L’anarco-sindicalista Joan Peiró va ser una dels poques veus en el bàndol republicà que va denunciar la brutalitat de la repressió “incontrolada” contra les dretes, en els mesos que van d’abril a octubre de 1936. Aquesta actitud, que queda perfectament reflectida en els articles recopilats en el llibre “Perill a la reraguarda”, mereix sense cap mena de dubte tot el reconeixement. I suposo que és amb l'objectiu d'aquest reconeixement que un grup de mataronins promouen un homenatge a aquest líder de la CNT.
No deixa de ser curiós, però, que aquest homenatge no s’hagi fet abans. De la mateixa manera que no deixa de sorprendre que ara, 25 anys després de la restauració de la democràcia al nostre país, comenci la recerca de fosses comunes amb les víctimes del bàndol republicà.
Restaurar la memòria de les víctimes, de totes les víctimes, és una obligació moral. Els franquistes ho van fer amb les del seu bàndol. Es també de justícia que es faci el mateix amb les víctimes del bàndol republicà.
Però no puc evitar la perplexitat pel fet que s’hagi trigat tant a fer-ho. Tret dels primers anys de la transició en que calia anar amb peus de plom, no trobo cap impediment moral, polític o jurídic per no haver-ho fet abans. És més, l’arribada del PSOE al poder l’any 1982 donava totes les garanties perquè una recerca de les víctimes republicanes de la guerra civil es pogués fer sense problemes.
Això em porta a creure que aquestes iniciatives apareixen ara per l’única raó que governa el Partit Popular. L’obertura de tombes amb els cadàvers de les víctimes de la repressió franquista sembla fer-se amb la perversa intenció política de fer mal al PP, presentat grollerament per l’esquerra com l’hereu polític de la dictadura.
Si aquesta és la finalitat del desenterrament de cadàvers o dels homenatges a figures del bàndol republicà, més valdria deixar-ho córrer. En primer lloc, pel que representa d’instrumentalització de les víctimes i, en segon lloc, perquè no té cap sentit revifar l’esperit de la guerra civil seixanta anys després d’acabada i de 25 anys de democràcia.
Però tot aquest enrenou podria ser positiu si servís per encarar d’una manera serena i equànime les causes i les responsabilitats pel fracàs de la segona república i l’esclat de la guerra civil. Lamentablement, aquest tema encara continua sent tabú. Tot i que la historiografia és ja molt completa i detallada, les interpretacions encara estan molt fossilitzades en funció del bàndol al que molts ciutadans i historiadors encara s’adscriuen.
En el cas de Mataró, l’homenatge a Joan Peiró hauria de servir per descobrir i analitzar les contradiccions del personatge, que al cap i a la fi van ser les de tota una època. Les contradiccions derivades de la defensa fins a l’últim moment d’una ideologia determinada i la repugnància a acceptar les seves conseqüències.
Aquesta contradicció ha estat eludida sovint amb el suposat argument dels “errors” revolucionaris. La culpa no és tant de les idees com de la seva aplicació equivocada. Una explicació que no té cap mena de consistència però en la que moltes persones continuen encara ancorades.
Si rellegim amb un cert distanciament “Perill a la reraguarda” observarem perfectament aquesta contradicció.
En el seu primer article “La pistola amb la Creu”, datat del 18 d’abril de 1936, tres mesos abans de la sublevació militar contra el govern de la República i dos mesos després de la victòria del Front Popular, Peiró fa una defensa apassionada de la violència revolucionària. Considera que els mals de la República tenen el seu origen en que es va instaurar d’una manera pacífica. “Es volgué donar al món –escriu- l’exemplaritat d’un poble que canviava el seu règim polític sense una commoció violenta i sagnant, sense esclafar la testa de la plutocràcia i dels reaccionaris de tot pelatge, i els fets no trigaren gaire a demostrar al món que els republicans i els socialistes eren víctimes de llur pròpia niciesa”. I assegura que no hi ha hagut al món “cap poble que hagi canviat el seu règim polític sense un xoc violent entre les dues forces antagòniques, les quals, en tota ocasió, han aportat a la lluita l’inevitable contribució de sang, d’una sang a l’escalf de la qual es forgen els herois vençuts i els símbols dels règims triomfants. I Espanya no podia ni pot ésser una excepció”.
Aquesta doctrina no era insòlita, sinó que era intrínseca a les teories marxista-leninistes i anarquistes. Unes doctrines que es van difondre d’una manera massiva a partir de la revolució d’Astúries del 1934 i especialment després de la victòria electoral del Front Popular el 16 de febrer de 1936. Tant és així que, entre meitats de febrer i meitats de juny, la violència revolucionària contra els enemics de classe i els feixistes, reals o suposats, comptabilitza 269 morts i 1.287 ferits, l'incendi d'unes 150 esglésies més i un centenar d’assalts a locals de partits de dreta. Tot i que aquestes xifres, denunciades per Gil Robles a Les Corts el 16 juny, són difícils de contrastar, no estarien gaire lluny de la realitat ja que en les seves memòries, l’aleshores president de la república, Manuel Azaña, considera que només en el primer mes del seu mandat hi ha van haver uns 200 morts.
