La història, i especialment la del segle XX, està plena de salvadors. Una espècie que es creia en vies d'extinció però que la crisi ha ressucitat. Com identificar els nous salvadors? No és difícil. Encara que es presenten com una cosa nova, repeteixen com l'all.
Els salvadors solen ser persones creients, homes i dones de fe. De fe religiosa com els jihadistes o de fe ideològica com els nois de Podemos. Solen ser els fills ociosos, de vegades brillants, de les classes mitjanes amb prou temps per invertir en la revolució de torn. Es presenten com els més ferms i sincers defensors dels pobres, del poble, i la major part de les vegades acaben per creure-s'ho. Estan convençuts de la seva superioritat moral, de la superioritat moral i intel · lectual de les seves idees. Unes idees fruit de la revelació d'un paradís perdut o del coneixement presumptament científic dels mecanismes d'evolució i desenvolupament de la societat.
Els salvadors són personatges romàntics que se senten investits d'un saber, mitològic o racional, que els impulsa pel camí de la història cap als models socials que han de prevaler. Models de vida personal i col·lectiva que ells encarnen, sense cap dubte. Saben el futur i per això el futur els pertany. Un futur inevitable que, però, convé forçar perquè arribi com més aviat i no es faci el ronso.
Fa cinquanta anys, els salvadors parien aquest futur esplendorós amb l'ajuda de les armes, amb la violència. Però, escolti, no amb qualsevol violència, no, sinó amb l'única violència per a ells legítima: la violència revolucionària. La violència dels pobres, la violència dels desheretats, la violència del poble i no la carnisseria dels fatxes i els reaccionaris. I així segueixen en la major part del planeta, especialment en el món àrab i musulmà. Aquí, de moment, sembla que han aparcat la lluita armada, però això no significa ni molt menys que hagin renunciat a la força. La seva via no és altra que la que en el seu dia va ser la via xilena al socialisme o, més recentment, la via bolivariana a no se sap on.
Els nostres salvadors domèstics s'omplen la boca denunciant el segrest de la democràcia per les elits, per la 'casta', com diuen ells tan castissos. No obstant això, el seu amor per la democràcia és purament instrumental. Només la conceben com a mitjà per obtenir el poder i des d'allà, amb tots els instruments coercitius de l'Estat, imposar el seu model econòmic, social i polític a tothom. Volen el poder i sense condicions, encara que ho dissimulin sota una aparença hiperdemocrática. Presumeixen del que no tenen.
No són ignorants. Saben perfectament que les democràcies constitucionals van néixer no només per elegir el govern sinó sobretot per limitar el seu poder. Limitar el poder del rei, sí, però també per limitar el poder del poble. Per limitar tant el poder personal com el poder de la majoria. Per primera vegada en la història de la humanitat es van establir límits estrictes al poder polític. Es va proclamar que ningú pot imposar des del govern la seva religió o la seva utopia als altres, que els drets fonamentals de les persones no poden ser violats i que la minoria ha de ser respectada.
Probablement, les democràcies constitucionals s'hagin oxidat, grinyolin les seves frontisses i hagin arribat a ser per al ciutadà un autèntic mal de cap. Un mal de cap que pot tractar-se amb una aspirina però que els salvadors de la humanitat s'afanyen a curar-lo amb la guillotina. Aquesta passió per l'exaltació i la desmesura delata la pulsió totalitària dels salvadors.
El problema que avui afecta a la democràcia no és que no deixi governar al poble i que limiti en excés el poder del govern, sinó que el govern ha desbordat impunement molts dels límits fixats al seu poder. Per a aquest problema, els demòcrates sense adjectius optem per limitar encara més el poder polític, el poder de l'estat, mentre que els salvadors de la humanitat persegueixen justament el contrari: trencar els límits que impedeixen el poder il·limitat de la majoria.
Podemos, ve de Poder. No de poder fer el vulguis amb la teva vida, sinó de poder imposar el teu model de vida als altres. És un miratge de la crisi. Però els miratges, mentre duren, poden ser molt perillosos. Les crisis fan mal, però el pitjor d'elles solen ser els seus salvadors.
