Un video realizat en un institut de Murcia que reivindica la cultura clásica triomfa a Grecia

No només és bo que un centre d'ensenyament d'aquest país faci un vídeo com aquest sinó que aquest triomfi a Grècia. Perquè, si bé ningú dubta que Grècia va ser la pàtria de la civilització clàssica i una font important de la civilització occidental, des de fa molt sembla haver-se situat al marge de la mateixa.

Molt abans de l'actual crisi, el 1996, Samuel Huntington escrivia en el seu famós llibre "El xoc de civilitzacions" que Grècia "mai ha estat un membre còmode ni de la UE ni de l'OTAN, i ha tingut dificultats per adaptar-se als principis i costums de les dues. Des de mitjans dels anys seixanta a mitjans dels setanta va ser governada per una junta militar, i no va poder entrar a la Comunitat Europea fins que es va convertir en democràcia. Sovint sembla que els seus líders es prenen un interès particular en desviar-se de les normes occidentals i en enemistar amb els governs d'Occident. Era més pobre que els altres membres de la Comunitat i de l'OTAN i sovint seguia directrius econòmiques que semblaven incomplir els criteris vigents a Brussel·les. La seva conducta com a president del Consell de la UE en 1994 va exasperar a altres membres, i hi ha funcionaris europeooccidentales que, en privat, qualifiquen el seu ingrés d'error. "

"En el món de postguerra freda, les directrius de Grècia s'han desviat cada vegada més de les d'Occident. El seu bloqueig de Macedònia va ser objecte de l'enèrgica oposició dels governs occidentals i va acabar amb l'intent per part de la Comissió Europea d'aconseguir una sentència condemnatòria del Tribunal de Justícia. Pel que fa als conflictes a l'antiga Iugoslàvia, Grècia es va distanciar dels criteris seguits per les principals potències occidentals, va recolzar activament als serbis i va violar descaradament les sancions que l'ONU els havia imposat. Després el fi de la Unió Soviètica i de l'amenaça comunista, Grècia té interessos comuns amb Rússia en la seva oposició a l'enemic de totes dues, Turquia. Ha permès a Rússia disposar d'una presència important en el sector grec de Xipre i, a causa de «la seva comuna religió ortodoxa oriental », els grecoxipriotes han donat la benvinguda a l'illa tant a russos com a serbis. El 1995, funcionaven a Xipre uns 2.000 negocis de propietat russa; es publicaven allà periòdics russos i serbocroatas; i el govern grecoxipriota estava adquirint abundant material armamentístic a Rússia. A més, Grècia va estudiar amb Rússia la possibilitat de portar petroli des del Caucas i Àsia Central fins al Mediterrani a través d'un oleoducte grecobúlgaro que evités passar per Turquia i altres països musulmans. En conjunt, la política exterior grega ha adoptat una orientació marcadament ortodoxa. Sens dubte, Grècia seguirà sent membre formal de l'OTAN i de la Unió Europea. Però, sens dubte també, a mesura que el procés de reconfiguració cultural s'intensifiqui, aquestes pertinences s'aniran fent menys sòlides, menys significatives i més difícils per a les parts implicades. L'adversari de la Unió Soviètica durant la guerra freda està transformant-se en l'aliat de Rússia del període de postguerra freda. "

Finalment ho ha aconseguit

Del referèndum o de per què els nostres sistemes polítics no necessiten més democràcia sinó menys

Només cinc dies han estat suficients per demostrar una vegada més que el referèndum, també anomenat democràcia directa, no només no és la màxima expressió de la democràcia sinó, gairebé sempre, la negació de la mateixa. El referèndum, per la seva pròpia naturalesa, és una negació de la política. És un acte de força en el que la majoria no només s'imposa a la minoria sinó que l'aniquila.

