Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 29 d’octubre de 2002

La tercera guerra mundial ha començat

Els comentaris al segrest i posterior alliberament d’ostatges en un teatre de Moscou s’han concentrat més en els mètodes que ha fet servir el govern rus que en la gravetat de l’acció terrorista.

Sembla com si existís en l’opinió pública un desig inconscient de no voler veure la realitat i de desviar l’atenció cap a un altra cantó. Es la vella història d’amagar el cap sota l’ala quan la realitat no ens agrada.

Però la dura realitat és que la Tercera Guerra Mundial ha començat. És una guerra sense fronts definits ni Estats enemics clarament identificats, però precisament per això, i per la relativa facilitat operativa de les noves armes de destrucció massiva, que pot ser molt pitjor que les anteriors.

Es tracta -pels que encara no ho saben- d’una nova guerra mundial entre la civilització democràtica i el totalitarisme. I per guanyar-la, Occident necessita aliar-se fins i tot amb el diable.

Durant la segona guerra mundial, els Estats Units i el Regne Unit van haver d’anar de bracet amb el dèspota d’Stalin. Ara ho han de fer amb Vladimir Putin, que tot i estar molt lluny del règim soviètic encara conserva els tics i les maneres de fer dels aparatxics.

En el conflicte de Txetxènia, les restes de l’exèrcit roig han actuat de l’única manera que sabien fer: massacrant a tothom i ignorant els més elementals drets humans. Però això no vol dir que una part dels seus adversaris siguin uns demòcrates angelicals que aspiren des de fa segles a una immaculada independència.

La primera guerra russo-txetxena, entre 1994 i 1996, va ser una guerra per consolidar la independència proclamada l'1 de novembre de 1991, tres dies després que en les primeres eleccions democràtiques postsoviètiques Dzhoiar Dudaev sortís elegit president de Txetxènia amb el 85% dels vots. Però només un any i mig després de la seva elecció, Dudaev va suspendre el parlament perquè la majoria opositora va votar la seva destitució.

La liquidació del parlament va obrir pas a les armes i Dudaev no va dubtar a atacar militarment tres districtes de Grozni que donaven suport a l'oposició. Així va començar la guerra dels txetxens independentistes contra els txetxens pro-russos. Una guerra en la que Rússia no va intervinir directament fins un any i mig més tard i de la que en va sortir enfangada l'any 1996 gràcies als acords de pau firmats entre el general Lebed i el general Maskhàdov.

La segona guerra russo-txetxena, entre 1999 i l'actualitat, ja no és només una guerra per la independència sinó també una guerra per la creació d'un Estat islàmic. Tot i que en el primer conflicte ja existien molts dels ingredients de l'actual, no és fins després de la fi de la guerra de Bòsnia que l'islamisme radical es concentra a Txetxènia, que esdevé l'objectiu prioritari de la jihad a la regió, com ho és el Caixmir a l'Àsia.

Entre l’agost i el setembre de 1999, islamistes wahhabistes txetxens van endegar una onada d’accions guerrilleres per extendre la jihad al Daguestan i Georgia, així com un seguit d’atemptats terroristes contra civils que van colpejar Rússia i la seva capital. Aquesta acció va anar acompanyada de l'organització de camps d'entrenament militar i de la creació d'escoles coràniques, finançat en gran part per Al Qaeda, que predicaven -i prediquen- el wahhabisme en un intent d'ofegar el sufisme tradicional. Tot plegat va provocar que el 5 de setembre Moscou bombardegés Grozni i comencés la segona guerra russo-txetxena.

Però la complexa realitat de Txetxènia no ens pot fer ignorar l’essencial. Certament, la simplificació de la realitat és sempre injusta, però quan les coses arriben al límit els matisos desapareixen i s’ha d’optar. I optar vol dir, certament, denunciar les pràctiques genocides de l'exèrcit roig que, seguint l'exemple d'Stalin, ha decidit que la millor manera d'erradicar la malaltia és matar el malalt, però vol dir també i sobre tot combatre enèrgicament el feixisme islàmic, a Txetxènia i a tot el món.

El 1939 es va haver de triar tràgicament entre la democràcia i el nazisme. Ara, ho hem de fer entre la democràcia i l’islamisme. Triar bàndol i donar suport a Moscou contra el fonamentalisme islàmic a Txetxènia no vol dir renunciar a la denúncia, vol dir simplement no quedar-se en el llimb per damunt del bé i del mal. Vol dir mullar-se i estar disposat a defensar els principis i valors que conformen el nostre univers democràtic contra el feixisme islàmic i contra el bolxevisme residual.