Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 23 de setembre de 2014

Vot contra Democràcia

El vot, sense limitacions constitucionals, no és altra cosa que la força bruta amb guant de seda. Cansa repetir-ho, però el vot per si mateix no és la democràcia. O almenys, no és el que a Europa i als EUA s'ha entès per democràcia en els últims 300 anys, és a dir, la democràcia liberal o constitucional, també coneguda com deliberativa o representativa. Els altres cognoms de la democràcia -directa, participativa, popular ... - són una altra cosa diferent, moltes vegades oposada, a la democràcia liberal. Agradarà o no. S'estarà amb ella o contra ella, però de democràcia constitucional, com de mare, només n'hi ha una.

Repetim-ho una vegada més: la pedra angular de la democràcia liberal és la limitació del poder del govern, la funció principal del qual és garantir les llibertats i els drets "inviolables" de tots els ciutadans, que ningú pot retallar ni abolir. Ningú. Ni el rei, ni l'Església, ni una majoria electoral. En una democràcia constitucional, l'Estat respecta a les minories i no pot imposar cap model ètnic, racial, cultural, religiós o d'una altra naturalesa si això comporta una ruptura amb els drets i llibertats fonamentals. Aquesta ha estat, sens dubte, la major revolució política de la història. Canviar el qui mana per com mana.

Per contra, l'únic objectiu de la democràcia il·liberal (o qualsevol que sigui el seu cognom) és aconseguir el poder i usar-lo per imposar un model particular. Els il·liberals no volen que hi hagi limitacions al poder de l'anomenada 'voluntat popular, suposadament expressada en la majoria electoral. Els procediments que inhibeixen la democràcia directa són vistos com il·legítims, com una mordassa per la veu del poble. Els 'drets naturals' o preexistents són rebutjats per considerar-los teològics o supersticiosos, sense voler entendre l'explicació evolucionista dels mateixos. La democràcia il·liberal és, doncs, incompatible amb l'estat de dret.

Aquesta concepció il·liberal de la democràcia, encara que sempre ha existit, va començar a créixer a finals del segle XX especialment entre els grups antisistema i s'ha anat estenent gradualment entre les noves generacions i forces polítiques d'esquerra, empeses per una crisi que ha suscitat la recerca de noves alternatives. La democràcia directa, participativa, referendària ha impregnat també als moviments nacionalistes. La vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya, Joana Ortega, va afirmar fa uns dies, com la cosa més natural del món, que els problemes de la nostra democràcia es resolen amb més democràcia. Una afirmació pròpia de Pablo Iglesias, però totalment impròpia d'una dirigent d'un partit conservador com Unió Democràtica de Catalunya i d'una llicenciada que ha estudiat dret durant nou anys.

Els referèndums només solen ser útils per ratificar o rebutjar el que han consensuat les forces polítiques democràtiques en un parlament subjecte a l'imperi de la llei i als principis constitucionals. Com a molt, poden servir per preguntar als ciutadans a quina hora prefereixen que els recullin les escombraries, però mai per decidir a priori sobre drets o problemes complexos. Fins i tot els més acèrrims defensors de la democràcia directa no acceptarien que se celebrés un referèndum per decidir l'expulsió d'una minoria racial o religiosa, la detenció i deportació dels immigrants il·legals, la penalització de l'homosexualitat o la restauració de la pena de mort.

No obstant això, no cal posar exemples tan dramàtics per comprovar els perills que comporta governar per referèndum. L'exemple de Califòrnia és il·lustratiu. Durant alguns anys, la febre referendataria es va desencadenar en l'estat més poblat de la Unió. Es va legislar tant en base als resultats de les consultes que el govern va quedar sense capacitat de maniobra. El 1974-1975 es va preguntar al poble si volia més o menys impostos. I el poble, com era d'esperar, va votar per menys impostos. Això els va conduir, dos anys després, a greus apagades energètiques per la senzilla raó que es va privar a l'Estat de la capacitat financera per invertir en infraestructures.

Els referèndums no només han limitat la capacitat de l'estat de Califòrnia per cobrar impostos sinó que també han establert noves obligacions de despesa. Els californians volen viure en una utopia fiscal on es pot limitar l'alça d'impostos i al mateix temps expandir indefinidament la despesa pública. Per exemple, els ciutadans van aprovar una moció popular per augmentar les sentències contra els delinqüents comuns, però impedeixen que s'aprovi un augment d'impostos per ampliar la infraestructura carcerària tot i que en 20 anys el nombre de persones empresonades a l'estat de Califòrnia va passar de 80.000 a 170.000. Els referèndums permeten, doncs, que els ciutadans facin ús de la seva sobirania però no faciliten que ho facin amb sabiduría.

Es dirà, però, que el sistema de referèndums funciona millor a Suïssa. I sembla ser així. La raó d'això és que en el sistema suís ha tres tipus de decisions en les quals la participació dels ciutadans és diferent. En els assumptes constitucionals, els ciutadans participen a través d'iniciatives populars o mitjançant el referèndum obligatori en el cas de qualsevol reforma constitucional. En temes d'importància secundària, que inclouen les lleis ordinàries, els ciutadans poden decidir si volen intervenir mitjançant la iniciativa legislativa o propugnant un referèndum per revocar una llei ja aprovada. En tercer i últim lloc, en assumptes de menor importància, referents a regulacions i ordenances governamentals, no hi ha participació dels ciutadans, que els deleguen en el govern o el parlament.

Aquest sistema és positiu com a forma de control del govern quan aquest ha intentat augmentar el seu poder, però té importants defectes. Els suïssos es queixen que massa organitzacions tenen el poder de recollir el nombre de signatures suficient per convocar un referèndum. Això produeix un efecte "fre" a la legislació que fa que les decisions es prenguin lentament i que la innovació política s'hagi convertit en una cosa molt difícil. A més, els grups més ben organitzats tenen avantatge a l'hora de convocar un referèndum, de manera que els interessos a llarg termini i els dels grups més febles no estan tan representats com haurien.

En qualsevol cas, enlloc del món civilitzat a ningú se li ha acudit convocar un referèndum de secessió unilateralment i al marge de les lleis i de l'ordre constitucional, com passarà a Catalunya. Els nacionalistes catalans no volen saber res de constitucions, de drets o de llibertats ciutadanes, si aquests no responen als seus desitjos polítics concrets. El nacionalisme català, autista i frívol, només somia a imposar el seu Estat-nació amb la força de la meitat més un dels votants. Amb la força bruta amagada en el guant de seda del vot.