A Califòrnia saben molt d'això. A base de referèndums, en els quals majories circumstancials han imposat polítiques concretes, s'ha buidat de contingut als governs representatius que es troben lligats de peus i mans per poder implementar moltes de les polítiques per a les quals han estat elegits. En el seu llibre "El futur de la Llibertat", Fareed Zakaria explica que els diferents referèndums sobre matèria fiscal i pressupostària celebrats a Califòrnia des de la dècada dels vuitanta, que van establir destins i percentatges fixos per la despesa pública, a més d'assenyalar uns màxims contributius , han lligat de mans completament al govern de l'Estat, incapaç de tota acció pròpiament política.

La naturalesa totalitària dels referèndums ha agradat sempre a dictadors i oportunistes, que els utilitzen en benefici propi quan els convé i els ignoren quan els perjudica (veure Tsipras i el referèndum grec). Per contra, la democràcia liberal, que és l'única democràcia realment existent, es fonamenta no tant en l'aritmètica electoral com en la garantia dels drets i llibertats de tots els ciutadans i en la limitació del poder polític. La democràcia liberal no és la imposició de la majoria sobre la minoria sinó la delegació de l'autoritat en les institucions a través dels representants electes, a qui els ciutadans controlen mitjançant el vot i la formació de l'opinió pública.

Tots els que clamen per aprofundir en la democràcia a través de l'anomenada democràcia directa o participativa no són demòcrates liberals i /o representatius. Creuen en un altre concepte o model de democràcia, de la mateixa manera que els feixistes publicitaven la democràcia orgànica o corporativa i els comunistes la democràcia popular. Però a diferència de feixistes i comunistes que rebutjaven la democràcia liberal i feien d'això una bandera, populistes i nacionalistes es presenten hipòcritament com a més demòcrates que ningú. Això no obstant, la durada del seu interès per la democràcia liberal sol estar en relació directa amb el que dura l'obtenció de la majoria. Una majoria irreversible que els serveixi per proclamar un nou estat, sense dret de reversió, o per imposar la dictadura del proletariat o succedanis bolivarians sense bitllet de tornada.

No. La finalitat de la democràcia liberal no és facilitar l'elecció dels nostres dictadors sinó la de garantir la llibertat i els drets de tots els ciutadans. Com apunta Zakaria, els nostres sistemes polítics, per tenir bona salut política, no necessiten més democràcia, sinó menys.

Tsipras l'il·lusionista: OXI (No) vol dir NAI (sÍ)

El primer ministre grec ha presentat a la UE, amb alguns canvis, la mateixa proposta d'acord que li va demanar a la gent que rebutgés en el referèndum de diumenge passat. Els grecs li van fer cas i van votar OXI (NO), però ara, cinc dies després, Tsipras advoca pel NAI (SI). Aquesta pirueta és difícil de vendre i gairebé segur que dividirà a la coalició Syriza, de manera que Tsipras probablement haurà de formar una nova coalició, formal o informal, amb l'oposició o convocar eleccions.

Tsipras pot tractar d'enganyar la gent fent-li creure que hi haurà un quitament del deute, però això no figura en l'acord de govern ni en la nova proposta oficial presentada a la UE. No obstant això, si està continguda en el preàmbul que explica la proposta que s'ha enviat al Parlament grec. És de suposar que els parlamentaris no són ximples i detectessin el doble joc.

Per facilitar als Tsipras seu joc de mans, la zona euro podria insinuar la predisposició a alguna forma d'alleugeriment del deute si Grècia compleix amb les seves promeses. Però això seria per a més endavant.

Document original de la proposta grega en pdf

GRÈCIA PRESENTA UNA SOL·LICITUD DE RESCAT QUE SEMBLA UNA DEFINITIVA BAIXADA DE PANTALONS

Aprofitant que l'atenció mediàtica està focalitzada en el debat del Parlament Europeu sobre Grècia, el nou ministre de finances grec ha presentat discretament una sol·licitud formal per a un nou paquet d'ajuda en un intent d'evitar quedar fora de la zona euro.

Tsakalotos ha demanat un programa de rescat de tres anys a través del Mecanisme Europeu d'Estabilitat. La proposta no està quantificada però podria oscil·lar entre els 50 mil i els 70 mil milions d'euros. A canvi, Grècia es compromet a:


"Un ampli conjunt de reformes i mesures a implementar en les àrees de sostenibilitat fiscal, estabilitat financera i creixement econòmic a llarg termini."


