S’ha dit i repetit que les classes mitges son l’èxit d’una societat. Està demostrat que la seva existència és indicativa d’una societat dinàmica, flexible, oberta i amb una grau elevat de mobilitat social, en oposició a les societats conservadores, rígides, tancades i polaritzades entre una majoria de pobres i una minoria de rics. Però si aixo és cert en l’aspecte econòmic i social, en l’aspecte polític i ideològic les classes mitges han sigut històricament el bressol de les grans revolucions i la partera dels militants més radicals i romàntics.
Contràriament al que molta gent creu, les actituds polítiques violentes, revolucionàries i/o terroristes tenen poc a veure amb situacions de misèria i opressió dels seus protagonistes. Si repassem la història sense perjudicis, comprovarem com una gran part dels dirigents, ideòlegs i activistes principals de les causes revolucionàries -des del nacionalisme romàntic al comunisme, el feixisme o l’islamisme- provenen de classes mitges, més o menys acomodades.
Si repassem els noms dels dirigents més importants de l’esquerra a Catalunya trobarem moltes persones vinculades a famílies benestants de la burgesia barcelonina o bé amb un nivell cultural, econòmic i social mig o mig-alt, professionals liberals, funcionaris o, fins i tot, petits i mitjans empresaris.
Aquest mateix perfil el trobem en entre els principals líders del fonamentalisme islàmic, des d’Ossama bin Laden al gruix dels terroristes suïcides del 11 de setembre, passant per molts dels “màrtirs” palestins o de la direcció dels principals partits islamistes, com el FIS algerià.
Hi ha diverses explicacions per aquest fenòmen. Les dades empíriques semblen confirmar que la gent es torna més compromesa ideològicament i més activa políticament quan ha aconseguit un nivell de vida suficientment elevat i no ha de destinar tota l’energia a garantir la subsistència. Moltes vegades, es tracta de membres potencials de l’elit del seu país pero que, per alguna o altra raó, n’estan marginats i les seves aspiracions estan bloquejades i/o no poden traduir els seus avantatges socioeconomics en influència politica. La fe o la ideologia dóna a aquestes persones, sovint intel•ligents, entusiàstiques i ambicioses, la possibilitat de canviar les coses, de canviar el món i la seva vida.
Al darrera de qualsevol revolucionari, sigui feixista, comunista o islamista, hi ha un romàntic que se sent empresonat entre la misèria dels uns i el poder dels altres i que vol donar un “sentit” a una vida còmoda i aburrida, emancipada dels principals problemes materials pero marginada de la cúspide del poder.
