Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimecres, 23 de juliol de 2014

Pablo Iglesias, el Berlusconi espanyol

Són tan dispars Pablito Iglesias i Sílvio Berlusconi? Aparentment, si. Un diu que és d'esquerres i l'altre de dretes. Afirmacions ambdues que poden dir molt, però també no dir res. Si ens atenim als fets i no a les declaracions de fe, el més rellevant de tots dos casos és que els dos són un producte mediàtic. Sense la tele no serien, o no hauríen estat, res. L'un, utilitza els mitjans que li han obert les portes pel seu ganxo mediàtic; l'altre, va utilitzar els mitjans de comunicació que disposava com a empresari per utilitzar-los quan es va transmutar en polític.

Però no s'acaben aquí les similituds. Qualsevol que hagi seguit una mica de prop l'època Berlusconi observarà que els dos, o els seus sequaços, utilitzen la mateixa tècnica en els debats televisats o radiofònics: sempre responen a les preguntes -excepte quan es tracta de discos sol·licitats- atancat l'adversari. És a dir, no responen a la pregunta que se'ls formula, que substitueixen per una altra pregunta o per una acusació contra l'oponent. En el cas de Berlusconi això era així perquè no tenia gairebé res a dir, ja que el seu programa polític es centrava en eludir la Justícia i modificar la legislació per romandre impune. En el cas d'Iglesias, no respon perquè el que ha de dir el delataria com al nou palanganer de models socials, econòmics i polítics fracassats a tot el món.

Iglesias i Berlusconi són les dues cares de la mateixa moneda. Programes indefensables camuflats en el glamour mediàtic. Berlusconi, però, només pretenia salvar-se ell i no salvar Itàlia ni al món de res. Moralment reprovable, però políticament sense conseqüències tràgiques. Iglesias, per contra, vol salvar-nos a tots (i a totes) fins i tot de nosaltres mateixos. Ho va dir un dia a la tele quan encara exercia de professor i no de líder polític: 'la guillotina és la mare de la democràcia'. No és res personal, és simplement la dialèctica de la història.

Si Pablo Iglesias arriba a ser el Berlusconi espanyol, Sílvio ens semblarà una germaneta de la caritat.