Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dilluns, 25 de juliol de 2005

Si no ho fas tu, Tony, no ho farà ningú

La cimera del G-8, contra el que es habitual, va rebre l’aplaudiment de la majoria de mitjans de comunicació, és a dir, dels mitjans hostils a Bush i a Blair. Aquest fet, per si sol, ja es una indicació clara de que molt probablement la cimera es va equivocar.

Efectivament, mirant en detall les propostes que Blair va posar sobre la taula del G-8 es comprova com els caps d’estat i de govern dels països més poderosos del món, en un context de desgast per la guerra global contra el terrorisme islamista que aquell mateix dia havia colpejat Londres, van considerar convenient fer concessions de cara a la galeria i en suport del seu amfitrió, Tony Blair. El primer ministre britànic, quan va preparar l'agenda del G-8, va creure que per compensar la seva política domèstica social-liberal i la seva política neoconservadora contra el terrorisme, necessitava tenir un front obert progressista per acontentar el seu electorat més d’esquerres. Un front que es diu: ajuda a l’Àfrica i protocol de Kyoto.

Pel que fa a l’ajuda a l’Àfrica, Blair ha proposat una teràpia de xoc, és a dir, una inversió massiva de diners que permeti abordar simultàniament els molts problemes estructurals que pateix el continent negre. En concret, Blair ha defensat que els països rics avancin en 10 anys l’equivalent al 0,7% del seu PIB corresponent als pròxims 30 anys, cosa que vol dir que desenbuxatquin 600.000 milions de dòlars. Xavier Sala-i-Martin, que analitza la proposta en dos articles (Plan Marshall para Africa I i Plan Marshall para Africa II) conclou que:

“la historia nos enseña que la asistencia exterior de los últimos 50 años ha sido mayoritariamente inútil: los países que crecen (como China) lo están haciendo sin beneficencia internacional y los que han recibido solidaridad multimillonaria (como Tanzania) no consiguen encarar la senda del crecimiento. Y claro, con tan decepcionante bagaje a nuestras espaldas, apostar todo el dinero de los próximos 30 años por una teoría no demostrada es como jugarse los ahorros de la jubilación a la ruleta. (...) En resumen, a pesar de que es importante que líderes del primer mundo se preocupen de África, la iniciativa del primer ministro británico es oportunista, está abocada al fracaso y puede acabar siendo perjudicial.”
Pel que fa al Protocol de Kyoto, la resposta més autoritzada és la Bjorn Lomborg, l’ecologista escèptic. En un article titulat Las prioridades correctas para el G8, Lomborg diu que Blair s’equivoca a l’establir les prioritats i es remet a les conclusions de l’anomenat Consens de Copenhaguen, un grup de científics que es va atrevir a respondre a la pregunta fonamental del nostre temps: quines han de ser les prioritats globals?
“La prioridad principal resultó ser la prevención del VIH/SIDA. Un programa completo costaría 27 mil millones de dólares, pero los potenciales beneficios sociales serían inmensos: se evitarían más de 28 millones de nuevos casos de VIH/SIDA para el 2010. Esto lo convierte en la mejor inversión que el mundo podría efectuar, logrando beneficios sociales que superarían los costes en una proporción de 40 a 1.
De manera similar, proporcionar los micronutrientes que faltan en más de la mitad de la dieta mundial reduciría las enfermedades causadas por las deficiencias de hierro, zinc, yodo y vitamina A con una proporción excepcionalmente alta de beneficios con respecto a los costes. Si sólo pudiéramos lograr la voluntad política, se podría alcanzar el libre comercio a un coste muy bajo, con beneficios de hasta 2,4 mil millones de dólares al año. La lucha contra la malaria rinde un beneficio de al menos cinco veces los costes. Las redes contra mosquitos y un uso eficaz de los medicamentos podrían reducir a la mitad la incidencia de esta enfermedad, a un coste de 13 mil millones de dólares.
La lista continúa, centrándose en las tecnologías agrícolas para abordar la producción de alimentos y el hambre, así como tecnologías para aumentar el suministro de agua potable limpia y mejorar el alcantarillado y la higienización. Dado que estos problemas son más agudos en África, las prioridades de Blair tienen cierto merito.
Sin embargo, el Consenso de Copenhague nos mostró no sólo lo que deberíamos estar haciendo, sino lo que no debemos hacer, al menos no en este momento. Los expertos pusieron las respuestas al cambio climático en un lugar extremadamente bajo de la lista de tareas pendientes. De hecho, el panel consideró estas iniciativas (incluido el Protocolo de Kyoto) como “malos proyectos”, porque cuestan más que el bien que producen. “
Sabem que Blair havia de nedar i guardar la roba. Però si s’ha convertit en l’únic dirigent europeu que es mereix el qualificatiu de líder no és per seguir amb les febleses socialdemòcrates o socialcristians que de vegades l’afecten, sinó pel seu compromís inequívoc amb la llibertat i la societat oberta. Els atemptats del 7-J no deixen lloc al dubte.

Tony, escolta, no perdis el temps en propostes que no solucionaran res i que probablement només faran que empitjorar les coses pels pobres africans i centrat en el fonamental: torna el tremp moral a Europa, liquida la política agrícola comuna, encarrila la modernització de la UE i, sobre tot, encapçala una aliança democràtica europea que, junt amb els EUA, sigui capaç de combatre i vèncer la nova amenaça totalitària de l’islamisme. Fes realitat allò que avui sembla impossible: que sigui la pèrfida Albión la que mostri el camí a Europa, de la mateixa manera que el Regne Unit el 1940 el va mostrar a l'enfrontar-se a Hitler en solitari quan la major part de l’Europa Occidental es rendia o s’adaptava a l’embranzida del nazisme. Potser t'estem demanant massa, però si no ho fas tu, Tony, no ho farà ningú