Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 6 de juny de 2003

Si els catalans fóssim els jueus

A Catalunya, una gran part de l’opinió pública coneguda, especialment els joves independentistes, és anti-israeliana. S’identifiquen amb la causa nacional palestina i estableixen un paral.lelisme entre l’Estat d’Israel i l’Estat Espanyol. El raonament que fan és tan simple com fals: l’Estat jueu oprimeix els palestins i els nega el dret a un estat independent de la mateixa manera que l’Estat espanyol oprimeix els catalans i ens nega el dret a la independència. No m’entretindré en demostrar la falsedat d’aquesta equivalència per respecte a la intel.ligència dels meus lectors. Em limitaré, pel contrari, a mostrar com canviarien aquestes opinions si els protagonistes de la història enlloc de jueus fóssin catalans. Permeteu-me, doncs, un exercici literari en el que conviuran la realitat dels fets històrics amb la ficció dels seus personatges.

Imaginem-nos que Catalunya fós la Palestina romana i els catalans els jueus. Imaginem-nos que, uns segles després, una vegada derrotats els musulmans i culminada la reconquesta de la Península Ibèrica, el Reis Catòlics haugéssin expulsat els catalans per usurers i per ser els responsables de la mort de Jesucrist.

Milers de catalans haurien buscat refugi al Nord d’Àfrica o al centre i a l’est d’Europa. Molts d’ells s’haurien integrat en les societats on van anar a parar, però haurien conservat la seva llengua, les seves tradicions i, sobre tot, l’esperança de retornar un dia a Catalunya. Per això, aquells catalans acabaven sempre les seves oracions dient: “L’any vinent a Barcelona”.

Durant segles, Catalunya hauria estat relativament poc poblada. S’hi haurien instal.lat espanyols d’altres llocs de la península i sarraïns conversos que conviurien amb petits nuclis de catalans que, convertits al cristianisme, seguirien vivint en el territori.

Però els catalans ja no erem ni un país ni una nació, erem un poble dispers i estigmatizat, una minoria indefensa i indesitjable. Des de l’edat mitjana fins al segle XX, els catalans vam esdevenir el cap de turc de molts dels problemes que tenien les comunitats on viviem. Les primeres persecucions van començar quan ens van atribuïr ser els responsables de la pesta negra. Aquesta persecució, sempre cíclica però mai condonada, va ser especialment violenta durant el segle XIX a Rússia i altres països eslaus i es va acabar extenent a tota Europa, amb més o menys virulència.

Els “pogroms” del segle XIX, un segle on fermentaven les idees nacionalistes, van portar a un advocat i periodista català, Teodor Herzl, a publicar el 1896 un llibre titulat “L’estat dels catalans”. Un llibre on deia que davant el rebuig de les societats a acceptar la nostra integració no teníem altra alternativa per viure en pau i seguretat que tenir també un estat propi. Herzl defensava crear l’estat dels catalans a Catalunya, tot i que estava disposat a acceptar qualsevol altra lloc dl món on fóssim acceptats de bon grat.

Aquestes idees van calar entre els catalans, que van celebrar un congrés mundial a Basilea el 1897. En aquest congrés es va crear l’Organtizació Catalanista Mundial i es va aprovar un programa que proclamava que "l'objectiu del catalanisme és crear una llar a Catalunya per al poble català, garantida pel Dret Públic". Influïts per aquest moviment, alguns catalans que havien fet fortuna a Amèrica, van donar diners perquè els catalans pobres o perseguits a Europa poguéssin comprar terres a Catalunya i tornar-s’hi a instal.lar. Fins i tot, el govern britànic va reconèixer l’any 1917 amb la Declaració Balfour el dret dels catalans a tenir una Llar Nacional catalana a Catalunya.

Però la mala sort del poble català no havia acabat encara. Entre 1939 i 1945, Hitler va posar en marxa un pla sistemàtic per exterminar-nos. L’holocaust català havia arribat.

Derrotada l’Alemanya nazi, la humanitat, avergonyida pel genocidi de 5 milions de catalans en els camps d’extermini, va decidir permetre que tornéssim a la nostra terra originària. Les Nacions Unides van decidir partir Catalunya en dos estats: un pels catalans i un altra pels castellans. L’estat català ocuparia les demarcacions de Girona, part de Lleida i part de Barcelona. la resta formaria part de l’estat dels castellans. La capital, Barcelona, tindria un estatut internacional.

Els catalans vam acceptar la decisió de l’ONU i vam dir als castellans que vivien en el territori que ens havien assignat que si ho desitjaven podien continuar-hi vivint sense cap por i amb els mateixos drets civils que els catalans, però el govern d’Espanya i altres països de la zona no van acceptar la resolució 181 de les Nacions Unides i ens van declarar la guerra.

El novell exèrcit català va aconseguir, però, derrotar l’ofensiva militar espanyola i centenars de milers de castellans van haver de fugir, bastants d'ells expulsats per l'exèrcit català. D'aquesta manera, vam aconseguir posar sota el nostre control el territori que ens havia concedit la comunitat internacional, mentre que Espanya i un dels seus aliats van ocupar la part del territori que corresponia a l’estat dels castellans.

