L’elecció del candidat del Partit dels Treballadors del Brasil, Luiz Inácio “Lula“ da Silva, com a president del país ha despertat la il.lusió de l’esquerra però també ha estat ben acollida per una part de la dreta. L’esquerra està eufòrica perquè per primera vegada arriba al poder, de la mateixa manera que ho va estar a Espanya amb la victòria del PSOE el 1982. La dreta, òbviament no està eufòrica ni gaire il.lusionada, però confia que el missatge actual de Lula, més moderat i centrat, més socialdemòcrata de tercera via que marxista revolucionari, pugui aconseguir el consens intern necessari per afrontar els greus problemes del Brasil.
El PT, igual que el PSOE en el seu moment, ha fet una evolució cap posicions reformistes i possibilistes deixant de banda la ideologia antisistema, evolució que li ha permès guanyar les eleccions. Però no tots els militants del Partit dels Treballadors estan d’acord amb aquesta evolució. Es calcula que entre un 15 i un 20% del partit forma part de l’anomenada Articulació d’esquerra, una tendència que manté els principis revolucionaris però que momentàniament ha transigit davant l’expectativa d’una victòria electoral. D’altra banda, tant els sindicats com el Moviment de Pagesos Sense Terra (MST) s’han anat distanciant del PT al llarg dels últims anys a mesura que aquest evolucionava cap a posicions més moderades. Un distanciament que també ha quedat congelat temporalment davant les expectatives, ara confirmades, d’arribar al poder.
Lula ha aconseguit el miracle de mantenir el suport d’aquest ampli i heterogeni bloc de forces polítiques i socials d’esquerra i guanyar alhora el vot de sector socials de centre i moderats. Però, aquesta evolució de Lula i del sector majoritari de la direcció del PT és sincera? Seguirà el camí de Felipe González o caurà en la temptació de convertir-se en el Salvador Allende del Brasil?.
Si hem de creure les paraules de Lula, especialment des de la seva elecció el 27 d’octubre i fins a la presa de possessió l’1 de gener, sembla clar que no té cap intenció de portar el país a cap aventura revolucionària –la situació i el context internacional no és el de l’any 1970- i que ha optat inequívocament pel pragmatisme i per una indefinida tercera via entre la socialdemocràcia clàssica i el liberalisme. És a dir, per una tercera via que consisteix en aplicar moltes de les receptes econòmiques liberals canviades de nom i embolcallades amb molta retòrica social. De fet, les grans línies del seu programa electoral podrien ser assumides, fins i tot, per un liberal pur i dur: lluita contra el proteccionisme i les subvencions agrícoles de la UE i els EUA, lluita contra la corrupció, disciplina fiscal, lluita contra la inflació, pagament del deute, completar la reforma agrària i, especialment, l'expedició de títols de propietat sobre les "favelas", vella idea propugnada per l'economista liberal peruà, Hernando de Soto. Pel contrari, propostes com el compromís de doblar el salari mínim són clarament propagandistes i de cara a la galeria de l’electorat progressista perquè sap perfectament que, ara per ara, és impossible d’aplicar sense aguditzar la inflació i l’atur.
Lula ho ha deixat molt clar en el seu discurs institucional: les coses s’intentaran aconseguir sense imposicions, “a través del diàleg i la negociació", "sense precipitació, amb paciència i perseverància" perquè "no podem recollir abans de plantar". El nou ministre d’Hisenda, l’extrotskista Antonio Palocci, encara ha sigut més explícit: es mantindrà la política econòmica del govern Cardoso –responsabilitat fiscal, control de la inflació i canvi flotant- perquè “el govern que va acabar ahir té mèrits que no ens fa vergonya reconèixer”. El mateix Lula, en una reunió amb la plana major dels sindicats el dia abans de la seva investidura, els va advertir que han de fer “menys escarafalls i ser més competents” i que han “d’aprendre a negociar amb tots els sectors”. Lula va aclarir que no s’instaurarà cap “pàtria sindical” i els va demanar que es comportin amb “responsabilitat” i no posin obstacles al govern. Fins i tot, els va arribar a dir que farien bé d’aprendre de l’empresari i vicepresident del govern, el milionari i exsenador del Partit Liberal, José Alencar, “que superaria a molts sindicalistes que es creuen d’esquerres”.
Despejada provisionalment la incògnita ideològica, és a dir, saber que no s’anirà pel mal camí, la pregunta és: no serà massa llarg i difícil el bon camí? Podrà resistir-lo Lula i el seu equip?
Treure de la misèria 52 milions de pobres, completar una reforma agrària moderna i eficient i, sobre tot, alleugerir la llosa del deute intern no són problemes ni fàcils ni ràpids de resoldre.
