Le Pen ja prepara la segona volta, mentre que la resta de candidats a monarca electe, tan de dreta com d'esquerra, mantenen un mateix discurs: l'Estat és la solució. Només es diferencien entre ells per l'anècdota.
Nicolas Sarkozy, l'home que semblava que havia de portar un alè d'aire fresc gràcies a un discurs aparentment liberal, està fent una campanya absolutament conservadora centrada en el patriotisme, la seguretat i el reforçament dels poders de l'Estat. Fins i tot, voldria retallar la independència del Banc Central Europeu per retornar al govern algun control sobre la política monetària. No és estrany, doncs, que els seus discursos els redacti Henri Guaino, que va ser el plumífer de Jacques Chirac fa dotze anys.
Ségolène Royal, per la seva banda, no ofereix res de nou. Llevat del fet, tan inequívoc com irrellevant, de ser una dona. I no em surtin amb el desgastat discurs que és una fita "històrica" que una dona arribi al tron de França perquè també és cap d'Estat Elisabeth II d'Anglaterra, o Margaret Thatcher va ser cap de govern, sense que hagi passat res de res. El que importa no és la obvietat del que s'és sinó les conseqüències del que es fa o es vol fer. I Royal diu que vol fer i canviar moltes coses. Fins i tot proposa modificar la Constitució, però, això sí, sense retallar les prerrogatives del cap de l'Estat. Faltaria més! De que haurien servit els Estats Generals, Danton i Robespierre, els "sans-coulotte" i la guillotina, si ara el poble no podés elegir el seu monarca? Un monarca gens liberal, però molt democràtic.
La classe política, de la dreta a l'esquerra, és absolutament monolítica pel que fa a les prerrogatives i la funció de l'Estat. I, com a mínim, una quarta part dels francesos -els polítics i els que treballen per a l'Estat- ho comparteixen. La resta, ara per ara està fora de joc, condemnada a triar entre el que és dolent i el que és pitjor.
ADDENDA.- Finkielkraut sobre Ségolène Royal ( Via CxC)
