Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dilluns, 23 d’octubre de 2006

Hongria i la doble direcció de la memòria històrica

Avui fa 50 anys, el 23 d'octubre de 1956, Budapest es va alçar contra l'ocupació soviètica i el terror estalinià. Dotze dies més tard, el 4 de novembre, l'Exèrcit Roig esclafava la insurrecció en un bany de sang. La història de Budapest es repetiria dotze anys més tard, a Praga, el 21 d'agost de 1968, quan les tropes del Pacte de Varsòvia van entrar a Txecoslovàquia per posar a fi al "socialisme amb rostre humà" d'Alexander Dubcek.

El 23 d'octubre de 1956, milers d'estudiants i obrers van sortir al carrer per manifestar el seu suport a Polònia, que havia aconseguit que el dirigent comunista víctima de les purgues estalinistes, Wladyslaw Gomulka, tornés al poder. Els estudiants i els obrers hongaresos van tombar l'estàtua de Stalin a Budapest.

Amb aquesta manifestació, els hongaresos no feien res més que reclamar el mateix per al seu país: el retorn al govern del reformista Imre Nagy, destituït l'any anterior. Els manifestants reclamaven també la retirada de les tropes soviètiques d'Hongria, l'abolició del terror estalinista personificat en el nou secretari general del partit comunista Ernest Geroe i el seu predecessor Mathias Rakosi, la convocatòria d'eleccions lliures i el restabliment de les llibertats democràtiques.

El dia 23 al vespre, Geroe va pronunciar a la ràdio un violent discurs elogiant la Unió Soviètica i qualificant les masses al carrer de "populatxo". Per dispersar els manifestants, Geroe va recórrer primer a la policia política, que va ser desbordada; després, va mobilitzar l'exèrcit hongarès, que es va negar a actuar contra el poble i va començar a lliurar armes als insurgents. Finalment, Geroe cridava l'exèrcit soviètic.

L'aparició dels tancs russos als carrers de Budapest va fer augmentar encara més la indignació popular. El dia 24 la insurrecció es va estendre a la província i la capital s'omplí de barricades. A la nit, Imre Nagy va ser nomenat primer ministre i el secretari general del partit comunista hongarès Ernest Geroe va ser substituït pel seu adjunt, Janos Kadar.

Nagy va intentar restablir la calma anunciant l'obertura de negociacions per la retirada definitiva de les tropes soviètiques d'Hongria, la dissolució de la policia política i l'abolició del sistema de partit únic. Però els insurrectes no en tenien prou i van demanar també la sortida d'Hongria del Pacte de Varsòvia, la independència nacional i la neutralitat del país. Imre Nagy va acceptar totes les condicions del poble i les va anunciar oficialment el dia de Tots Sants, l'1 de novembre de 1956.

Tres dies més tard, el 4 de novembre a les quatre de la matinada l'exèrcit soviètic va envair el país amb 2.000 tancs i va esclafar en un bany de sang la insurrecció hongaresa. La justificació oficial donada per Moscou de la intervenció militar va ser una petició d'ajuda del nou secretari general del partit comunista hongarès, Janos Kadar, per "destruir les sinistres forces reaccionàries i restablir l'ordre en el país". Segons Moscou, "l'imperialisme occidental" estava al darrera de "la contrarevolució" a Hongria i això justificava la intervenció.

Nagy es va refugiar a l'ambaixada de Iugoslàvia, però els soviètics li prometeren que no li farien res. Incomprensiblement, Nagy s'ho va creure i va ser detingut, deportat a Romania i executat amb quatre dels seus companys el 17 de juny de 1958.

La repressió, en les dues setmanes que van seguir a la derrota de la insurrecció popular, va ser brutal. Les execucions sumàries van superar les dues mil. Uns 200.000 hongaresos van haver de fugir a l'exili, 26.000 van ser detinguts i jutjats i 13.000 condemnats i empresonats. El centre i molts barris de Budapest van quedar gairebé en ruïnes. Una vegada més, el comunisme havia mostrat al món, incrèdul i passiu, el seu veritable rostre.

Un rostre que encara perdura en la memòria de milions de persones a tot el món i que l'amnèsia d'una gran part de l'esquerra pretén minimitzar, quan no ignorar. El passat de l'esquerra marxista-leninista està tan ple de cadàvers que els seus membres -ara amb altres cobertures ideològiques més presentables- necessiten recordar constantment els cadàvers del feixisme i el nazisme com a cortina de fum de la seva pròpia carnisseria. Només tenen memòria històrica per mirar cap a la dreta, oblidant que el camí de la història té doble direcció.