El més sorprenent d'aquestes eleccions és la sorpresa de polítics i periodistes per l'entrada al Parlament d'una nova força política, inexistent fa tan sols uns mesos, i que ha aconseguit tres diputats: els Ciutadans-Partit de la Ciutadania. Dels 3 escons de Ciutadans, 2 els han tret del PSC i 1 del PP, de la mateixa manera que ICV ha capitalitzat els altres 3 escons que han perdut els socialistes i CiU ha recuperat 2 dels diputats que ERC li va manllevar el 2003.
La classe política i mediàtica catalana ni entén ni vol entendre aquest fenomen, com no entén ni vol entendre perquè devalla la participació electoral. Dos fenòmens diferents però íntimament relacionats com a resposta plural a la política dominant. Aquest vespre ho he pogut veure en les reaccions i comentaris dels meus col·legues i en les cares i declaracions dels polítics de l'establishment. La irrupció al Parlament d'una segona força política no nacionalista els resulta incomprensible. Per què? Doncs, perquè no encaixa en el mapa polític de Catalunya que la seva fantasia nacionalista ha dibuixat durant 25 anys.
Però la realitat és que, d'una banda, avui hi ha més diputats no nacionalistes que ahir i dues forces polítiques enlloc d'una que els representen: els liberals-conservadors del PP i els més progressistes de Ciutadans-Partit de la Ciutadania. D'altra banda, gairebé la meitat de l'electorat ha desertat de les urnes. Les dues realitats expressen la inequívoca existència d'un gran malestar, per raons i opinions diverses, en la societat catalana. I això hauria de ser un toc d'atenció perquè d'una vegada per totes deixem de contemplar-nos el melic i intentem veure quines coses s'estan fent malament.
Però sospito que, després de la sorpresa del primer moment, l'establishment optarà per la vella política d'ignorar la realitat i seguir vivint en la bombolla político-mediàtica del constructivisme nacionalista. Creuran, com sempre, que el nou gra de sorra a la sabata és el resultat de factors externs i estranys a Catalunya, de conspiracions paranoiques de la carcúndia hispana, és a dir, de Madrid, del PP i, fins i tot, de Zapatero, que per a ells ja no és res més que la cara amable del nacionalisme espanyol.
Però el fet, tossut, és que el gairebé 50% d'abstencionistes són catalans i els diputats i diputades de Ciutadans i del PP, també. No són ni una grapat d'agents a sou de Madrid ni tan sols una quinta columna infiltrada a la reraguarda, són la meitat del país. I amb la meitat del país fora de joc no es pot construir una societat democràtica. Menys encara una nació.
