Isaiah Berlin va dir en una ocasió que ell era del seu temps i no d'un lloc. Europa va ser també del seu temps i no d'un lloc quan va decidir el 1950, després de dues guerres brutals que van enfrontar les naciones les unes contra les altres, desbordar el model d'estats sobirans nascut el 1648 amb el Tractat de Westfàlia. Un Tractat que va acabar amb 30 anys de 'guerra civil' europea i va dividir el continent en estats nacionals sobirans. Uns estats-nació europeus ja no basats en la religió, l'ètnia o la llengua sinó en la llei i que avui ens sembla que han existit sempre com a tals, però que en la seva gran majoria no tenen més de 350 anys.
Els homes que van decidir ser del seu temps i no d'un lloc no van ser precisament il·luminats conspiradors romàntics o utopistes revolucionaris d'esquerra. Per contra, va ser un grup de demòcrates conservadors i liberals de fortes conviccions cristianes: Konrad Adenauer, Jean Monnet, Winston Churchill, Robert Schuman, Alcide de Gasperi, Paul-Henri Spaak o Altiero Spinelli. Aquests homes, van decidir 'desarmar' els estats nacionals que aïllen i separen els pobles europeus -quan no els enfronten- per oferir-los la idea d'una ciutadania compartida. Una ciutadania comuna que suprimeix fronteres, davant de la ciutadania de territori que les aixeca. Aquesta ciutadania comú, que erròniament es veu com una entelèquia, enfonsa les seves arrels en un substrat comú històric, polític, religiós, econòmic i cultural que va construir Europa des del hel·lenisme grec al dret romà, des dels monestirs medievals al Renaixement i la Il·lustració.
El procés d'integració europea, que moltes vegades exaspera per la seva lentitud, ha avançat molt i molt ràpid per al que sol ser el 'tempo històric'. La integració econòmica, les polítiques comunes, la moneda única, les institucions europees ... són una realitat. Hem fet molt camí, però també és cert que tot i haver suprimit la major part de les fronteres físiques interiors a la Unió Europea, les velles fronteres nacionals mentals i jurídiques encara persisteixen. I persisteixen perquè la ciutadania continua sent en gran part esclava dels estats nacionals, que es resisteixen a morir per lenta extinció.
El món ha canviat dràsticament en els últims decennis: el totalitarisme comunista es va enfonsar amb el mur de Berlín, l'economia ha deixat de ser nacional per ser global, internet i les noves tecnolgies no només han fet miques les fronteres sinó que uneixen i igualen milions de persones, la immigració massiva circula inconteniblement i dramàtica, els genocidis perpetrats dins de fronteres sobiranes ja no ens són tolerables. L'ordre nascut a Westfàlia fa aigües per molts costats. Però per fer front a aquests reptes alguns proposen el replegament a models del segle XVII, sense voler entendre que el problema no és tant l'encaix de Catalunya o Escòcia amb Espanya o el Regne Unit, com l'encaix d'Europa en el món globalitzat.
Lamentablement, la majoria de la classe política europea no s'atreveix a culminar el canvi que van iniciar els pares fundadors fa 65 anys. De la mateixa manera que els ciutadans abatuts per la crisi, estan perplexos i confusos. Tenen por a aquest futur que ja ha arribat sense trucar a la porta. Prefereixen, un cop més, boig conegut que savi per conèixer, alimentant així a tots aquells que pensen que cal tornar al que es 'segur', a la ciutadania del terrer, l'ètnia, la llengua o la fe, davant la ciutadania europea. A aquells que volen tornar a ser un lloc abans de ser de la seva època. Als que volen tornar no ja a Westfàlia sinó a un estat anterior en lloc de seguir construint Brussel·les i Estrasburg. Per sort, els escocesos han elegit avui ser de la seva època abans que d'un lloc.
NIHIL OBSTAT
* Aquest article és deutor dels articles de Guy Sorman sobre Westfàlia, l'estat-nació i el nacionalisme.
