Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 21 de novembre de 2002

La desaparició de Saddam Hussein podria ajudar a resoldre el conflicte israeliano-palestí

Amram Mitzna serà el candidat del partit laborista d’Israel a primer ministre en les eleccions legislatives del mes de gener. Mitzna és un desconegut, fins i tot per molts dels militants laboristes que l’han elegit. Però ho han fet precisament per això, perquè està desvinculat de les esferes de poder del partit i no està compromès en la col.laboració amb el govern conservador d’Ariel Sharon. És saba nova, però sobre tot és saba regeneradora. Mitzna significa un retorn a les posicions d’esquerra del partit laborista, una esquerra “askenazi i elitista” segons el “Jerusalem Post”, que constitueix el bloc israelià de la pau, del que era i continua sent figura emblemàtica l’assassinat Yitzak Rabin. L’opció per Mitzna ha de permetre els laboristes retrobar-se a ells mateixos després d’haver-se confós excessivament amb la dreta del Likud, però aquesta opció és també, per alguns, una condemna a una cura de quatre anys d’oposició.

Les propostes de Mitzna poden semblar noves després de la tragèdia dels dos últims anys, però en realitat no ho són del tot. La retirada dels territoris i la negociació amb Arafat són tan velles com el procés de pau acordat a Oslo el 1994. La diferència és que abans la retirada formava part del procés de negociació dels acords de pau i ara Mitzna la vol aplicar unilateralment amb l’esperança que això rebaixi la tensió i faciliti l’obtenció d’acords sòlids.

La idea pot semblar bona, però el problema és que ignora deliberadament que aquesta opció ja ha fracassat. El fracàs dels acords d’Oslo és el fracàs de les concessions territorials, polítiques i econòmiques a canvi d’una seguretat que Arafat mai no ha volgut ni pogut garantir.

Sobre el paper, la solució al problema tothom la té clara: els israelians han d’acceptar la creació d’un Estat palestí viable territorialment, s’han de retirar dels territoris ocupats i han de desmantellar la pràctica totalitat dels assentaments jueus a Cisjordania i Gaza; a canvi, els palestins s’han de comprometre a garantir efectivament la seguretat d’Israel i impedir els atacs terroristes des del seu territori, així com a renunciar al retorn a Israel de la gran majoria de refugiats, que s’haurien d’assentar dins les fronteres del nou estat palestí. Dit d’una altra manera: territori a canvi de seguretat i colons a canvi de refugiats.

Però això és precisament el que no ha estat possible aconseguir entre l’any 1994 i el 2000. I no ha sigut possible perquè els palestins mai no han acabat d’acceptar que han de reprimir la violència antijueva i que els seus refugiats han de retornar a Palestina i no a Israel. És més, molts palestins encara pensen que l’objectiu és acabar amb Israel. Evidència que reforça el seu simètric entre els jueus.

I en aquí rau el fons del problema. Al Pròxim Orient es viuen dues guerres: una per la independència i una altra per la liquidació d’Israel i la instauració d’un poder islàmic. Una laica i una altra de religiosa. Una en declivi i una altra en ascens. Dues guerres que se superposen i on mai no s’acaba de saber on està cadascú ni les complicitats que s’estableixen. És per això, que no hi ha possibilitat, ara per ara, d’una entesa.

El sis anys del procés de pau són clarificadors. L’escalada d’atemptats ha anat creixent a mesura que hi havia qualsevol avanç en el procés de pau i no al revés. Això ha desesperat la població jueva, que mai en les cinc guerres anteriors contra els àrabs s’havia sentit tant vulnerable, atemorida i insegura, com ara. La por l’ha radicalitzada, fins el punt de rebutjar el procés de pau. D’aquesta manera, els terroristes palestins han aconseguit la seva primera gran victòria: matar qualsevol possibilitat d’acord.

Així les coses, la negociació ha esdevingut impossible i l'opció de la repressió en legítima defensa s'ha demostrat insuficient si no es vol traspassar el límit que una democràcia no pot acceptar: el genocidi. Aleshores, què fer?.

En aquests moments, l'esperança pel conflicte israeliano-palestí sembla que només pot venir de l’exterior, de la mateixa manera que va passar l'any 1999 quan la pressió del govern del pare Bush va forçar la convocatòria de la Conferència de Pau de Madrid. Ara, l'actual president Bush ha deixat clara la seva posició a favor de la creació d'un Estat palestí en breu termini. A la posició de la Casa Blanca s'hi ha sumat la formació de l'anomenat quartet (EUA-ONU-UE-Rússia) que ha creat una instància específica per abordar el conflicte d'una manera multilateral i efectiva. Però si aquesta és la condició necessària, encara falta la condició suficient: que els països àrabs donin suport a la negociació i deixin de promoure, aquells que ho fan, el terrorisme islàmic. Això vol dir modificar la correlació de forces al món àrab, desactivar el suport econòmic, militar i logístic als grups terroristes i permetre l'emergència d'aquells palestins que sí volen un acord amb Israel. Un canvi de règim en un sentit democràtic i pro-occidental a l’Iraq -que fins fa poc subvencionava les famílies dels kamikazes amb 25.000 dòlars i que ara ha pujat fins el mig milió- podria ser el començament de la fi dels obstacles actuals. Una raó més per acabar amb Saddam Hussein.