És important destacar que Tsakalotos va dir que Grècia està disposada a implementar mesures "immediatament", a partir de la propera setmana.


Això inclouria "mesures de reforma relacionades amb els impostos" i "mesures relacionades amb les pensions", dues de les línies vermelles que el govern de Tsipras no volia ultrapassar.


Tsakalotos ha promès també concretar aquestes propostes dijous amb "una agenda de reforma integral i específica", que pugui ser avaluada per l'FMI, el BCE i la Comissió Europea.


Sembla evident que Atenes ha entès que aquesta vegada la UE no sembla disposada a cedir i ha rebaixat els seus plantejaments. En altres paraules, que Tsipras s'hauria abaixat els pantalons. Però el dilluns de la setmana passada també semblava que el grec havia cedit i després va passar el que va passar. Caldrà, doncs, esperar a la lletra petita i al que passi entre avui i diumenge per saber com acaba finalment aquesta història.

Si realment el govern de Syriza ha cedit, els grecs no poden sentir-se més que manipulats per un referèndum el resultat del qual els seus convocants i guanyadors han traït només tres dies després de la seva celebració.

La crisi grega en un dibuix

@Volkskrant

Grècia i Alemanya estan d'acord: la resposta és no

Grècia, per una clara majoria, ha rebutjat l'ajuda que els països de l'eurozona li havien ofert. És una tràgica decissió per als grecs, però és la que ells han pres. I és tràgica perquè la UE no canviarà substancialment la seva posició negociadora i el govern de Tsipras, que ha quedat lligat de peus i mans pel resultat del referèndum, no pot acceptar un simple retoc en les condicions dels creditors, amb el que a Grècia no li quedarà altra sortida que tornar al dracma -és a dir, a l'enfonsament de l'economia del país, la fallida dels bancs i l'empobriment tercermundista de les famílies- mentre Siryza dissimula la seva incompetència com a heroisme.

O Tsipras traeix al referèndum o la propera ajuda europea a Grècia es convertirà en una pura i simple ajuda humanitària (arròs, blat, potser petroli ...) com ha dit el president del Parlament europeu, el socialdemòcrata Martin Schulz: Europa ha de preparar-se per oferir "ajuda humanitària" a Grècia perquè la gent "no pagui el preu" del lloc a on els ha portat el seu Govern. Per una vegada, Grècia i Alemanya estan d'acord: la resposta és no.

La UE no acceptarà canvis substancials en les condicions a Grècia per diverses raons.

La primera, perquè els països de l'eurozona no poden dir ara a les seves opinions públiques el contrari del han sostingut durant els últims anys sense arriscar-se a rebre un sever càstig polític. Ningú entendria que el referèndum d'un país pugui decidir per tots els altres. A més, crearia un precedent de tracte desigual amb altres països rescatats que podrien exigir ser tractats com Grècia.

La segona, perquè d'alguna manera ja s'ha assimilat que la sortida de Grècia de l'euro, per dolorosa i escandalosa que sembli, no farà anar en orris el projecte europeu. Al cap i a la fi, Grècia només representa el 1,64% del PIB europeu.

I la tercera i última raó, però no per això la menys important, perquè si Europa cedeix davant Grècia regala una victòria, potser irreversible, als seus enemics: aquest magma en ascens de forces centrífugues, euroescèptiques i eurófobas que va des de l'extrema dreta a l'extrema esquerra passant per tota mena de nacionalismes, independentismes i populismes.

Marine Le Pen o Nigel Farage ahir van aplaudir d'allò més la victòria del NO en el referèndum grec i van felicitar a Tsipras, i es van felicitar a ells mateixos, per aquest cop a la construcció europea. Mentrestant, a la plaça Sintagma s'entonava la sinistra Internacional.

