Pujol va anar al Parlament per sotmetre's a l'expiació pública del seu pecat, però no va poder -o no va voler- sobreposar-se al seu personatge. Després de gairebé una hora explicant-nos la seva vida, només va concretar que els diners rebuts del seu pare van ser 140 milions de pessetes de 1980. I va donar carpetada a la seva intervenció. L'oposició li va demanar més informació, li va formular nombroses preguntes i li va exigir explicacions polítiques. Però no només no en va respondre a cap sinó que a sobre es va enfadar. Va renyar als diputats per preguntar coses que no tocaven, els va esbroncar per la seva falta de moralitat (!) i, com posseït per la ira de Jahvè, els va acusar de voler instruir una causa general contra ell, els seus governs i la seva obra.
ERC es va mostrar tendra; el PSC, educat; la CUP se'n va anar a Ítaca; el PP, va ser dur; Ciutadans, implacables i ICV intentant apuntar-se un tanto. Però tots van exigir a Pujol que respectés el Parlament i que donés compte de tot el que sabia. Tots menys Convergència, que es va agenollar davant Déu pare com a bon fill pròdig, i no com Rivera que havia dit que hi ha coses que no toleraria ni al seu pare. Malgrat el desmarcatge inicial de CiU, Turull, en clar desistiment de les seves funcions parlamentàries, en lloc d'interpel·lar al compareixent va dedicar la seva intervenció a interpel·lar, o més aviat provocar, a l'oposició. Pujol s'havia sortit de polleguera al xulejar al Parlament i Turull va pretendre atenuar-ho traient de polleguera l'oposició. No ho va aconseguir.
Pujol va anar al Parlament no per a confessar els seus pecats sinó per a fer de confensor i imposar penitència als pecats dels altres. No hi va anar com a acusat sinó com a acusador. No hi va anar per a expiar sinó per a inquirir. No va comparèixer com un home avergonyit sinó com un pocavergonya. Geni i figura fins a la sepultura. Orgullós, el Titanic Pujol es va enfonsar definitivament en Parlament arrossegant Convergència amb ell.
