Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 23 de febrer de 2007

Tambors de guerra

Alguns mitjans de comunicació ja repiquen tambors de guerra. De qualsevol trivialitat en fan una notícia tremendista. Ara han “descobert” que el Pentagon té plans secrets per atacar l’Iran i ho publiquen contentíssims a primera plana, quan la veritable notícia seria haver descobert que no en tenen cap. Però la internacional mediàtica no té inconvenient en convertir en notícia que un gos mossegui un home enlloc que un home mossegui un gos, si això porta l’aigua al seu molí. El Pentàgon -fa vergonya escriure-ho- té plans per atacar gairebé tots els països del món –fins i tot Andorra, com deia irònicament l’altra dia Josep Miquel Guàrdia- perquè aquesta és la seva feina i la seva obligació. Una altra cosa molt diferent seria revelar que la Casa Blanca està deliberant sobre la possibilitat d’un atac més o menys imminent i que ho està fent sobre un pla militar concret. Però això, no ho sap ningú.

Davant d’aquesta actitud mediàtica resulta convenient recordar que la campanya “informativa” contra la guerra de l’Iraq, a diferència d’ara, no es va endegar fins que ja va ser públic i notori que la intenció de la Casa Blanca era atacar i derrocar Saddam Hussein. Per què? És que no ho havien vist a venir? És que els va agafar desprevinguts? En absolut. El que passava és que la internacional mediàtica i la progressia políticament correcte era víctima de les seves pròpies exageracions i mitges veritats. Consideraven que els Estats Units i l’Iraq eren, malgrat tot, ferms aliats; que Washington havia armat, covencionalment i amb armes de destrucció massiva, el règim de Saddam Hussein perquè servís de contrafort a la revolució islàmica iraniana, i que, per tant, mai no arribarien a l’extrem de prescindir-ne.

Pocs mesos abans de la invasió de l’Iraq encara es podien trobar per internet centenars de pàgines web d’ONG, fundacions de científics americans o centres d’estudis estratègics i internacionals on s’explicava, fil per randa, l’arsenal d’armes de destrucció massiva, inclosa la bomba atòmica, que tenia l’Iraq. Naturalment, tot això es publicava no només per denunciar el règim de Saddam Hussein sinó sobre tot per acusar els Estats Units de crear i mantenir el monstre. Entre aquestes desenes i desenes de pàgines web n’hi havia també d’entitats reconegudes, com el SIPRI d’Estocolm o l’Institut d’Estudis Internacional de Londres. Totes, absolutament totes, publicaven dades concloents sobre els arsenals iraquians i la responsabilitat nord-americana. La majoria d’aquestes pàgines, no cal dir-ho, ja no hi són.

Va ser, doncs, per aquèlla montanya “d’evidències” que no van voler veure que Bush estava decidit a atacar l’Iraq. No quadrava amb la seva anàlisi dialèctica de la història i la politica que, com tothom sap, és l’únic mètode científic per entendre de que van les coses. Però quan la realitat va ser més tossuda que la ideologia i va ser impossible negar l’eviidència, van començar corre cuita a mobilitzar-se. Però no per exigir el que demanaven a les seves pàgines web, és a dir, per acabar amb la impunitat i l’amenaça que representava el règim de Saddam Hussein creat pels americans, sinó per impedir-ho.

Aquests són els antecedents, el ”background”, de la internacional mediàtica que ara repica insistents tambors de guerra. Igual que amb el gos que mossega l’home o l’home que mossega el gos, convè que ara ens preguntem si la notícia està realment en el que ens volen fer escoltar o, pel contrari, en el que no volen que escoltem.