La publicitat feixistoide del NO en el referèndum grec

Obaserveu com a l'anunci del 'NO' per al referèndum de diumenge a Grècia s'insisteix en la paraula "ells". Ells i nosaltres, una terminologia guerracivilista pròpia del discurs nacionalista-populista i feixistoide. Tot es redueix a això. O nosaltres, els defensors de la pàtria humiliada, o ells, l'enemic extern amb els seus aliats interiors: els traïdors al poble ia la nació. Quina vergonya!

Grècia, l'Estat penques i els seus palanganers

Hi ha la creença, especialment a Espanya, que la banca i el capital financer estan esprement Grècia per treure-li fins a l'última gota de sang als pobres, com en una novel·la de Víctor Hugo o de Dickens. Això, però, és totalment fals.

1 / Grècia deu 320.000 milions d'euros (el 180% del seu PIB). Però no ho deu a bancs usurers o a malvats capitalistes financers, sinó als Estats europeus i a institucions internacionals que els hi van prestar per evitar la fallida. En concret, el 80% d'aquesta pasta Grècia la deu a la UE, el BCE i l'FMI i només el 20% restant a inversors privats.

2 / Després del fiasco del primer pla de rescat de Grècia el 2010, els governs europeus es van resignar a l'evidència que ni Grècia -ni ningú en el seu cas- mai podria pagar el principal més els interessos del seu deute sobirà. Per això, en el segon rescat, el 2012, es va establir que Grècia no pagaria el principal del deute a la Troica fins d'aquí a 30 anys -que en la pràctica és com dir mai- i que mentrestant només pagaria els interessos a un baixíssim 1,5%. (2,5% de mitjana).

3 / A més, i molt especialment, el segon pla de rescat va aprovar una quitança superior al 53% del total del deute contret per Atenes amb els inversors privades (banca, companyies asseguradores i fons de pensions). En total, entre els diners prestats i la pèrdua d'interessos, els creditors privats -sobretot la banca alemanya i francesa- van perdre 150.000 milions, el 75% del que havien prestat. !Aquest ha estat el gran negoci que la banca i el sector financer privat ha fet amb Grecia¡ No obstant això, Merkel és una nazi.

4 / ¿Però per què Grècia deu tant? Doncs perquè ha tingut dèficits públics continus i descontrolats. Abans del primer rescat del 2010, el deute a Grècia era de 300.000 milions d'euros, o el 130% del PIB; el dèficit de 36.000 milions d'euros, o 15,5 del PIB, mentre que l'endeutament augmentava en un 12% a l'any. En aquesta situació, l'austeritat era inevitable i no el resultat d'una opció política exterior imposada a Grècia, segons diu el director del Departament d'Estudis del Fons Monetari Internacional, Olivier Blanchard.

Si s'hagués deixat a Grècia pel seu compte, el país senzillament no hauria pogut obtenir préstecs. Atès que les necessitats de finançament brut equivalien al 20% -25% del PIB, Grècia hauria d'haver retallat el seu dèficit pressupostari en aquesta mateixa quantitat. Fins i tot, si s'hagués suspès per complet el pagament del seu deute, amb un dèficit primari de més de 10% del PIB, el país hauria d'haver reduït el seu dèficit pressupostari en un 10% del PIB de la nit al dia. Això hauria provocat ajustos molt més profunds i hauria tingut un cost social molt més alt que amb els programes, els quals li concedien a Grècia més de cinc anys per aconseguir un saldo primari.

Fins i tot si el deute existent s'hagués eliminat per complet, el dèficit primari, que era molt voluminós al començament del programa, hauria de haver-se reduït. L'austeritat fiscal no era una opció, era una necessitat. Senzillament no hi havia més alternativa que retallar la despesa i apujar els impostos. La reducció del dèficit va ser gran perquè el dèficit inicial era gran. "Menys austeritat fiscal", és a dir, un ajust fiscal més lent, hauria requerit fins i tot més finançament i reestructuració del deute, i els creditors oficials s'enfrontaven a un límit polític respecte al que podien demanar que contribuïssin seus propis ciutadans.

