Aquests són els resultats de les eleccions legislatives nord-americanes del 7 de Novembre. La derrota dels republicans és clara i inequívoca però tampoc apocalíptica (perden un 7,4% del vot a la Cambra de Representants respecte les anteriors legislatives). Tot i que Ed Goeas no va afinar gaire en la seva predicció, la pregunta continua sent: la derrota republicana és fruit d'una clara i inequívoca victòria demòcrata?
L'opinió més generalitzada és que una part de l'electorat republicà ha volgut castigar el seu partit, no perquè hagi estat seduït per les maravelles del programa demòcrata sinó pels errors comesos pels republicans, especialment en temes de política interior (excessiva despesa pública, corrupció, escàndols sexulas...). Les dades semblen avalar aquesta hipòtesi. D'una banda, nombrosos escons s’han dirimit per poques desenes de vots i l’abstenció ha estat molt elevada entre els electors inscrits al partit republicà. D'altra banda, analitzant un per un els principals congresistes i senadors elegits el 7 de novembre es pot comprovar que no hi ha hagut un gran decantament cap a l’esquerra, ja que una part important dels electes demòcrates pertanyen als anomenats “blue dogs Democrats”, que solen ser més conservadors que molts republicans, defensors dels valors patriòtics i molt poc “pacifistes”. Aquesta divisió profunda entre l’elit de la direcció del Partit Demòcrata, escorada a l’esquerra, i bastants dels seus senadors i representants més conservadors es va palesar d’immediat, tot just acabades les eleccions. Els demòcrates conservadors van impedir que Nanci Pelosy coloqués el més radical opositor a la guerra de l'Iraq, el corrupte John Murtha, com el seu número dos a la Cambra de Representants. En aquesta situació, diversos analistes creuen que l’opció més intel·ligent pels demòcrates, de cara a les eleccions del 2008, seria acostar-se a una línia pròxima a la de Lieberman. Recordem que Lieberman va perdre les primàries demòcrates per la seva posició contrària a la retirada de les tropes nord-americanes a l'Iraq, però va guanyar l'escó de senador enfrontant-se i derrotant com a candidat independent el candidat antiguerra del seu propi partit. Per tot plegat, seria absurd creure que Bush, que ja no té més objectiu polític i personal que passar a la història, vulgui arruinar-ho tot cedint ara en la lluita contra el terrorisme islamista, acceptant una retirada vergonyant de l’Iraq o resignant-se a que l’Iran obtingui la bomba atòmica destinada a destruir Israel.
La resposta, el 2008.
