Sobre Guantànamo i les ADM

A banda de creure's l'única moralment correcte, una altra de les característiques de l'esquerra és que sol confondre els seus desitjos per realitats. O més exactament, la capacitat innegable que té per ajustar la realitat a la seva imaginació o per ignorar-la totalment quan manipular-la resulta impossible. D'àquesta capacitat en tenim dos exemples recents. El primer, el trobem en la sentència del Tribunal Suprem dels EUA en el cas "Hamdan versus Rumsfeld". Unànimement, la internacional mediàtica va decretar que era el cop més dur contra la política de Bush en relació al centre de detenció de Guantànamo, quan en realitat la sentència es limita a un aspecte, important però secundari, relatiu al procediment per jutjar alguns dels detinguts.

GEES.- Los pronunciamientos judiciales han venido a confirmar expresamente el derecho a capturar y detener a las gentes de Al Qaeda y afines y a retenerlos sin acusación ni juicio hasta el fin de las hostilidades.

En el caso de que haya cargos contra ellos y hayan de ser sometidos a juicio el Supremo ha puesto un pero al sistema elegido por Bush, unas llamadas "comisiones militares" cuya figura se encuentra en el Código de Justicia Militar y han sido utilizadas en otras ocasiones. Nada, pues, de entregarlos a la justicia ordinaria. La objeción ha sido a los procedimientos que la administración proyectaba para esas comisiones. Lo que una mayoría de cinco magistrados contra la opinión de los otros tres dice es que Bush debe especificar por qué no considera válidos los procedimientos de otro tipo –tribunales militares, consejos de guerra...– o bien acudir al parlamento solicitando la aprobación de las normas que desearía aplicar, a lo cual los líderes del Congreso se han declarado dispuestos.

Como varapalo es bien ligero. Guantánamo mismo no es puesto en cuestión, ni el trato que se dispensa a los detenidos ni el derecho del presidente a recurrir a las citadas comisiones militares caso de que haya que celebrar juicios.

El segon exemple l'hem tingut en referència als 500 projectils amb sarin i gas mostassa trobats a l'Iraq. Una notícia que pràcticament tots els mitjans han ignorat.

Aquestes armes de destrucció massiva són anteriors a la primera guerra del Golf de 1991. Però no per això són menys importants. Per què? Doncs, per una raó clau: durant més de 10 anys els inspectors de l'ONU van estar buscant armes de destrucció massiva a l'Iraq com aquell que busca una agulla en un paller, mentre que Saddam els enganyava continuament. Tot i això, van aconseguir trobar-ne moltes i destruïr-les, però tenien proves que encara en quedaven. Saddam deia que les havia destruit però no aportava cap prova de com, quan i on ho havia fet. Després de l'11 de setembre, els americans no van voler seguir jugant al gat i a la rata amb Saddam i correr el perill que les restes de les antigues armes químiques o biològiques no localitzades fóssin donades o venudes a Al Qaeda o altres grups terroristes.

L'existència d'aquests 500 projectils demostra que, si bé des del punt de vista d'una guerra convencional no eren rellevants, si que ho eren des del punt de vista d'obtenir una bomba bruta capaç de fer molt de mal contra un objectiu civil occidental.

Saddam havia tingut armes de destrucció massiva i en volia tornar a tenir. S'han trobat prou documents i testimonis que acrediten que Saddam ho tenia tot preparat perquè quan li aixequessin l'embargament reprendre de nou la producció d'armes de destrucció massiva.

Veure "Lo que oculta la inteligencia" de Rafael L. Bardají.