Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 21 de maig de 2015

Pena i vergonya

Pena i vergonya. Això és el que sento davant la manifestació celebrada contra la sentència que va establir un 25% d'horari lectiu en castellà a l'Escola Pia de Santa Anna de Mataró, que és l'escola en la qual vaig estudiar secundària i Pre Universitari en la meva adolescència i joventut.

Pena i vergonya per veure un grapat dels meus conciutadans mobilitzar-se contra uns pares per haver tingut la gosadía de recórrer, guanyar i voler exercir el dret a que el seu fill rebi una part de l'educació en la seva llengua materna, el castellà o espanyol, que també és, amb el català, llengua oficial de Catalunya.

Ho repeteixo: pena i vergonya. Perquè va ser això i no una altra cosa el que va fer aquesta gent 'tan ufana i tan superba' en aquesta manifestació. Les crítiques al ministre Wert i als tribunals de justícia, les referències a les arrels i a la història de Catalunya només van ser la justificació, l'obediència deguda, per a l'escrache, l'assetjament, l'amenaça que adverteix que no hi ha dret individual que valgui davant del 'dret' superior de la llengua, de la pàtria o de la majoría que conforma aquesta 'democràcia sentimental' en què s'ha convertit Catalunya.

Espanya va passar de la dictadura a la democràcia el 1978 però no en matèria lingüística, almenys a Catalunya. Abans, durant la dictadura, en aquesta Escola Pia de Santa Anna on jo vaig estudiar i en totes les altres, l'ensenyament s'impartia exclusivament en una llengua: el castellà. Avui, en democràcia, se segueix impartint l'ensenyament exclusivament en una sola llengua. Però ara, en lloc del castellà és el català. L'ensenyament, doncs, continua parlant aquí la llengua del règim de torn.

El castellà, però, no ha quedat fora del sistema educatiu. S'imparteix com una assignatura més, cosa que durant la dictadura no passava amb el català. Diferència real, encara que insignificant, però que per als nacionalistes és una gran concessió davant la qual els castellanoparlants haurien d'estar eternament agraïts. Recórrer als tribunals perquè el castellà no sigui només això, una assignatura, sinó també llengua vehicular és de desagraïts, quan no de fatxes. És de ressentits, de rabiosos que mosseguen la mà del que els dóna de menjar.

Davant d'això, sempre he cregut i segueixo creient, que els problemes es resolen millor amb més llibertat. En una Catalunya pràcticament dividida per la meitat entre ciutadans de llengua materna catalana i ciutadans de llengua materna castellana i en què les dues llengües són oficials i conegudes per tots els catalanoparlants i gairebé tots els castellanoparlants, alumnes i professors haurien de poder parlar i escriure en la llengua que volguessin. I tan sols en aquelles escoles amb aclaparador predomini d'una de les dues llengües (escoles als barris del cinturó industrial de Barcelona o de les zones rurals de la Catalunya profunda) establir un cert reequilibri.

La immersió lingüística és la millor eina per aprendre bé una llengua. Però quan una sola llengua té el monopoli de la immersió deixa de ser un instrument pedagògic per esdevenir un instrument polític. Un instrument d'assimilació cultural l'objectiu del qual no és altre que la construcció d'un estat nacional independent.

Assimilació i no integració per què el nacionalisme català només té la llengua com a element diferencial, a falta d'altres com la raça, l'ètnia o la religió. Assimilació i no integració perquè el nacionalisme català ha abandonat la llengua materna en favor de la llengua pròpia, un altre concepte tret de la màniga i sense equivalent al món com el del dret a decidir. I l'han abandonat perquè reconèixer l'educació en llengua materna els impediria imposar el català com a única llengua vehicular que els ha de permetre culminar el procés de nacionalització de la societat catalana.

És il·lustratiu al respecte recordar que durant el franquisme i la transició els nacionalistes van qualificar de 'crim' i 'tortura' no permetre als nens catalans ser educats en la seva llengua materna. Ho va escriure Josep Benet en el seu llibre 'Combat per una Catalunya autònoma' (1977).

"Avui, els nostres fills desconeixen el seu idioma, perquè a les nostres escoles només s'ensenya el castellà. Això constitueix un crim: el primer és la infracció comesa en els nostres drets com a ciutadans. Se'ns arrabassa el dret a conèixer el nostre idioma, se'ns nega el dret a aprendre amb ell (...). Però hi ha encara un segon crim, que resulta pitjor per inhumà: es tortura als nostres nens durant els primers anys d'escola aprenent en una llengua que no és la materna. ")

I no només Benet, sinó també Ramon Trias Fargas (CiU) que durant el debat constitucional, el 24 de maig de 1978, va assenyalar que l'educació en llengua materna era un dret humà universal i proposava 'l'ensenyament en la llengua materna, bé sigui català o castellà, i l'ensenyament del català i del castellà obligatòria per a tots els que viuen a Catalunya'.

"A més d'un dret humà, em sembla clar que l'idioma, la llengua materna, és un requisit pedagògic important. Els primers passos intel·lectuals, els primers intents de pensar, els primers contactes amb l'ambient cultural, els fa el nen en el seu idioma matern; i només a través d'aquest idioma matern és capaç d'adonar-se del medi cultural en què viu. Per això és tan difícil que certes idees que es formulen en un idioma puguin després expressar-se en un altre; per aquesta raó hi ha bastants nens que no poden superar aquesta dificultat i es troben amb la seva capacitat d'expressió minvada i, sobretot, disminuïdes les seves capacitats d'aprendre. Però, a més, i segueixo en el tema pedagògic, a mi em sembla clar que el trauma que sempre comporta el pas de la família a l'escola augmenta extraordinàriament quan es complica amb el pas d'un idioma a un altre. Això ha frustrat diferents vocacions intel·lectuals i crec, doncs, que és un aspecte a tenir molt en compte. ".... ... "El que nosaltres proposem és precisament l'ensenyament en la llengua materna, bé sigui català o castellà, i l'ensenyament del català i del castellà obligatòri per a tots els que viuen a Catalunya."

Això no obstant, tots aquests principis s'han sacrificat en l'altar de la construcció nacional. El que he dit: pena i vergonya.