionalistes jueus partidaris del Gran Israel.
Però el camí de la història no sembla anar, de moment, en aquesta direcció. Els palestins semblen entestats en el seu suïcidi col·lectiu atiats per una elit dirigent corrupta, fanàtica i totalitària. Han perdut l'oportunitat de la pau i han perdut també l'oportunitat de construir un estat decent. Els palestins segueixen, doncs, on han estat sempre. En la posició, com va dir Abba Eban, de no perdre mai l'oportunitat de perdre una oportunitat.
