Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dissabte, 13 de setembre de 2014

El nacionalisme autista celebra els més grans Jocs Florals de la seva història

La concentració de la Diada a Barcelona va demostrar una vegada més la força de l'independentisme a Catalunya. Persones de totes les edats, condició, gènere, ideologia política o ubicació territorial, unides en el sentiment de voler un estat propi. Sentiment impulsat i explotat per gran part de la classe política catalana que els ha fet creure que els seus desitjos són d'obligat compliment en una democràcia. Igual que passa al Regne Unit, que segons els sobiranistes catalans ha permès, demostrant una gran generositat política, satisfer el desig escocès de celebrar un referèndum d'independència.

És bonic, però no es veritat. Si el Regne Unit ha acceptat la celebració d'un referèndum no és perquè Cameron sigui més demòcrata que Rajoy sinó perquè els escocesos han acceptat les regles del joc establertes per les lleis del Regne Unit i l'Estatut d'Escòcia. Els escocesos no han actuat unilateralment, com ho han fet aquí la Generalitat i el Parlament, sinó respectant la legalitat democràtica vigent al seu país.

Els escocesos van acceptar, com no podia ser d'altra manera, que només es podria fer el referèndum si així ho aprovava el Parlament britànic, tal y com estableixen les lleis del Regne Unit. I el Parlament britànic va imposar que el referèndum escocès no podia ser unilateral i que s'havia d'ajustar a determinades condicions: que hi hagués una única pregunta i que fos clara sobre si s'acceptava o no la independència d'Escòcia.

És a dir, que Escòcia pot celebrar el seu referèndum no per la gràcia de Déu o per la seva cara bonica sinó perquè ha respectat les lleis del Regne Unit. És cert que a la 'pèrfida Albió ", en no existir una Constitució escrita per sobre de les lleis, el procés polític pot ser més fàcil que a la Constitució napoleònica espanyola, però això no eximeix d'actuar dins la legalitat. Serà més o menys difícil, però la reforma de la Constitució espanyola està perfectament establerta.

No obstant això, el nacionalisme català sempre ha obviat la legalitat constitucional, és a dir, la legalitat democràtica, a l'hora d'impulsar el seu projecte sobiranista. Ho va intentar, i en part ho va aconseguir, amb la reforma de l'Estatut que va encapçalar Pascual Maragal i el Tripartit, i ho està fent ara amb la convocatòria de la consulta el 9N. Tant és així, que impulsors de la independència escocesa s'han distanciat explícitament del cas català per la seva actuació unilateral. De la mateixa manera que ho ha fet el PNB, que sembla haver assumit l'error del pla Ibarretxe.

El nacionalisme català, que és d'un singular egocentrisme gairebé autista, no ha volgut establir un diàleg polític sincer amb l'Estat dins el marc d'una legalitat democràtica de la qual en va ser coresponsable el 1978. No ho va fer quan Pujol es va enrrocar en la política de 'peix al cove'-que segons sembla era més aviat de' peix al seu cove'- i no ho ha fet ara en el postpujolisme. Per contra, ha optat pel patetisme i l'exaltació, per dir-ho en paraules d'Albert Camus. Pur teatre. El nacionalisme català té poques arrels racionals i moltes de sentimentals. És fruit, principalment, del romanticisme del segle XIX, però mai ha generat, afortunadament, grans revolucionaris però si molts il.luminats. El nacionalisme català és més aviat un nacionalisme d'estar per casa. Un nacionalisme de Jocs Florals, l'última edició dels quals la vam tenir a l'engròs dijous passat a Barcelona.