En pocs dies hem vist les imatges, primer, d’un grup de dones tirotejades per l’exèrcit jueu i, després, la mort d’unes families palestines en un bombardeig israelià. Es tracta de dos casos lamentables i terribles, però que al presentar-los com accions gratuites i incomprensibles apareixen pura i simplement com a actes d’extermini.
Una informació equilibrada explicaria que les dones van ser utilitzades com a escuts humans per un grup de milicians islamistes, que les van fer servir per escapolir-se entre elles del setge al que els tenien sotmesos els soldats israelians. Una informació contrastada detallaria que els extremistas palestins utilitzen la població civil de Beit Hanun com a mur de protecció des d’on disparen continuament projectils Qassam contra les poblacions israelianes de Sderot i Ashkelon. Explicarien també que des de la retirada israeliana de Gaza, l’agost del 2005, no només s’han disparat més de 1.100 projectils que han ferit uns 200 israelians sinó que aquests projectils són cada dia més sofisticats, permetent, d’una banda, assolir un abast de més de 20 km i, de l’altra, superar la limitació tècnica que fins ara obligava a llançar-los poc després de la seva fabricació. Uns projectils que, des que Israel va retornar totalment el territori de Gaza als palestins, entren a gran escala per la frontera amb Egipte.
La gràfica anterior dóna una idea de la veritable dimensió dels atacs amb projectils Qassam, però sobre tot demostra que els palestins, enlloc d’aprofitar per construir l’estat que tant diuen que volen, el que han fet és convertir Gaza en un inmens camp d’entrenament i una base per atacar Israel, donant la raó a Beniamin Netanyahu que creu que el que volen la majoria dels palestins no és arribar a una acord de convivència pacífica amb Israel sinó la pura i simple liquidació de l’estat jueu. I que quan fan veure que negocien és només una tàctica, una manera de guanyar temps i recuperar forces per a la pròxima batalla.
Les vacil·lacions i les incoherències de la direcció política i militar del primer ministre Ehud Olmert , tant a Gaza com sobre tot al Líban, no han fet més que agreujar aquesta situació i empantanar-se en una situació cada vegada més podrida i insostenible. Durant la guerra del Líban de l'estiu passat el Tsahal va esbatussar Hezbollah de valent, però va deixar la feina a mitges. I a Gaza, tres quarts del mateix. Si l’any 1994, després de la caiguda de l’imperi soviètic, podia semblar raonable i possible tirar endavant un acord domèstic entre palestins i israelians, ara, després de l’11-S i la universalització de la jihad, és senzillament impossible. Només una contundent derrota militar i política de l’islamisme a la regió pot fet albirar la possibilitat d'una pau estable i duradora.
