Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dilluns, 16 de maig de 2005

La mentida

Em va sorprendre la gran facilitat i l'aplom amb que l'Enric Marco va sortir davant de totes les càmares i micròfons del món a explicar perquè havia mentit. Em va fascinar que una persona que hauria d'estar trencada moralment per la vergonya i el remordiment pogués mantenir la serenor i la sang freda d'aquèlla manera. Era el titànic esforç per no perdre l'última engruna de dignitat? era el coratge de qui ha sobreviscut a les tragèdies més grans de la vida i de la història? He de reconèixer que la genial interpretació de Marco davant les càmares va transmutar la meva indignació en pena.

Marco s'ha comportat a les dures de la mateixa manera que a les madures: com un excel·lent actor. Un actor que, inspirant-se en els processos de Moscou, es capaç de reconèixer la seva culpa, real o imaginària, gran o petita, per salvar la causa. Marco és un actor compromès amb la causa de l'esquerra naufragada. Una esquerra encara convençuda que té la veritat històrica i per a la qual la bondat de la fi pot arribar a justificar la maldat dels mitjans. Una esquerra que s'esforça en presentar la barbàrie nazi no només com l'única barbàrie del segle XX sinó com la barbàrie per antonomasia, de manera que la barbàrie del Gulag quedi més dissimulada i no pugui ser comparada. Una esquerra que s'enrecorda de desenterrar les víctimes republicanes precisament quan mana el PP, vint anys després de la recuperació de la democràcia i de 14 anys de governs socialistes, entestada en guanyar a títol pòstum la guerra civil.

Aquesta no sembla la millor manera d'honorar les víctimes, totes les víctimes, de la follia totalitària del segle passat.

Per continuar la reflexió, no us perdeu aquests articles i anotacions: Vargas Llosa, Trallero, Juaristi, Amat i Espada.