La gran majoria de liberals solen acceptar, sobre la base de l'experiència històrica de l'evolució de les societats occidentals, que l'existència d'una societat democràtica estable depen més de l'arrelament de les institucions de la llibertat -drets individuals inviolables, dret a la propietat, separació de poders de l'Estat, justícia independent, imperi de la llei...- que de la celebració d'eleccions. Al cap i a la fi, les eleccions són només un mecanisme, un instrument, per canviar el govern sense violència i no una finalitat en elles mateixes. Mentre que les institucions de la llibertat són les que dónen cos a la llibertat real al permetre als ciutadans decidir, triar i actuar amb autonomia i sense coacció. L'evolució històrica dels dos factors, institucions de la llibertat més eleccions democràtiques, han donat com a resultat el sistema que actualment coneixem com a democràcies liberals.
De resultes d'aquesta constatació històrica, alguns liberals creuen que és molt dífícil, per no dir impossible, que la convocatòria d'eleccions democràtiques sigui la porta d'entrada a la societat liberal. I la veritat és que tenen moltes evidències empíriques al seu favor. Per exemple, una gran part dels procesos de descolonització de la dècada dels anys seixanta del segle XX es van fer a través de referèndums o celebració d'eleccions, que pràcticament en la majoria dels casos només van servir per elegir els futurs dictadors. Ara, al Pròxim Orient, està passant una cosa semblant. Llevat del cas de l'Iraq -que encara està per veure com acaba-, Palestina ha elegit el seu Hitler Hamas; a Egipte els Germans Musulmans demostren la seva força i al Marroc, a les eleccions de l'any 2007, tothom dóna per segura la victòria dels islamistes.
El problema és que, si acceptem aquesta espècie de determinisme històric, l'única conclusió possible és que no hi ha res a fer. Si les eleccions només serveixen per elegir els futurs dictadors i els governs autocràtics, per la seva pròpia naturalesa, ni poden ni volen fomentar les institucions liberals, l'únic que cal fer és abandonar-los a la seva sort i que s'espabilin ells solets.
Aquesta hauria estat l'opció més sensata si no hagués existit l'11-S. La guerra contra el terrorisme islamista i els estats que li dónen suport requereix d'una estratègia nova i molt àmplia, que aplega tant la lluita policial i militar com el combat ideològic, ètic i moral. Ja no serveixen les polítiques "realistes" de mantenir l'amistat dels dèspotes àrabs, perquè ha estat precisament sota els seus regims on s'ha incubat l'ou de la serp. El cercle viciós de l'estancament de les societats àrabs i musulmanes s'ha de trencar per algún cantó. No hi ha una única fórmula, però precipitar les contradiccions a través d'unes eleccions lliures no resulta més dolent que el manteniment de l'statu quo, tot i les aparences.
Era millor, més liberal, més democràtic, més favorable a Israel el govern d'Arafat que el de Hamàs? En absolut. Era millor el règim genocida de Saddam, promotor del terrorisme palestí, obsessionat per disposar d'armes de destrucció massiva que l'actual règim democràtic de l'Iraq? Tampoc.
Estem a l'inici d'un terratrèmol. A curt termini no tot seran èxits. Probablement, hi hagi més fracassos aparents que èxits sonats. El que és important, però, és no perdre de vista l'objectiu principal encara que de moment sembli allunyar-se. Natan Sharansky, llicenciat en Matemàtica Aplicada per l'Institut Tecnològic de Física de Moscou i supervivent del Gulag soviètic, ministre en diversos governs de l'Estat d'Israel, és crític per la manera com s'han fet les eleccions a Palestina, però té molt clar el que s'ha de fer:
Cualquier régimen, elegido democráticamente o no, que trabaje para crear una sociedad libre debería ser visto como socio, por no decir amigo. De igual manera, cualquier régimen, elegido democráticamente o no, que obstruya la democracia, debería verse como adversario, por no decir enemigo. Obviamente, cualquier régimen que apoye el terrorismo es hostil a los principios más fundamentales de una sociedad libre, y por tanto debería ser tratado como un enemigo.
