Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimecres, 13 de desembre de 2006

La mort de Pinochet i el gest de Mandela

El passat 31 d’octubre moria Pieter Botha, que va ser primer ministre i president de Sudàfrica succesivament entre 1978 i 1989. Botha, conegut també com “el vell cocodril” pel seu caràcter explosiu i autoritari, va mantenir pràcticament intacte el règim d’Apartheid, tot i donar alguns drets a altres minories de "color". També va ser el responsable que s’endegués un programa nuclear secret per obtenir la bomba atòmica. La seva mort va ser recollida pels mitjans de comunicació amb relativa discreció, fins el punt que alguns ni tan sols en van parlar.

Pel contrari, la mort diumenge passat de l’exdictador xilè, el general Augusto Pinochet, ha tingut una intensa cobertura mediàtica, gairebé similar a la de la mort del papa Joan Pau II, o poc se n’hi ha faltat.

Ambdós personatges són responsables de crims terribles i de reiterades violacions dels drets humans. Però, en canvi, el tracte mediàtic que han merescut ha sigut completament diferent. Pitjor encara, l’atenció que se’ls hi ha donat ha sigut inversament proporcional a les barbaritats que van cometre, van assumir o van consentir. Les dades són eloqüents.

El règim d’Apartheid, segons l’informe de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, va assassinar 21.000 persones, en va torturar moltes més i va instaurar un règim de segregació racial que obligava els negres a viure subordinats i separats dels blancs, sense llibertat de moviment ni cap mena de drets. La dictadura de Pinochet, segons l’Informe Rettig de 1991, va assassinar 2.279 persones, en va torturar moltes més i unes dues-centes mil van haver de fugir a l’exili.

Tot i la diferent naturalesa i letalitat dels dos règims, Sudàfrica i Xile van tenir una cosa en comú: els seus dirigents, Frederik de Klerk d’una banda i el general Pinochet de l’altra, van acabar acceptant la democràcia i retornant la llibertat i els drets polítics als seus ciutadans. D’aquesta manera, els dos països van entrar en el camí de la reconciliació.

Però, mentre que a Sudàfrica l’enterrament de Pieter Botha s’ha fet sota la bandera d’un país que políticament ha aconseguit tancar les seves ferides, a Xile no. El govern xilè ha preferit quedar al marge de qualsevol condol oficial, mentre que, pel contrari, Nelson Mandela va decidir transmetre el seu condol personal a la família de Botha. Fins i tot, el govern de Tabo Mbeki va assistir als funerals. Mandela va explicar que Botha representava certament un període fosc i trist per a Sudàfrica, però que preferia mirar la història en el seu conjunt.

Suposo que no es pot demanar a tothom la generositat de Mandela, però són precisament aquests gestos els que donen un sentit ètic i moral a la política, els que permeten als pobles superar els odis i construir societats millors i, sobre tot, els que ofereixen l’exemple de la possibilitat de sortir de les dictadures pacíficament i sense revenges.


ADDENDA.- Arcadi Espada i l'ex Pinochet:

La alegría por la muerte del dictador Pinochet (abreviemos: porque ahora ya no sólo sería ex dictador sino también ex Pinochet) se extiende de lado a lado del orbe progresista. Se trata de una alegría contenida, pero perceptible en múltiples artículos periodísticos y llega al descorche en algunas calles chilenas. Incluso cuentan que, en España, un programa de televisión de claro clarín orwelliano interrumpió sus emisiones para proclamar su satisfacción, así, sin complejos. Entre los criminales de su especie el valor simbólico de Pinochet es incuestionable. Entre otras razones porque acabó trágicamente con «la vía chilena al socialismo» y esas palabras eran muy queridas entre la izquierda, cuya única vía al socialismo, hasta aquel momento, habían sido las armas. En España Pinochet gozó de una atención suplementaria. Entre 1973, el año del golpe, y la muerte de Franco, en noviembre de 1975, se le dijo al dictador chileno todo lo que no podía decirse al dictador patrio: algo parecido a lo que había hecho Calvo Serer con De Gaulle, aunque sin la consecuencia de que volaran el edificio de ningún periódico o revista ilustrada. Del mismo modo, y con la participación activa del juez Garzón, se le quiso juzgar por los crímenes de Franco, pretextando los suyos. Y ahora que ha muerto, corre públicamente (en grandes fotografías en los periódicos) el champán que en noviembre de 1975 sólo corrió en privado.