La història no sempre l'escriuen els vencedors

La història, diuen, l'escriuen els vencedors. Però no sempre és així. Aquest és el cas de la guerra civil espanyola. Certament, a l'Espanya franquista el que es difonia era la versió dels "nacionals", però fora de les nostres fronteres, en el món acadèmic, polític, mediàtic i intel•lectual, la versió predominant va ser la dels vençuts. Fins i tot, ens els últims anys de la dictadura, en el tardofranquisme (quina paraula més horrorosa!), les joves generacions d'historiadors ja qüestionaven la versió oficial i publicaven nombrosos treballs amb un enfocament més proper al bàndol republicà que al règim del 18 de juliol. Tot plegat ens ha permès disposar de suficient investigació històrica per tenir una visió més objectiva del conflicte i de les seves causes. Però continuen existint forats negres, mites i tabús sobre el bàndol republicà dels que no se'n parla o s'hi passa de puntetes. O que, simplement, es minimitzen, que és una manera políticament correcte de negacionisme. D'aquí la importància dels relats dels protagonistes de la repressió republicana, d'aquella documentació de primera mà que s'atreveix a posar el dit a la llaga. Un d'aquests relats és "Entre el roig i el negre: crònica de la Barcelona anarquista" (CCG Edicions), que l'escriptor gironí Miquel Mir ha novel•lat a partir d'un diari de memòries d'un patruller de la FAI que explica tots els crims que va cometre a Barcelona. El llibre sembla que està exhaurit, però en podeu trobar referències a "La Vanguàrdia" i al diari "Avui". Esperem que el memorial democràtic que promou el tripartit també tregui a la llum els crims que van cometre els "nostres", perquè seria una llàstima que els actuals vencedors tampoc no sabessin escriure la història.