La desprestigiada Comissió dels Drets Humans de l'ONU s’ha afanyat, abans de desaparèixer del mapa d'aquí a pocs dies, a publicar un informe sobre Guantánamo que no diu res de nou, però que té la virtut de l'oportunitat política al coincidir en un moment de plena efervescència anti-occidental. El mateix es pot dir sobre la filtració de noves fotografies d'Abú Graib, que no corresponen a cap nou capítol de maltractaments i tortures sinó al que ja es coneixia i pel qual ja s'han jutjat i condemnat diversos soldats, entre ells la tristament famosa Lynndie England. Pel que fa a la filtració de l’escandalosa pallissa britànica apareix també just en el moment en que arriba al parlament de Westminster la nova i polèmica llei antiterrorista del govern Blair. Una llei que autoritzaria la detenció d’un presumpte terrorista durant 90 dies sense assistència jurídica, un temps prou llarg com per cometre abusos sense deixar-ne rastre.
Òbviament, tant si això és casual com si no, els mitjans de comunicació se n’han de fer ressò perquè els ciutadans tenim el dret a conèixer tot el que fan els governants en el nostre nom. Sabem perfectament que el caràcter democràtic dels governs no els fa immunes ni a la corrupció, ni a l’abús, ni al delicte.
El problema, doncs, no és que els mitjans publiquin o emetin informacions que no agraden als nostres governs, sinó que no ho facin també i en la mateixa mesura amb aquelles informacions i opinions que no agraden als règims dictatorials, als fonamentalistes islàmics o als “activistes” que aterroritzen la població civil ja sigui a l’Iraq o a Jerusalem.
I en aquest punt, l’ètica professional sol fallar estripitosament.
Es publiquen les fotografies d’Abú Graib però no s’atreveixen a publicar les caricatures de Mahoma.
S’emeten reiteradament els vídeos d’uns militars britànics apallissant sàdicament uns detinguts, però mai es fa el mateix amb els vídeos on els “militants“ o “activistes” degollen els seus ostatges sense pietat ni vergonya.
El resultat és que l’opinió pública, nacional i internacional, només “veu” els abusos d’uns però mai les autèntiques atrocitats dels altres. I quan se'n mostren algunes, especialment els atemptats, es presenten gairebé sempre i de manera sistemàtica com accions desesperades no d’un exèrcit de fanàtics totalitaris sinó d'uns gloriosos “resistents” que només existeixen en la imaginació dels media, on l’exaltació del "romanticisme" revolucionari continua sent una virtud.
Tot un exercici d'hipocresia mediàtica.
ADDENDA.- Barcepundit tracta avui també d'aquest tema. I va més enllà pel que fa als motius pels quals els mitjans de comunicació publiquen les fotografies d'Abú Graib però no les caricatures de Mahoma.
La explicación es sencillísima: a diferencia del asunto de las viñetas, ahora con las imágenes de Abu Ghraib la ira de la calle árabe no estará dirigida contra los medios. Los responsables de publicar estas últimas no van a tener que llevar guardaespaldas, o vivir escondidos por miedo a que alguien los decapite por haberse atrevido a publicarlas.ADDENDA 2.- Arcadi Espada també comenta avui el tema de les noves fotos d'Abú Graib:
El valor informativo (y ya no digamos artístico) de las susodichas fotografías es muy relativo: nada aportan a lo ya conocido, a lo mil veces formalizado. Dejando al margen, además, un hecho obvio: su exhibición supone un afrenta para el mundo occidental, que se ve representado, muy injustamente, muy segadamente, en estas prácticas de violencia y de tortura. No todos los occidentales (ni siquiera todos los americanos, ni siquiera todo su Ejército) pueden ser equiparados a abominables torturadores sin escrúpulos.
