Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 20 d’octubre de 2005

Una altra vegada l'error d'Azaña?

Fins fa molt poc, la guerra civil semblava haver quedat definitivament superada, que no oblidada, en aquest país. L’amnistia i la Constitució del 1978 posaven un punt i final a la tràgica història de l’Espanya del segle XX. El perdó mutu va permetre l’alliberament dels presos polítics però també que persones compromeses tant amb el règim franquista com amb la repressió en el bàndol republicà poguéssin viure en llibertat i sense retrets.

Però tot això, 30 anys després de la transició, sembla haver-se trencat. Avui s’ha vist a la Universitat Autònoma de Madrid amb motiu de la concessió de l’Honoris Causa a Santiago Carrillo. Grups d’estudiants, alguns d’extrema dreta, cridaven “assasí” i “genocida” a l’exsecretari general del PCE, recordant les execucions massives de presos a Paracuellos del Jarama. Altres grups han reaccionat cridant-los “fora feixistes de la Universitat”. Hi ha hagut empentes i rodolons i un detingut. Tot plegat semblava sortit del túnel del temps.

Podria ser una anècdota, però lamentablement em sembla que no ho és. I si no ho és, per què aquest retorn a l’esperit de la guerra civil?

Crec que tot va començar per un fet que no és nou a la nostra història: la dificultat de les esquerres per acceptar la legitimitat d’un govern de dreta. La democràcia espanyola va ser gairebé perfecte durant els 14 anys de govern socialista. Però la percepció va començar a canviar amb la primera victòria del PP i, sobre tot, quan la va revalidar quatre anys després amb majoria absoluta. Amb independència dels encerts i els errors de la gestió d'Aznar, una segona victòria tan abassegadora resultava, per alguns, insuportable.

De la mateixa manera que durant els anys trenta no es va pair que la CEDA pogués formar part del govern de la República, setanta anys després tampoc es paeix que els anomenats "hereus del franquisme" governin la democràcia espanyola. La paciència d'alguns "demòcrates de tota la vida" va arribar al límit. Aprofitant la incapacitat d'Aznar de vestir el puny de ferro de les conviccions amb el guant de vellut de la seducció política van bastir l'estratègia del tot s'hi val. És en aquesta època quan, per exemple, comença la recerca de fosses comunes de víctimes republicanes de la guerra civil (una recerca legítima però de la que no se'n van enrecordar durant la dècada i mitja de govern socialista). També és en aquesta època quan comença a ventilar-se públicament la idea d’una segona transició que enllaci més amb la legitimitat republicana que en la constitucional de 78.

Aquesta incapacitat per acceptar amb normalitat un govern de dreta, tot i que no ens agradi gens, no ha fet res més que alimentar el que uns consideraven un acte de justíca pendent però que altres només podien percebre com a un acte de revenja pòstuma. Ho explica molt bé en un article aparegut a El País l’11 d’octubre, l’advocat José Maria Ruiz Soroa, que es pregunta sense embuts: ¿Otra vez el error de Azaña?.
Pues bien, resulta ser una hipótesis hermenéuticamente sugestiva la del paralelismo jacobino entre Azaña y Rodríguez Zapatero. Ella explica, entre otras cosas, la aparente convicción del último de que puede llegar a prescindir políticamente de la parte de la sociedad española que podemos caracterizar como derecha. No, no se trata de recordar la Guerra Civil ni el mito de las dos Españas. A pesar de lo socorridas que resultan las palabras de Marx, la historia no se repite, ni una ni dos veces. De la situación de la II República nos separa un abismo de evolución social y política. Pero hay afinidades en la forma de encarar la acción política entre ambos personajes: su acusado moralismo reformador y su intransigencia con lo que percibe como desigualdades o situaciones de dominación, incompatibles con el republicanismo virtuoso que le inspira su admiración por un pensador como Philip Pettit. La política democrática moderna abusa del moralismo en la definición de las posiciones partidistas, como ha señalado entre otros Fernando Vallespín, pero este sesgo moralista se convierte en estructural en nuestro presidente de Gobierno. Y el moralismo rehúye el pacto o la componenda con lo que percibe como injusto.
Aquest esperit revifat de l’antifranquisme el resumia perfectament Arcadi Espada amb aquestes paraules:
El objetivo del antifranquismo realmente existente es lograr lo que no lograron los abuelos. Quieren ganar la guerra civil. Y ruego que no se considere esto una metáfora. Quieren ganarla realmente. Deshacer el nudo de la historia y atarlo de nuevo. ¡Nada de metáforas! En este tipo de delirios ha acabado dando el aliento utópico de la izquierda. En esta superstición. En este agujero negro. O fosa, como preferirán llamarlo.
Segueixo pensant que el franquisme sobreviu perquè sobreviu l’antifranquisme més ranci.