Quan el PASOK va recuperar el poder el 2009 va revelar que les xifres de dèficit i deute dels anys anteriors havien estat maquillades i eren molt superiors a les publicades: es deia que el dèficit era del 3,7% quan, com en vist, en realitat superava el 15% del PIB. Es a dir, que en lloc de tenir un forat de 7.000 milions com dèien el forat era de 36.000 milions, cinc vegades més. Una mica més tard es va saber que la falsificació de dades dels comptes públics es remuntava, com a mínim, a just abans de l'entrada de Grècia a l'euro. El continu i desbocat augment de la despesa pública va disparar el deute grec que va passar abans de la crisi del 250% dels ingressos públics a superar al 400% l'any 2011.

5 / Aquests dèficits continus i descontrolats es deuen a una despesa pública desorbitada i creixent ja una fiscalitat anèmica pels privilegis i el frau. Vegin alguns exemples:

• Grècia no té cadastre oficial. L'Estat no té el control del seu territori, no sap qui són els propietaris i, per tant, és incapaç de formar aquesta estadística clau. "Inexistència d'un sistema de càlcul fiscal a partir del valor de mercat ... valoració a partir de la declaració del propietari i estimada per un inspector que cobra sota mà ... l'Estat grec no coneix l'extensió de les seves propietats i drets ... els plànols topogràfics sempre que són emesos amb les parcel·les, poques vegades estan d'acord els veí ... el sistema no permet identificar el propietari d'una propietat concreta, danyant seriosament la seguretat jurídica que el mateix registre atorga, sense garantir les transmissions immobiliàries."
• Un milió de funcionaris en un país d'11 milions d'habitants.
• Sous desorbitats dels funcionaris (65.000 euros de sou mitjà a la Renfe grega).
• Frau en el cobrament de pensions (pensionistes morts que segueixen cobrant, pensions d'invalidesa obtinguts per suborn).
• Jubilacions als 50 i 55 anys en moltes professions i en general als 60. Aquest era el motiu pel qual els grecs gaudien de la major esperança de vida després de la jubilació, i no perquè visquessin més sinó perquè jubilaven molt abans. En concret, mentre la mitjana de l'OCDE és de 18,5 anys després del retir (a Espanya és de 17,9), els hel·lens gaudien de més de 24 anys de vida després de la jubilació.
• Les filles solteres de funcionaris hereten la pensió dels seus pares encara no hagin cotitzat (resultat: aquestes filles no es casen legalment per seguir mantenint la pensió). Fa tan sols unes setmanes el Tribunal Constitucional va dictaminar que no es pot discriminar els fills solters, que també han de cobrar.
• Els metges i advocats particulars declaren el salari mínim d'ingressos.
• Els primers 17.000 milions de guanys dels armadors naviliers són exemptes d'impostos per determinació constitucional.
• El pressupost de Defensa suposa un 4.15% de la despesa pública (gairebé el doble d'Espanya) i no es pot modificar perquè el Tribunal Consitucional va sentenciar que era il·legal baixar els sous dels militars ...
• Durant anys, i tot i tenir un PIB per càpita molt inferior al d'Espanya, el salari mínim a Grècia era un 50% superior.
• Durant dècades, quan un partit arribava al poder endollava a la seva gent en el sector públic a canvi del seu vot, augmentant de manera insostenible la plantilla estatal.
• L'Hospital Evagelismos, un dels principals d'Atenes va arribar a tenir en nòmina a 45 jardiners per tenir cura de les quatre testos de la seva entrada; alguns organismes públics comptaven amb 50 conductors per cada cotxe; un antic ministre d'Agricultura va crear una unitat no comptabilitzada que donava feina a 270 persones per digitalitzar les fotografies de les terres públiques gregues, sense que cap dels contractats tingués experiència en fotografia digital, ja que eren carters, perruquers, agricultors i, en general , afiliats del partit ...
• La despesa en educació, sanitat i política social va ser, de lluny, la que més va augmentar fins a l'esclat de la crisi del deute, superant el 31% del PIB el 2012.
• Un exministre d'Educació va reconèixer que de 500 aules subvencionades per la UE 300 eren fictícies.
• Grècia tenia quatre vegades més professorat que Finlàndia i un dels pitjors nivells educatius d'Europa.
• La Sanitat pública era de les que més invertia en subministraments, superant la mitjana de la UE, sense que els grecs patissin més malalties que la resta d'europeus. La causa és que era tradició entre metges i infermeres sortir dels hospitals carregats amb tot tipus de material higiènic i sanitari ...
• El pressupost del metro d'Atenes rondava els 500 milions d'euros a l'any, mentre que els ingressos en taquilla prou feines arribaven als 90 milions.
• Grècia va crear un comitè per gestionar el Llac Kopais, tot i que es va assecar el 1930.
• Després del rescat de la troica, Atenes va anunciar l'eliminació o fusió de 75 organismes públics on hi treballen més de 7.000 persones i que, anualment, rebien 2.700 milions d'euros en subvencions (uns 386.000 euros per cada empleat).
• Abans de la crisi, un de cada quatre treballadors no pagava res en impostos, de manera que les arques públiques deixaven d'ingressar entre 15.000 i 20.000 milions d'euros a l'any.
• Alguns estudis assenyalen que els grecs es gastaven unes 800 milions d'euros a l'any en mossegades per evitar el pagament de multes o perquè els funcionaris fessin la vista grossa, incloent els inspectors fiscals. Per posar tan sols un exemple, el Ministeri d'Hisenda va acomiadar fa pocs anys a 70 funcionaris amb un patrimoni immobiliari mitjà de 1,2 milions, quan el seu sou no superava els 50.000 euros.

