Sí, han llegit bé, jo també estic a favor de la independència. Però no de la que crea o rehabilita estats-nació per tot arreu; la que erigeix estats motlle, cisellats sobre la diferència, real o imaginària, d'una ètnia, una raça, una religió, una cultura, una idea política o, simplement, una llengua. O de totes elles alhora. D'aquesta independència, efectivament, vull independitzar-me.
Per a mi, a Occident i al segle XXI, l'única independència política moralment acceptable és la que correspon als individus, als ciutadans solidaris de les democràcies modernes. No vull que la meva independència personal quedi empresonada entre noves fronteres, encara que siguin les fronteres de la meva tribu, ni que un nou Leviatan, un nou gran germà, vetlli per la meva identitat. No vull tornar al primitivisme polític que entén l'Estat com una emanació inevitable de la biologia, de la terra o de la tradició i la llegenda. Només concebo, com a mal menor, la creació de nous estats com a últim recurs per a la supervivència física de grups humans víctimes de genocidi o persecució política, com va ser el cas dels jueus o més recentment dels kosovars.
En societats democràtiques basades en l'Estat de dret i la igualtat davant la llei, la idea de secessió per crear un estat-nació propi és fruit d'un deliri romàntic. D'aquest romanticisme que va esquerdar, no només la unitat conceptual del món hel·lenístic i cristià, sinó també la universalitat de les idees fonamentals de la Il·lustració. La gran revolució, la gran ruptura amb el pensament mil·lenari europeu, no la va produir ni el Renaixement ni la Il·lustració sinó, com va dir Berlin, el romanticisme. Un romanticisme que va menysprear la raó i va sacralitzar l'emoció, que va enaltir la voluntat de l'individu com un valor en si mateix al marge que les seves accions fossin bones o dolentes, i que va trobar en la llegenda i no en la història les arrels dels pobles i de la gent, les identitats latents, les ànimes adormides, les creences ancestrals, els tòtems i els mites perduts en la nit dels temps. El romanticisme va fragmentar el jo, va fragmentar la terra, va fragmentar Europa fins a nivells gairebé prehistòrics. Europa va deixar de ser la finca d'uns quants grans imperis per esdevenir un arxipèlag de minifundis polítics.
Aquest atac a la línia de flotació del racionalisme europeu va tenir moltes conseqüències. Va impregnar d'arravatament i violència les revoltes socials del segle XIX i va enardir d'orgull i excepcionalisme als estats i les nacions que van néixer o es van reconstruir un segle després. Aquesta embriaguesa, aquesta fúria desbocadade la destí dels pobles, va esclatar el 1914 amb la Primera Guerra Mundial, una contesa que va sumir a Europa en l'abisme de la violència nacionalista moderna. Una violència que va ocasionar milions de morts i que només es va desactivar després de la Segona Guerra Mundial gràcies, no a noves utopies, sinó al retorn a la raó. La raó de la democràcia i la superació dels estats nacionals.
Conseqüentment, Europa va iniciar un procés per desarmar -que no eradicar- les identitats; situar l'individu, la persona, com a únic subjecte dels drets polítics per sobre de tribus, estats o grups; va protegir els drets de les minories; va compartir el carbó i l'acer, va obrir les portes a un mercat únic, va obrir progressivament les seves fronteres interiors i es va dotar d'una moneda comuna que va substituir les monedes nacionals.
Però els errors en el procés de construcció europea, la crisi econòmica i la globalització han disparat el replegament de molts ciutadans europeus cap al que els sembla més segur: el que es proper. I aquest replegament en ells mateixos, enquistat i latent des de molt abans de la crisi, ha estat capitalitzat per un nacionalisme ressuscitat. Es parla molt de populisme i d'extrema-dreta, però en realitat, ara per ara, el que amenaça el procés d'integració europea no és el feixisme sinó el nacionalisme, ja sigui el de cara amable o el d'alè repugnant. L'euroescepticisme no és altra cosa que nacionalisme. El Front Nacional francès no és un partit neonazi, és un partit nacionalista, xovinista, pur i dur. El UKIP no és tampoc un partit d'extrema dreta sinó un ranci partit nacionalista britànic. De la mateixa manera, CiU no és un partit fatxenda sinó un partit nacionalista que ara vol la independència de Catalunya. CiU va voler ser liberal, però la seva deriva nacional-independentista l'ha portat a plantejar-se abandonar el grup liberal europeu per integrar-se al grup dels euroescèptics, que és en realitat on hauria d'estar.
Les coses, doncs, son cada vegada més clares. El gran problema d'Europa torna a ser el nacionalisme. El nacionalisme d'aquells que volen destruir la UE, dels que no volen desarmar ni compartir el seu estat, dels que volen crear nous estats independents com a panacea per a tots els problemes polítics, econòmics i socials. D'aquest tropell que marxa cap al reforçament dels estats i la creació d'altres nous, dels que corren cap a aquest nou rapte d'Europa per les nacions, no en vull saber res. El 1957, a Roma, sis països de l'Oest d'Europa van iniciar l'abdicació de les seves independències nacionals per donar pas a la independència dels ciutadans europeus en una Europa unida. Aquesta i no altra és la meva independència.
ARTICLE PUBLICAT A LINK2NEWS.INFO
