
A la Xina, el Partit Comunista està liderant la revolució capitalista. És una de les més surrealistes paradoxes de la història. Abandonada la fase maoista, la Xina està situada de ple en la que podriem anomenar "fase franquista" de desenvolupament econòmic. Tot el que he vist a Shanghai, Xi'an o Sanya em recorda els anys seixanta a Espanya: dictadura política i màniga ampla econòmica. Si a Espanya el creixement va anar de bracet amb el boom de la comunicació anàlogica -la televisió-, a la Xina està íntimament lligat amb la comunicació digital -el telèfon mòbil i els ordinadors. I els resultats són espectaculars. La riquesa floreix xuclant la misèria a una velocitat astronòmica. Tots els xinesos amb els que he pogut parlar o escoltar no volen saber res de Mao i el comunisme. Estimen Deng Xiaoping per h

aver obert les portes de la Xina al benestar i al món. I no volen canviar de rumb. Queda poc de la vella Xina tradicional. El model occidental s'ha imposat totalment en les formes de vestir, treballar o divertir-se. Tot i això, encara els queda molt camí per recórrer. Especialment el camí que els ha de portar a la llibertat política. De moment, la permanència de la dictadura del partit no sembla haver-se convertit encara en un obstacle per a un més gran desenvolupament, però ja comença a percebre's obertament el desig de democràcia. Els xinesos es mostren contents i orgullosos dels progresos del seu país, però en volen més. Se senten protagonistes de la conquesta del seu benestar i això els esperona a seguir treballant, amb empenta i eficiència. I, sobre tot, sense perdre l'amabilitat. La Xina és més "vicina" que mai.