En un segon article titulat “L’hora dels fets” i publicat el 18 de juliol, Peiró, sota el sotrac emocional de la sublevació militar, escriu: “La pitjor niciesa seria esperar-ho tot de l’acció governamental i dels imperatius de la Llei. Les masses ciutadanes (...) no han de caure en la puerilitat d’esperar el que faran a Madrid i a Barcelona. Han de veure el que poden fer per si mateixes, i contra els qui hauran d’actuar immediatament, sense necessitats de rebre ordres de ningú”. I Peiró identifica ràpidament qui són aquells contra els que s’ha "d’actuar immediatament": “A Mataró, ciutadans, també tenim els nostres feixistes (...) Cada església i cada convent, cada centre de dreta i cada círcol clerical, és un antre de conspiració contra els vents de renovació i d’alliberament”. Les reunions que es fan "gairebé cada dia" a les esglésies són “reunions polítiques, són unes juntes de conspiradors que minen els fonaments del règim (...) En elles hi regne un esperit absolutament oposat a l’esperit que guiava els primitius cristians que es reunien a les catacumbes romanes”. I conclou: “Ara no és hora de teoritzacions doctrinals, ni ho és de paraules més o menys equànimes i tolerants. Es el moment d’actuar amb fets, de repartir llenya a tort i a dret, de pegar fort on faci bony. (...) Les masses populars de Mataró deuen decidir-se a actuar de ferm, implacablement, i des d’ara sentir la santa intolerància de no permetre als reaccionaris i llurs gossada, les activitats a que fins ara han estat lliurats lliurement i impunement”.
Però a finals d’agost del 36, Peiró percep que els “abusos”de la violència “incontrolada” minen la credibilitat de la revolució a la reraguarda i comença a denunciar-la obertament en diversos dels seus articles. En l’escrit “Un curs d’actuació revolucionària”, publicat a “Llibertat” el 27 d’agost, Peiró fa un primer retret als revolucionaris mataronins perquè els era “més agradable cremar esglésies i convents” que evitar la fugida dels “peixos grossos, els qui mereixen éssers penjats dels fanals de la Riera”. Sembla clar, per les seves pròpies paraules, que el que volia Peiró no era tant aturar la violència sinó reconduir-la i fer-la més assimilable pel conjunt de la població. Peiró endega en aquest i altres articles un seguit de disquisicions per delimitar el que, segons ell, és una acció revolucionària del que és simple delinqüència. Tota acció per revenja o profit personal no és revolucionària, però “matar el mateix Déu, si existís, a l’escalf de la revolta, quan el poble enardit per la justa ira es desborda, és una mesura natural i molt humana”.
En tots els articles, fins i tots en els que denúncia de la manera més enèrgica els crims dels “incontrolats”, Peirò manté aquesta ambivalència entre l’abstracció de la violència revolucionària, considerada positiva i inevitable, i el rebuig a una gran part de la violència concreta aplicada en el bàndol revolucionari. Un rebuig que Peiró justifica sempre no tant per un sentiment de compassió per les víctimes com per la necessitat de no malmetre la imatge de la Revolució.
És per això que el més interessant del llibre de Peiró no és tant la denúncia de les atrocitats sinó els motius perquè ho fa. Si realment, com diuen molts historiadors, la violència republicana hagués estat una cosa aïllada, esporàdica i limitada a uns quants escamots incontrolats, Peiró no hauria tingut necessitat d’insistir tant en aquesta qüestió. El motiu pel qual Peiró se la juga en la seva bel.ligerància contra els “incontrolats” és perquè se’n adona que la violència és tan arbitrària, intensa i extensa, que espanta no ja als “feixistes” sinó a molts dels partidaris de la República.
Peiró arriba a ser molt contundent en la denúncia de la violència "incontrolada" però també molt discret en la seva quantificació. Només en algun paràgraf esmenta que el nombre de víctimes poden ser “centenars”. En realitat, Peiró no explica tot el que sap. Amaga moltes coses per evitar el descrèdit de la revolució i de la república i perquè se sent sol. En la introducció que escriu l’octubre de 1936 al llibre “Perill a la reraguarda” ho diu clarament: “No he dit tot el que jo puc dir, tot el que calia dir, tot el que jo hauria dit; i no ho he dit, com tenia el propòsit de fer-ho, precisament perquè entenc que la reproducció dels meus articles no és la col.laboració que jo cercava i esperava aconseguir dels qui, escrivint per a la premsa, tenen al menys, el mateix deure que jo. És a dir, vaig voler iniciar una campanya en contra el que, encara ara, deshonra la Revolució, i estava disposat a dir a crits el que jo sé i entenc que havia de dir-se, per poc que els qui saben més coses que jo les diguessin públicament. Ara, que ningú no cregui que he callat per por. He callat del fàstic que m’ha fet el silenci dels altres”.