6 / El 2013 el govern de Samaras es pren seriosament les reformes i aconsegueix, descomptant el pagament d'interessos del deute, retallar la despesa pública al 50% del PIB, superior a la d'Alemanya, el Regne Unit, Itàlia o Espanya però lleugerament inferior a la de França o Finlàndia. També va aconseguir reduir el dèficit, inclòs el pagament dels interessos, al 2,5%. El 2014, per primera vegada des del 1948, obté un superàvit primari en la seva balança per compte corrent: el 0,8% del PIB, 1.500 milions. I el més important, l'economia surt de la recessió i creix un 0,4% per primera vegada des de l'inici de la crisi i baixa lleugerament l'atur. Grècia finalment torna a finançar-se als mercats amb uns interessos assumibles. Es fa solvent però no té liquidesa. No obstant això, les inevitables eleccions anticipades ho torcen tot amb l'arribada al govern de Syriza.

7 / L'crisi a Grècia, a l'igual que en altres països com Espanya, ha sigut dura. El país ha perdut un 25% del seu PIB, la taxa d'atur supera el 25%, la pobresa ronda el 35% i uns tres milions de persones no tenen assistència sanitària perquè estan a l'atur o tenen deutes amb la Seguretat Social. Però, amb les reformes de Samaras i la millora dels indicadors econòmics, es calcula que Grècia pot disposar de 85.000 milions anuals per gastar. Quantitat que per a un país de només 11 milions d'habitants és més que respectable. 'N'hi hauria prou amb dedicar 20.000 milions a l'any (menys del 25% de la despesa pública) per eliminar la pobresa a Grècia'. A més, segons el Banc Central Europeu, Atenes posseeix una enorme cartera d'actius públics, el valor estimat de la qual ascendeix a 300.000 milions d'euros, incloen-t'hi empreses, infraestructures, accions, participacions, terra i tot tipus de béns immobles que podria vendre.

Grècia pot pagar, però no vol. El que pretenen els palaganers de Syriza és que la UE els segueixi donant diners a canvi de res. Estan convençuts que Europa pagarà in extremis per evitar una crisi que posi a la moneda única a la corda fluixa. Per això amenacen amb sortir de l'euro i tornar al dracma. El problema és que d'aquesta manera ja no espanten ningú i per això, en el seu nerviosisme i desorientació, s'han tret de la màniga el xantatge del referèndum. Dissortadament per a ells els socis europeus no s'han oposat a la seva celebració. Alguns, fins i tot, els han encoratjat a fer-ho. Amb la secreta esperança que acabin posant-ells solets la soga al coll.