La segona guerra mundial és el paradigma del que és una guerra sense pal·liatius. Un enfrontament armat devastador que acaba amb la derrota inequívoca i la rendició sense condicions de l'enemic. Comparteixo gairebé totes les malediccions ètiques i morals contra la guerra; comparteixo la voluntat de fer tots els esforços possibles per evitar-la i comparteixo que la guerra sol ser una derrota de la raó. Però quan esclata, la guerra ha de culminar amb la victòria contundent d'un bàndol sobre l'altra. Dit d'una altra manera: " la crònica històrica demostra que les guerres es guanyen quan un dels dos camps es veu obligat a renunciar als seus objectius" (Daniel Pipes). Si no passa això, la pau esdevé una aparença perquè el conflicte, en el millor dels casos, continua latent i, en el pitjor, s'expressa amb erupcions episòdiques o continuades de violència que eternitza la seva resolució, enverina diverses generacions posteriors al seu esclat i deixa un degoteig de víctimes gairebé sempre més gran que el que hauria provocat la guerra oberta. Això és el que ha passat, per exemple, amb la guerra de Corea o el conflicte àrabo-israelià, per citar dos exemples diferents de la segona meitat del segle XX. I va passar perquè les Nacions Unides, en el context de la guerra freda, van acabar imposant el pitjor dels criteris d'intervenció possibles. Sota una aparent neutralitat, és forçava a les parts a declarar un alto-el-foc i tot seguit es desplegaven tropes d'interposició de cascos blaus per separar els contendents. Enlloc d'intervenir decantant la balança cap el bàndol que lluitava en defensa dels principis democràtics i dels drets humans continguts a la Carta de les Nacions Unides, s'optava per no prendre partit i contenir els púgils a les puntes del quadrilàter. D'aquesta manera, vint, trenta o quaranta anys després, els conflictes no només no s'han resolt sinó que s'han enverinat encara més, s'han podrit i han infectat tota la societat que els ha hagut de suportar i, sobre tot, ha provocat més víctimes, misèria i desesperació que 4 o 5 anys de guerra declarada. Només cal veure els camps de refugiats palestins per comprovar l'èxit d'aquesta concepció de la resolució dels conflictes.
Tot i aquest fracàs, una part de la progressia internacional continua mesurant la bondat o maldat d'un conflicte sobre la base d'aquesta concepció "neutralista" de l'intervencionisme multilateral. Aquest és el cas de la guerra de l'Iraq que, a banda de moltes altres motivacions més, s'ha rebutjat formalment per no ajustar-se al model onusenc. Tot i que la intervenció anglo-americana es va fer al marge del Consell de Seguretat, en realitat va ser una guerra quirúrgica amb un ús limitat de la força amb l'objectiu, no d'aniquilar l'enemic, sinó d'aconseguir l'esfondrament del règim. Aquesta opció va ser un èxit perquè va significar la fi de la dictadura genocida de Saddam Hussein, però no va crear un sentiment d'autèntica derrota entre els seus partidaris, que es van apressar a organitzar la "resistència". Una "resistència" que ha provocat molts més morts civils que els pocs que hi va haver durant la invasió i ocupació de l'Iraq per les forces de la coalició. És a dir, que des de la lògica de la guerra, va ser un error no haver colpejat més fort d'entrada l'aparell político-militar de Saddam Hussein. La reacció violenta posterior hauria estat molt menor, el mal tràngol s'hauria digerit més ràpidament i la percepció de millora tres anys després seria molt més alta. Aquesta i no altra és, per a mi, la principal crítica al secretari de Defensa nord-americà, Donald Rumsfeld.
ADDENDA.- Veure anotació de Barcepundit.
