Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

diumenge, 17 de maig de 2015

Votar a Rajoy amb el nas tapat

S'atribueix a qui va ser el més gran periodista italià del segle XX, Indro Montanelli, la famosa frase: "Tapem-nos el nas i votem a la Democràcia Cristiana". Pel que sembla, Montanelli ho va dir per mobilitzar l'electorat conservador, erosionat per una insultant corrupció política, i evitar que el Partit Comunista d'Enrico Berlinguer pogués arribar al govern després de les eleccions generals de 1976.

Lluny de mi la intenció de comparar la situació política de la Itàlia de fa 40 anys amb la de l'Espanya actual. Això no obstant, si que crec en la vigència de la teoria del vot amb el nas tapat. Un vot pragmàtic, utilitari, gairebé anglosaxó, a les antípodes del vot militant o de puresa ideològica. Es tracta d'un vot modest, que no pretén salvar el món de res; un vot usat, desgastat, amb aquella brillantor bruta del paper grapejat que només vol evitar que s'enfonsi el mal menor quan la solidesa de l'alternativa és encara una incògnita.

Es dirà que en aquesta Espanya flagel·lada per la corrupció, amenaçada per sedicions i radicalismes i que amb prou feines surt a flotació de la pitjor crisi que ha patit en 30 anys, no és precisament el moment històric de tapar-se el nas i seguir votant el mateix. S'argumentarà que ha arribat l'hora no ja d'un simple canvi polític sinó d'una revolució que instauri d'una vegada per totes aquesta 'autèntica' democràcia que ens farà feliços menjant anissos. Una revolució que acabi amb la causa de tots els nostres mals, que pel que sembla són el bipartidisme, la 'gerontocràcia' i el que, amb tan mala baba, anomenen 'el règim de la transició'.

Aquest discurs, que és el que lamentablement té més probabilitats de prevaler, és el discurs de Sísif. El discurs de començar de zero constantment, el discurs de blanc o negre, del tot o res, del creu i ratlla. És el discurs de l'eterna revolució pendent. I jo ja no crec, ni estic, per a revolucions. Almenys en aquesta part del món.

L'única bona revolució política que ha existit en la història de la humanitat, que és la que consagra els drets individuals i limita el poder de l'Estat, aquí ja l'hem fet. Es va fer amb reformes i amb pactes que van culminar en un text constitucional que m'agrada molt poc però que va servir per posar a aquest país en el món civilitzat i, sobretot, perquè els espanyols ens reconeguéssim els uns als altres com a ciutadans i no com a enemics, perquè tots traguéssim els nostres morts de l'armari i poséssim fi a la guerra civil. Això va ser la Transició. Els textos legals que va generar es poden esmenar, canviar-se, però no el seu esperit. Fer-ho seria, ras i curt, un contrarevolució.

El PP no m'agrada, però el seu govern està traient les castanyes del foc. Ha emprès algunes reformes, tímides i insuficients, però que van en la bona direcció. Així ho reconeix tant la Unió Europea com el Fons Monetari Internacional. El PP ha trigat massa a actuar contra la corrupció, però finalment ha pres el toro per les banyes.

Rajoy està governant en el pitjor moment de la democràcia espanyola des dels anys de plom que van provocar la dimissió de Suárez i que van desembocar en l'intent de cop d'estat del 23-F. I enfront d'ell, l'erm, gairebé res. La insuportable lleugeresa de Pedro Sánchez, la prèdica il·luminada del natzarè Esglésies i l'efervescent bombolla d'Albert Rivera. Al PSOE no hi veig res de nou, a Podem res de bo i a Ciutadans res fet, encara. Rivera pot ser la gran esperança blanca però el meló està per obrir i pot saber a carbassa. La disjuntiva, doncs, és clara: o jugar-se el vot i saltar al buit o votar al menys dolent amb el nas tapat.