Berlusconi va provocar l’escàndol amb unes declaracions sobre la superioritat de la cultura occidental respecte la cultura islàmica. Però aquest error diplomàtic va servir per tornar a posar sobre la taula l’autèntic problema de fons: totes les cultures s’han d’acceptar simplement pel fet que existeixen –cosa que ens portaria al relativisme moral- o s’ha de ser crític amb totes elles, inclosa la nostra, en funció de si respecten o no els drets humans?.
Si Berlusconi hagués comparat, per exemple, la civilització democràtica occidental amb el totalitarisme nazi, no només ningú no s’hauria escandalitzat sinó que tothom compartiria que la primera és infinitament superior a la segona. Aleshores, per què no és políticament correcte comparar i valorar positivament les democràcies occidentals respecte les dictadures del col.lectivisme islàmic?.
Ens agradi o no, conceptes com els drets humans o la democràcia són aliens a l’Islam. Davant la idea occidental de persona individual l’Islam hi oposa la “ummah”, la comunitat de creients, que és per a ells l’únic subjecte de drets i obligacions. Podriem dir que l’islam s’assembla a allò que Benjamin Constant anomenava la llibertat dels antics. Pel contrari, la llibertat dels moderns consisteix a reconèixer que totes les persones concretes tenim els mateixos drets i que aquests no estan subordinats a suposats drets col.lectius superiors com la raça, l’ètnia, la nacionalitat, la classe social, el Rei o la religió.
Aquest enfrontament entre allò que Isaiah Berlin anomenaria els dos conceptes de llibertat no és nou. En el segle XX es va concretar en la guerra del nazisme i el comunisme contra la democràcia liberal. Ara, en el segle XXI, el desafiament islàmic torna a plantejar, una vegada més, l’eterna batalla entre la societat oberta i els seus enemics.