La guerra freda complica la situació. La Unió Soviètica dóna suport a Espanya, que té un govern dictatorial, mentre que els Estats Units el dónen a Catalunya, que té un règim democràtic des de la seva fundació.

Entre 1948 i 1967 els catalans lliuren tres guerres contra els espanyols. La primera, contra l’atac dels països que s’oposaven a la partició; la segona, en resposta al bloqueig espanyol del port d'Arenys de Mar, aleshores l'única sortida al mar de l’estat català, i als atacs dels fedayins castellans des de les seves bases als Monegros (Sinaí); i la tercera, el 5 de juny 1967, de nou contra les bases militars espanyoles als Monegros i també contra els territoris castellans de Catalunya. L’ONU aprova una resolució instant el govern català a retirar-se dels territoris ocupats, però aquesta vegada, a diferència de les anteriors, decideix no fer-ho mentre no tingui garanties totals i absolutes que no serviran de santuari per tornar atacar Catalunya. Les organitzacions catalanes més nacionalistes proclamen que l’única solució és que tota Catalunya sigui dels catalans i comencen a promoure la creació d’assentaments o colònies a les demarcacions ocupades.

L’ocupació militar aguditza inevitablement la resistència castellana. Alguns grups d’ideologia d’esquerra i espanyolista, crean l’Organitació per a l’Alliberament de Castellània (OAC) i opten per la via armada i les accions terroristes amb l’objectiu declarat de detruit l’Estat de Catalunya i enfonsar en el mar tots els catalans. Segresten avions i en els jocs olímpics de Munic, el 4 de setembre de 1972, assassinen 11 esportistes catalans.

Amb el pas dels anys es produeix un cert divorci entre la població castellana dels territoris ocupats i la direcció de l’OAC a l’exterior. El creixement de moviments fonamentalistes cristians instal.lats en els mateixos territoris, d’una banda, i l’augment dels sectors crítics amb l’OAC, d’una altra, culminen el 1988 en una revolta popular, fonamentalment pacífica, contra l’ocupació catalana. Es tracta de la primera Intifada.

Acabada la guerra freda, s’obre una porta a la solució del conflicte. A principis dels anys noranta se celebra a una capital europea un Conferència Internacional sobre el Pròxim Orient que fructifica el 1993 en un principi d’acord de pau entre catalans i castellans a Oslo, a Noruega. El pla de pau, firmat a Washington el 1995, permet el retorn als territoris ocupats dels líders castellans, que crean l’Autoritat Nacional Castellana. L’exèrcit català comença a retirar-se per primera vegada des de 1967 i la policia autònoma castellana va prenent el control del seu territori.

Paral.lelament, diverses organitzacions fonamentalistes cristianes i espanyolistes consideren que els acords de pau són una traició i endeguen una campanya d’accions terroristes suïcides contra objectius civils catalans. Cada vegada que el procés de pau dóna un pas endavant, la resposta és un atemptat més fort que l’anterior.

La dinàmica terrorista provoca una espiral de violència, d’acció i reacció, que acaba asfixiant el procés de pau. En un últim intent, a final dels anys noranta, el govern dels Estats Units força una negociació a Camp David i Taba. El govern català acaba acceptant pràcticament totes les condicions posades sobre la taula, però els castellans reclamen el retorn a l’estat de Catalunya dels refugiats de 1948 i els seus descendents, un tema que s’havia deixat aparcat per a negociacions posteriors. Una petició que, d’aplicar-se en els termes formulats pels castellans, suposarien el capgirament ètnic de l’estat català. El govern de Catalunya accepta negociar un retorn limitat del nombre de refugiats i el pagament d’indemnitzacions, però diu que el retorn també afecta el territori dels castellans.

Emmoïnat, el líder castellà Yàsser Arafat, que no ha tornat a convocar eleccions des de 1996 quan va ser elegit president de l’Autoritat Nacional Castella per primera i última vegada, trenca les negociacions i dóna llum verda a la que es coneixerà com a segona Intifada, o Intifada armada. L’excusa: una visita del primer ministre nacionalista català a la part superior del Fossar de les Moreres, a l'anomenada esplanda de les catedrals.

Durant més de dos anys, els atemptats suïcides castellans s’incrementen en proporció geomètrica i la resposta militar catalana també. A principis del 2003, sota pressió internacional, els castellans nomenen un primer ministre moderat que accepta el procés de pau i rebutja la segona Intifada. Els catalans accepten tornar a negociar.

Aquesta és la història, ressumida i excessivament simplificada, del conflicte israeliano-palestí. Un conflicte en el que el dolents serien els bons si els protagonistes enlloc de jueus fóssin catalans. Malgrat tot, l’opinió pública continua estan en contra d’Israel i dels jueus. Per justificar aquesta posició visceral es diu que no es tracta d’antisemitisme sinó d’antisionisme. Però, coneguent la realitat dels fets, algú pot ignorar encara que l’antisionisme no és res més que la versió moderna o postnazi de l’antisemitisme?