El debat sobre la religió a l'escola em treu de pollaguera. Jo, que sóc ateu i crec en un Estat laic i/o secular, no entec ni la condescendència de certs progres amb la religió islàmica ni el seu revifat anticlericalisme respecte la religió catòlica. El laicisme -així l'entenc jo, si més no-, no vol dir imposar una educació contra la religió, sinó al marge de la religió. L'Estat laic no és aquell que pretén aconseguir una societat no religiosa o antireligiosa -això seria un estat ateu-, sinó aquell que, renunciant a imposar o promoure una determinada religió, es compromet a garantir el dret de tots els ciutadans a exercir lliurement la seva fe. Com a contrapartida, l'Estat laic només imposa una condició: que totes les religions (o ideologies) siguin compatibles amb la tolerància, la llibertat política i personal i la democràcia.
Una part de la nostra progressía, que encara no ha paït la caiguda del mur de Berlín que l'ha deixat orfe d'alternativa, sembla haver trobat refugi en la radicalitat antisistema, en l'embadaliment davant el nihilisme revolucionari. De la mateixa manera que utilitza la mala consciència pels reals i suposats excessos del colonialisme europeu per justificar tots els atacs contra el capitalisme i la globalització, la condescendència -quan no l'admiració- per l'Islam revolucionari els porta a ser encara més intransigents respecte el cristianisme. Però no es tracta tan d'una qüestió intel·lectual o política com d'un problema personal, d'allò que Pascal Bruckner va definir com "Le sanglot de l'homme blanc". És a dir, de la deserció definitiva de la intel·ligència i la honestedat.
Per això, val la pena llegir una carta que el dirigent socialista francès, Jean Jaurès, va escriure al seu fill respecte al tema de la religió a l'escola. Una carta que desconeixia i a la que he tingut accés gràcies a un mail que m'ha enviat el meu amic Toni A.
Hay que confesarlo: la religión está íntimamente unida a todas las manifestaciones de la inteligencia humana; es la base de la civilización; y es ponerse fuera del mundo intelectual y condenarse a una manifiesta inferioridad el no querer conocer una ciencia que han estudiado y que poseen en nuestros días tantas inteligencias preclaras. Ya que hablo de educación: ¿para ser un joven bien educado, es preciso conocer y practicar las leyes de la Iglesia? Sólo te diré lo siguiente: nada hay que reprochar a los que las practican fielmente y con mucha frecuencia hay que llorar por los que no las toman en cuenta. No fijándome sino en la cortesía, en el simple «savoir vivre», hay que convenir en la necesidad de conocer las convicciones y los sentimientos de las personas religiosas.
Si no estamos obligados a imitarlas, debemos, por lo menos, comprenderlas, para poder guardarles el respeto, las consideraciones y la tolerancia que les son debidas. Nadie será jamás delicado, fino, ni siquiera presentable sin nociones religiosas. Querido hijo: convéncete de lo que te digo: muchos tienen interés en que los demás desconozcan la religión; pero todo el mundo desea conocerla. En cuanto a la libertad de conciencia y otras cosas análogas, eso es vana palabrería que rechazan de consuno los hechos y el sentido común. Muchos anti-católicos conocen por lo menos medianamente la religión; otros han recibido educación religiosa; su conducta prueba que han conservado toda su libertad.
