Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 23 de novembre de 2007

No és la bondat de les idees sinó la bondat de les persomes

Francesc de Carreras afirma en un article escrit amb motiu de la mort de Gregorio López Raimundo que “hay comunistas y comunistas, buenos y malos. Sin entender eso, no se entiende la historia”. Crec que s’equivoca. No sé la història, però la vida, preludi de totes les històries, no s’entén per l’existència de comunistes bons i dolents sinó per l’existència de bones i males persones. No hi ha comunistes bons i dolents, com no hi ha nazis bons o dolents. El que hi ha, en tot cas, és bons o mals comunistes, bons o mals feixistes. I d’aquests bons, déu ens en lliuri!

Aquesta confusió entre persona i política, entre persona i ideologia, està en el cor de la tragèdia totalitària que va ensangonar Europa i gran part del món durant el segle XX. Si avui tenim un tendre record de Gregorio López Raimundo no és perquè fós un bon comunista, sinó perquè creiem que va ser una bona persona.

No puc estar més d’acord amb Carreras quan afirma que “la plácida y bondadosa apariencia de Gregorio, sus educadas maneras de comportarse, me dejaron fascinado”, perquè a mi em va passar el mateix. Però, pel contrari, d’aquèlla impressió no en dedueixo una especial qualitat comunista sinó una especial qualitat humana.

Aquests esforços per trobar comunistes bons i comunistes dolents només els puc entendre com un intent de trobar una coartada retrospectiva que justifiqui els nostres suposats “pecats” de joventut. A mi també m’ha passat durant molts anys. Ara ja no. He assumit plenament que em vaig equivocar ideològicament alhora de triar partit per lluitar contra la dictadura. Un partit que era l’instrument d’una concepció totalitaria del món i de la vida que ha provocat la mort i la misèria, tant moral com material, de milers de milions de persones a tot el món. Però no em vaig equivocar en lluitar contra la dictadura. I sobre tot, mai no vaig fer res del que ara em pugui avergonyir. Però no jo, sinó la gran majoria dels meus companys. No només no van fer res deshonrós sinó que molts van deixar-s’hi la pell. Segurament la fe ideològica ajudava a moure muntanyes, però la seva valentia, la seva generositat i el seu desinterès personal no provenia de ser bons comunistes –encara que aleshores s’ho creguéssin- sinó de ser bones persones.

I és que, com diu un amic meu citant a no recordo qui, “benhauradament les persones solen ser millors que les seves idees”.