Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dissabte, 9 de novembre de 2002

EUA-Iraq: els tòpics antiamericans

L’interès dels Estats Units per acabar amb el perill real i potencial de Saddam Hussein va esdevenir una prioritat nacional després dels atemptats de l’11 de setembre i de la guerra a l’Afganistan. Però aquesta prioritat no és compartida ni per l’esquerra ni per una majoria de governs europeus. Especialment per França, que gràcies a una calculada política antinordamericana i al dret de veto en el Consell de Seguretat pot mantenir un artificial protagonisme internacional que d’altra manera hauria perdut fa molts anys.

L’antiamericanisme europeu, de dreta i d’esquerra, oposa diversos arguments a la voluntat de Washington d’acabar d’una vegada per totes amb el dictador de Bagdad. Analitzem-ne tres:

1er.- Que George W. Bush vol fer aquesta guerra per venjar el seu pare.

Només algú que desconegui totalment el sistema polític americà pot fer una afirmació com aquesta. Cap president dels Estats Units té el poder suficient per embarcar el seu país en una guerra per caprici personal. El sistema polític americà bascula en un equilibri de poders entre el president i el Congrés, que obliga a l’existència d’amplis consensos.

L’any 1991, amb la realitat d’un Kuwait ocupat per l’Iraq, George Bush pare només va obtenir el suport de 250 dels 435 diputats de la Cambra de Representants i de 52 dels 100 senadors. Onze anys després, George Bush fill ha obtingut el suport de 296 representants i 75 senadors. Algú pot creure que aquests 371 parlamentaris volen defensar l’honor de la família Bush? En un sistema polític com l’americà en que la disciplina de partit és pràcticament inexistent i on el diputat està molt vinculat a la seva circumscripció, hi hauria algú disposat a jugar-se el càrrec enviant a la guerra els fills dels seus electors per satisfer els interesos familiars del president?

Si George Walker Bush ha obtingut aquest ampli suport és perquè després de l’11 de setembre la majoria dels americans creuen que la permanència de Saddam Hussein en el poder és una amenaça.

2on.- Que els Estats Units van a la seva i no escolten ningú.

I què voleu que facin?. Durant 50 anys, gràcies a l’OTAN, els Estats Units s’han arriscat al suïcidi nuclear per protegir Europa d’un atac. Paradoxalment, la primera nació en ser atacada han estat els Estats Units. I quina ha estat la resposta dels seus aliats de l’OTAN?. Llevat dels britànics, la majoria de països europeus s’han fet l’orni. Els alemanys, els francesos, els holandesos o els belgues semblen haver oblidat els centenars de milers de joves nordamericans, pagesos, ramaders, botiguers, obrers, que van venir de remots estats de la immensitat continental americana per morir a les platges de Normandia o a les muntanyes de Montecassino. Han oblidat que per poder pagar la guerra contra Hitler i el Japó imperial van haver de gastar milers de milions de dòlars, sortits de les butxques dels contribuents americans pocs anys després de la Gran Depressió. Han oblidat també els milers de milions de dòlars més que els americans van haver d'invertir en el Pla Marshall, primer, i en l’OTAN, després, per ajudar a la reconstrucció d’Europa i a garantir la seva seguretat. Han oblidat fins i tot les crisis de Berlín de 1949 i de 1961.

Ara, quan els Estats Units necessiten del suport generós dels seus aliats europeus, aquests només hi posen pegues. I això que es tracta només d'un suport polític, econòmic i moral, perquè l'ajuda militar que podrien donar els europeus és pura anècdota. El sentiment dels americans és, doncs, de decepció i d’indignació. No és estrany que per primera vegada l’opinió pública americana es mostri crítica amb Europa i es pregunti: així ens ho paguen? Si no es poden refiar dels seus aliats és normal que els americans optin per tirar pel dret.

3r.- Que la guerra es fa només pel petroli

Aquest tòpic és el més estès però no per això el més encertat. Els Estats Units no tenen problemes petrolers. És el país que té més energia i el que la té més barata del món occidental pels seus consumidors. Des de la crisi de l’any 1973, l’accés als recursos petrolers no ha estat mai en perill i tampoc ho està actualment. La despesa petrolera americana ha passat del 8% del PIB el 1973 al 3,5% ara, per un ús més efecient de l'energia, i la dependència americana respecte el petroli de la zona del Golf s'ha reduit al 10% del consum intern gràcies a la diversificació del seus proveïdors, que ara són l'Amèrica Llatina, Canadà, Noruega, Rússia i cada vegada més l'Àfrica. Actualment, els EUA consumeixen 20 milions de barrils diaris, dels quals 9 milions són d'importació i només 1,5 milions provenen de l'Aràbia Saudita. El petroli del Golf, si bé continua sent necessari ja no és tant imprescindible pels Estats Units com fa 30 anys, cosa que els productors de la zona saben prou bé. El petroli ja no és pels països àrabs l'arma política que va ser el 1973. Tant l'Aràbia Saudita com Saddam Hussein el que volen és vendre més petroli i no menys. En aquestes circumstàncies, ningú no té cap interés en un innecessari conflicte petroler, començant pel lobby americà del petroli al qual ja li va bé que les coses segueixin com estan al Pròxim Orient, és a dir, que la família reial de l’Aràbia Saudita continui ben apoltronada en el poder.