Tot i que el context internacional no l’ajuda gaire -desacceleració econòmica mundial, falta de confiança dels inversors en els països emergents després d’haver-se picat els dits a Rússia, caiguda del preu de les matèries primeres- les previsions econòmiques del Brasil pel 2003 són millors que en anys anteriors, si no es fa cap atzagaiada. La lluita contra la inflació permetrà, segons els analistes, la rebaixa dels tipus d’interès, cosa que accelerarà el consum privat i les inversions. Les exportacions també augmentaran gràcies a un tipus de canvi competitiu, seguint la tònica de l’any 2002 en que van assolir els 60.140 milions de dòlars, la xifra més alta de la història.
Però el problema més greu que haurà d’afrontar el nou president serà el del deute. Un deute públic interior que arriba als 244.692 milions de dòlars, el 60% del PIB, i que pràcticament iguala tot el deute extern, xifrat en 260.000 milions de dòlars. Aquest deute intern seria perfectament assumible per una economia desenvolupada com l'europea però no ho és per el Brasil perquè, segons l'economista Xavier Sala-i-Martin, l’estat ingressa poc a causa d’un sistema ineficient de recaptació, a l'enorme i moltes vegades impune evasió fiscal i a la fins ara feble generació de divises per l'exportació.
Com sigui que el deute intern està fonamentalment a mans de creditors brasilers, Lula no pot optar, encara que ho volgués, per suspendre el seu pagament. Si decidís “autocondonar-se” el deute intern l’únic que aconseguiria es provocar la insolvència del sistema financer nacional, el tancament dels bancs i l'aturada de la inversió. És a dir, provocaria una recessió sense precedents similar a la de l'Argentina.
Es per això que en el seu programa electoral no parla de “condonacions” del deute, de “default” o de suspensió de pagaments, sinó de millorar la recaptació a través d’una reforma del sistema fiscal. Una reforma que, tot i permetre abaixar els impostos sobre la producció i les rendes del treball, aconsegueixi augmentar els ingressos encara que sigui per la fórmula de que paguin menys però que pagui tothom.
L’altra gran repte serà culminar la reforma agrària. Des del seu inici, en els anys 80, 22 milions d’hectàrees de terres –una extensió similar a les d’Austria, Holanda, Bèlgica i Portugal- han estat repartides entre 618.000 famílies, especialment durant el mandat de l’anterior president, Fernando Henrique Cardoso. Però els resultats obtinguts no han estat prou satisfactoris. Només el 30% dels assentats han millorat les seves condicions de vida després d’haver rebut una parcel.la, el 40% obtenen de l’explotació el just per subsistir i l’altra 30% ha acabat per abandonar-la. Una de les causes d’aquest fracàs és la mala qualitat d’algunes de les terres repartides, però també als condicionaments imposats en molts llocs pel Moviment dels Sense Terra. La reforma agrària que voldrien els dirigents d’aquest Moviment és la col.lectivització del camp en un sistema socialista, però mentre això no arriba defensen un precari sistema de propietat familiar, basat en l’explotació personal de petites parcel.les, i un rebuig frontal a la possibilitat que aquests petits propietaris comprin o venguin la terra per obtenir unitats de producció més extenses i eficients. El manteniment forcós de petites parcel.les, insuficients per satisfer plenament les necessitats d’una família, provoca que els fills dels assentats esdevinguin de nou uns “sense terra” i passin a reforçar el Moviment. Pel contrari, l’obtenció de parcel.les més àmplies permet una millora real de les condicions de vida de les famílies i els seus fills, que ja no dependran més del Moviment i que consolidaran un sistema de producció basat en el mercat.
Per molts dirigents del Moviment dels Sense Terra l’objectiu és el Koljós, mentre que pel programa electoral de Lula, l’objectiu és “ampliar la producció d’aliments a través d’una política agrícola adreçada al binomi agricultura familiar-agricultura organitzada amb bases empresarials”.
El programa i el mètode de govern anunciat per Lula pot donar bons resultats a mig termini, però no seran els resultats que la ideologia de l’esquerra tradicional espera. I, tard o d’hora, es produirà la ruptura. Si aquesta ruptura té lloc en un moment en que el país ja estigui en el camí de la modernització, encarrilades les reformes estructurals i enganxat en el tren del comerç i l’economia mundial, no passarà res. Si la ruptura es precipita i té lloc abans que es puguin recollir els fruits del que s’ha plantat i la demagògia s’imposa, el Brasil podria seguir el camí de l’Argentina o Veneçuela. No oblidem que el problema de Lula no és tant el seu pòsit ideològic com la seva falta d'experiència i les exagerades expectatives que ha provocat. Lula és un exidirgent sindical que no va acabar l'ensenyament primari i que si bé ha dirigit el partit d'esquerres més gran de l'Amèrica Llatina no ha tingut mai cap responsabilitat de govern, públic o privat. Esperem, i desitgem, que Lula senti el precedent històric de crear i consolidar una esquerra responsable, similar a l'europea, que s'allunyi definitivament del messianisme revolucionari que tant mal ha fet a l'Amèrica Llatina.
