Cada vegada som un país més petit. Un país en el que els nacionalistes de tots els partits només volen que hi càpiguen els catalans de sang o d'assimilació. I per aconseguir això, necessiten més i més poder. Necessiten un estat que els permeti finalment l'obligatorietat de l'assimilació. Arribar a ser, com ells diuen, una nació com totes les altres. No sé com son totes les altres nacions, però si sé que com més avança la construcció del poder polític català més ens encongim com a país, com a societat i com pàtria. Contràriament al que molta gent creu, no són els Estats els que fan als pobles o els que els salven de l'extinció. Sovint, el que fan els estats, i especialment els més intervencionistes i paternalistes, és substituir els pobles, desvertebrar les societats i sobrepassar les persones, manllenvant-los la iniciativa i convertint-los més en clients que en ciutadans. La Catalunya que patia sota el franquisme era molt més viva que la Catalunya actual. La Catalunya que maldava sotra el franquisem va crear una immensa xarxa d'entitats, associacions i moviments per tot el país sobre la base de la força de la voluntat i no de la subvenció. Va forjar una societat que s'aguantava sobre les seves pròpies forces i que per això, com va dir Elvira Lindo en el pregó de la Mercè, semblava que la llibertat "anava unes passes per davant". Una Catalunya que lluitava per la democràcia i la llibertat i perquè la seva llengua i cultura no fós perseguida ni decantada. Voliem -això creia- el reconeixement de la pluralitat, no la inversió dels papers. Voliem un model d'estat fonamentat en la nació de ciutadans, tant diferents com es vulgui però iguals en drets i deures fonamentals. Un estat de tots en que l'autonomia era la superació del nacionalisme, del nacionalisme espanyol però també del català, basc o gallec. I això va ser, i no una altra cosa, el pacte constitucional. Amb tots els seus defectes i limitacions, la Constitució espanyola de 1978 acaba jurídicament i institucionalment amb el nacionalisme espanyol a l'acceptar, entre altres coses, la cooficialitat de les llengues en l'àmbit político-administratiu corresponent i la creació o reconeixement d'institucions polítiques autònomes. Amb la Constitució del 1978, Espanya fa la transició no només d'una dictadura a una democràcia sinó també d'una concepció espanyolista de l'Estat i de la Nació a una altra fonamentada en la societat dels iguals en oposició a la societat dels idèntics, segons expressió de Fernando Savater. Ara, amb l'Estatut del 2006, Catalunya empren el camí invers. El camí cap a la tribu. El camí cap a la insignificància.
dissabte, 23 de setembre del 2006
Cada vegada més petits
Cada vegada som un país més petit. Un país en el que els nacionalistes de tots els partits només volen que hi càpiguen els catalans de sang o d'assimilació. I per aconseguir això, necessiten més i més poder. Necessiten un estat que els permeti finalment l'obligatorietat de l'assimilació. Arribar a ser, com ells diuen, una nació com totes les altres. No sé com son totes les altres nacions, però si sé que com més avança la construcció del poder polític català més ens encongim com a país, com a societat i com pàtria. Contràriament al que molta gent creu, no són els Estats els que fan als pobles o els que els salven de l'extinció. Sovint, el que fan els estats, i especialment els més intervencionistes i paternalistes, és substituir els pobles, desvertebrar les societats i sobrepassar les persones, manllenvant-los la iniciativa i convertint-los més en clients que en ciutadans. La Catalunya que patia sota el franquisme era molt més viva que la Catalunya actual. La Catalunya que maldava sotra el franquisem va crear una immensa xarxa d'entitats, associacions i moviments per tot el país sobre la base de la força de la voluntat i no de la subvenció. Va forjar una societat que s'aguantava sobre les seves pròpies forces i que per això, com va dir Elvira Lindo en el pregó de la Mercè, semblava que la llibertat "anava unes passes per davant". Una Catalunya que lluitava per la democràcia i la llibertat i perquè la seva llengua i cultura no fós perseguida ni decantada. Voliem -això creia- el reconeixement de la pluralitat, no la inversió dels papers. Voliem un model d'estat fonamentat en la nació de ciutadans, tant diferents com es vulgui però iguals en drets i deures fonamentals. Un estat de tots en que l'autonomia era la superació del nacionalisme, del nacionalisme espanyol però també del català, basc o gallec. I això va ser, i no una altra cosa, el pacte constitucional. Amb tots els seus defectes i limitacions, la Constitució espanyola de 1978 acaba jurídicament i institucionalment amb el nacionalisme espanyol a l'acceptar, entre altres coses, la cooficialitat de les llengues en l'àmbit político-administratiu corresponent i la creació o reconeixement d'institucions polítiques autònomes. Amb la Constitució del 1978, Espanya fa la transició no només d'una dictadura a una democràcia sinó també d'una concepció espanyolista de l'Estat i de la Nació a una altra fonamentada en la societat dels iguals en oposició a la societat dels idèntics, segons expressió de Fernando Savater. Ara, amb l'Estatut del 2006, Catalunya empren el camí invers. El camí cap a la tribu. El camí cap a la insignificància.