Però si la necessitat de subministrament de petroli no és la causa de la guerra si que ho és, diuen alguns, l'interès dels Estats Units per controlar les seves fonts i aconseguir uns preus reventats i citen Henry Kissinger quan va dir: "el petroli és una cosa massa important per deixar-la en mans dels àrabs". En conseqüència, del que es tracta és d’envair l’Iraq, ocupar els pous, augmentar la producció i fer caure el preu del barril entre 12 i 15 dòlars, molt per sota dels 25-30 actuals. Però aquesta hipòtesi és insostenible perquè tindria per conseqüència l’aturada d’una gran part de la producció petrolera als Estats Units, que amb aquest preu per barril esdevindria no competitiva. Els Estats Units passarien a dependre molt més que ara de les importacions de petroli. És a dir, passarien de menys de la meitat actual als dos terços o als tres quarts del seu consum. D'altra banda, aconseguir que l'Iraq augmenti l'extracció de cru fins els 5 milions de barrils al dia és una tasca impossible perquè la infraestructura petrolera actual no ho permet. Segons especialistes del sector citats per "The Economist", caldria entre 5 i 10 anys per assolir aquest nivell de producció. Segons Yussef Ibrahim, un dels grans especialistes americans del Pròxim Orient, només per evitar que s'esfondri l'actual infraestructura petrolera iraquiana caldrien dos anys de feina i una inversió entre 6 i 10 mil milions de dòlars. Per arribar als 5 milions de barrils diaris caldrien entre 6 i 8 anys i una inversió superior als 40 mil milions de dòlars.

Tot i això, els entusiastes de l'argument del petroli no defalleixen i aporten una última raó: Washington fa la guerra perquè les companyies petroleres americanes obtinguin uns bons contractes i puguin fer un bon negoci. L’any passat, Saddam Hussein va oferir a les empreses russes contractes plurianuals per un valor de 40 mil milions de dòlars. Uns contractes que podrien anar a les empreses americanes si hi hagués un altra govern a Bagdad. Però, en aquest cas, la pregunta és: per què el govern americà s’hauria d’emmerdar en un guerra que costarà uns 120 mil milions de dòlars per guanyar-ne només 40 mil? és a dir, una quantitat en prou feines superior a la meitat del PIB de l’Estat d’Arkansas. Si realment aquest fos l'objectiu seria molt més econòmic i senzill atacar Angola que l’Iraq.

La guerra no es fa pel petroli. La guerra es fa per evitar un altra onze de setembre, per erradicar o reduïr a la impotència el terrorisme islàmic i els seus aliats reals i potencials. Per primera vegada, Washington ha entès que en aquesta guerra, a més a més de fer servir la força, cal promoure la democratització de les societats àrabs. Si els Estats Units aconsegueixen democratitzar un estat com l’Iraq posaran contra la pared no només a la família reial saudita i al clan Mubarak sinó també a tota l’elit dirigent del món àrab. Els Estats Units saben prou bé que molts milionaris àrabs, especialment saudites, paguen de grat o per por, l’impost revolucionari a Al Qaeda i que la familia reial saudita promou el wahabbisme, que és la base religiosa d’Ossama bin Laden, a tot el món. Un canvi democràtic a l'Iraq seria com l'activació d'una bomba de rellotgeria a les portes d'aquests estats semifeudals. És cert que no és fàcil consolidar una democràcia en un país musulmà, però l'Iraq és probablement una de lles nacions més secularitzats de la regió, tot i el procés d'islamització a marxes forçades que ha endegat Saddam Hussein, i per tant el lloc amb més possibilitats d'aconseguir-ho.

Després de l’onze de setembre, els Estats Units semblen disposats a dir prou d’una vegada per totes, mentre Europa segueix amagant el cap sota l'ala. La impotent Europa continua parlant de "diàleg" -amb Bin Laden?-, defensant el pluralisme cultural -amb els que volen tornar a implantar el vel a Turquia, Algèria o el Marroc?-, comparant Bush amb Hitler i criticant la política americana al Pròxim Orient. Europa oblida, una vegada més, que el Pròxim Orient modern és un invent de britànics i francesos i que quan eren una potència colonial ho van fer molt pitjor que els americans.