Avui ha mort als 89 anys el director de cinema suec Ingmar Bergman. Amb ell hi tinc un gran deute. Les seves pel·lícules em van obrir les portes a les grans preguntes de la vida formulades, no des de la grandiloqüència de la ideologia nacional-catòlica del meu temps, sinó des dels racons més íntims de la persona. Una per a mi inèdita visió des de dins de l'ànima humana, a voltes vital i esperançada, a voltes deseperada i asfixiant, gairebé sempre inquietant. La soledat, la incomunicació, les pors i les febleses, la volubilitat, la cara oculta de les nostres vides. Bergman va ser un generador de preguntes. Potser masses per a un adolescent introvertit i vagarós. No ho sé. En qualsevol cas, ben aviat vaig passar, gairebé sense solució de continuitat, de la tortura de les preguntes a la tranquil·litat de les respostes. Havia passat de ser un cagadubtes a tenir respostes per a tot. Fins i tot, per a despreciar Bergman per haver-se autoexilat del paradís suec, cansat de pagar impostos abusius. Ara, molts anys després, quan retornen les preguntes i ja tens poques respostes, la mort de Bergman m'ha desvetllat la nostàlgia del tornar a començar.
dilluns, 30 de juliol del 2007
Una mica més orfes
Avui ha mort als 89 anys el director de cinema suec Ingmar Bergman. Amb ell hi tinc un gran deute. Les seves pel·lícules em van obrir les portes a les grans preguntes de la vida formulades, no des de la grandiloqüència de la ideologia nacional-catòlica del meu temps, sinó des dels racons més íntims de la persona. Una per a mi inèdita visió des de dins de l'ànima humana, a voltes vital i esperançada, a voltes deseperada i asfixiant, gairebé sempre inquietant. La soledat, la incomunicació, les pors i les febleses, la volubilitat, la cara oculta de les nostres vides. Bergman va ser un generador de preguntes. Potser masses per a un adolescent introvertit i vagarós. No ho sé. En qualsevol cas, ben aviat vaig passar, gairebé sense solució de continuitat, de la tortura de les preguntes a la tranquil·litat de les respostes. Havia passat de ser un cagadubtes a tenir respostes per a tot. Fins i tot, per a despreciar Bergman per haver-se autoexilat del paradís suec, cansat de pagar impostos abusius. Ara, molts anys després, quan retornen les preguntes i ja tens poques respostes, la mort de Bergman m'ha desvetllat la nostàlgia del tornar a començar.
