Els islamistes moderats guanyen les eleccions a Turquia. Aquest ha estat el titular de la gran majoria de mitjans de comunicació occidentals. Però, què vol dir islamistes moderats? Els membres del Partit de la Justícia i el Desenvolupament són islamistes moderats? Més encara, hi pot haver realment islamistes moderats?. La veritat és que és difícil de creure. Tant difícil com creure que hi pot haver nazis o estalinistes moderats.
Alguns analistes han dit que, de la mateixa manera que a occident hi ha partits d’inspiració cristiana, també hi pot haver a orient partits d’inspiració musulmana. Això seria cert si l’entorn polític fos similar. A Occident, la separació de l’Església i de l’Estat i la seva definició com a laic o no confessional, comporta que un partit, per més cristià que es defineixi, no pugui imposar la seva religió a la resta de ciutadans encara que guanyi unes eleccions per majoria absoluta. És més, un partit amb aquests objectius, clarament anticonstitucionals, no podria existir legalment a molts països. En el món musulmà, pel contrari, aquesta separació no només no existeix sinó que és un objectiu a abolir, perquè és incompatible amb els seus principis. Es per això, que la comparació no és vàlida, lamentablement.
Tot i això, Turquia és probablement l’únic estat del món de majoria musulmana que, gràcies a la separació entre l’Estat i la religió que en els anys 20 va fer Mustafà Kemal “Ataturk”, es podria considerar un estat mulsulmà modern i moderat. És a dir, un país on la pràctica de la religió musulmana és compatible amb la laicitat i amb altres religions, en una tolerant coexistència pacífica. Tolerància que contrasta amb la intransigència amb les minories ètniques.
Però és precisament aquest model el que no agrada els islamistes, per més moderats que se’ls adjectivi. És cert que l’actual líder del Partit de la Justícia i el Desenvolupament, Recep Tayyip Erdogan, ha fet declaracions sorprenents en un islamista. Els últims mesos, Erdogan s’ha convertit en un defensor de la integració a la UE, de la que abans n’era contrari. Ha dit, fins i tot, que la UE representa la democràcia, l’Estat de Dret i el reconeixement dels drets humans.
Però fins a quin punt són sinceres aquestes declaracions? Fins a quin punt són compartides pels seus seguidors?.
Per alguns analistes, es tracta d’un reconeixement pragmàtic de la realitat política turca i el seu context internacional. Per altres, es tracta d’un simple oportunisme per part d’una persona sense principis que l’únic que vol és arribar al poder i mantenir-s’hi. Segons aquests analistes, Erdogan pensa que un eventual ingrés de Turquia a la UE blindaria el seu govern respecte els militars, que ho tindrien més difícil per fer un altra cop d’estat.
Sigui com sigui, s’ha d’estar amatent a l’evolució política de Turquia. Una evolució que estarà molt condicionada per la resistència a la islamització que presenti la societat turca i les seves institucions. De la mateixa manera que les democràcies occidentals han resistit el nazisme, el feixisme o el comunisme, hem d’esperar que la societat turca se’n sortirà i evitarà seguir el camí de l’Iran. La fortalesa de la seva societat civil és l’única esperança i no la suposada moderació dels islamistes.
Només aquesta fortalesa civil és la que pot fer que els islamistes del Partit de la Justícia i el Desenvolupament no s’atreveixin a travessar el Rubicó que separa una societat cada dia més oberta i moderna d’una societat tancada i medieval.
