Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 17 d’abril de 2007

No torneu a combregar amb xifres de molí

No falla. Totes les notícies que he llegit o escoltat avui sobre la conferència internacional sobre els refugiats iraquians convocada per l’Acnur parlen de quatre milions de refugiats a causa de la violència. Així, sense més detalls, obviant el “background” que sempre utilitzen quan els convé. D’aquesta manera, el receptor de la notícia només pot entendre que aquests 4 milions de refugiats, interns i externs, són conseqüència de la intervenció aliada i de l’ocupació.

Per demostrar aquesta falsedat només cal anar a la pàgina web del’Acnur i llegir-hi el que diu:


Some 1.9 million Iraqis are currently displaced inside the country and up to 2 million others have fled abroad." Many Iraqis were displaced prior to the fall of the previous regime in 2003. Between 2003-2005, more than 300,000 Iraqis had returned home to begin rebuilding their lives, he said [es refereix a l’Alt Comissionat de l’Acnur, António Guterres]. But the trend has now dramatically reversed, particularly since the Samarra bombing in February 2006. About 750,000 people are estimated to have fled their homes since that incident, with up to 50,000 more displaced each month.


És a dir, que, contràriament al que des del dia de l’inici de la guerra manté la internacional mediàtica, les coses no van anar tan malament a l'Iraq entre el 2003 i començaments del 2006, ja que no només no hi havia gent que fugia sinó que van retornar milers d’exiliats per la dictadura de Saddan Hussein. Les prediccions catastrofistes no es van complir, començant per aquèlla que preveia un milió de refugitats a causa directa de la guerra (el nombre de refugiats directes per la guerra va ser tan sols d'alguns centenars).

El 22 de febrer del 2006, amb l’atac al santuari xiïta de Samarra, els “gloriosos resistens”, “l’heroica insurgència” iraquiana, capgiren la situació a l’orientar la seva estratègia a la provocació d’una guerra civil. Alqaedes, aiatolàs i baazistes units tornen a ser la causa del sofriment del poble iraquià. Aquests, i no la coalició, són els autèntics responsables d’haver posat preu a la vida dels iraquians.

Lamentablement, l’administració Bush, acorralada mediàticament als Estats Units, amb la renuència creixent dels seus aliats europeus i amb la campanya electoral a les portes, vacil·la, perd la iniciativa i la situació es deteriora sobre el terreny. Gairebé un any després, una vegada passada i perduda la batalla electoral, Bush reacciona. Només tenia dues opcions: o donar-ho tot per perdut i passar a la història com un fracassat o aprofitar el temps que li queda i salvar el que pugui del seu projecte de derrocar el règim de Saddam Hussein per implantar una democràcia al bell mig del Pròxim Orient com a vacuna contra el totalitarisme islamista. Bush ha optat -encara que sigui ambg menys pretensions- per aquesta segona opció, com ho demostra la implementació del pla de seguretat de Bagdad i la nova filosofia militar antiinsurgent del general Petraeus.

Esperem, pel bé del poble iraquià, que no sigui massa tard.