Francesc de Carreras afirma en un article escrit amb motiu de la mort de Gregorio López Raimundo que “hay comunistas y comunistas, buenos y malos. Sin entender eso, no se entiende la historia”. Crec que s’equivoca. No sé la història, però la vida, preludi de totes les històries, no s’entén per l’existència de comunistes bons i dolents sinó per l’existència de bones i males persones. No hi ha comunistes bons i dolents, com no hi ha nazis bons o dolents. El que hi ha, en tot cas, és bons o mals comunistes, bons o mals feixistes. I d’aquests bons, déu ens en lliuri!
Aquesta confusió entre persona i política, entre persona i ideologia, està en el cor de la tragèdia totalitària que va ensangonar Europa i gran part del món durant el segle XX. Si avui tenim un tendre record de Gregorio López Raimundo no és perquè fós un bon comunista, sinó perquè creiem que va ser una bona persona.
No puc estar més d’acord amb Carreras quan afirma que “la plácida y bondadosa apariencia de Gregorio, sus educadas maneras de comportarse, me dejaron fascinado”, perquè a mi em va passar el mateix. Però, pel contrari, d’aquèlla impressió no en dedueixo una especial qualitat comunista sinó una especial qualitat humana.
Aquests esforços per trobar comunistes bons i comunistes dolents només els puc entendre com un intent de trobar una coartada retrospectiva que justifiqui els nostres suposats “pecats” de joventut. A mi també m’ha passat durant molts anys. Ara ja no. He assumit plenament que em vaig equivocar ideològicament alhora de triar partit per lluitar contra la dictadura. Un partit que era l’instrument d’una concepció totalitaria del món i de la vida que ha provocat la mort i la misèria, tant moral com material, de milers de milions de persones a tot el món. Però no em vaig equivocar en lluitar contra la dictadura. I sobre tot, mai no vaig fer res del que ara em pugui avergonyir. Però no jo, sinó la gran majoria dels meus companys. No només no van fer res deshonrós sinó que molts van deixar-s’hi la pell. Segurament la fe ideològica ajudava a moure muntanyes, però la seva valentia, la seva generositat i el seu desinterès personal no provenia de ser bons comunistes –encara que aleshores s’ho creguéssin- sinó de ser bones persones.
I és que, com diu un amic meu citant a no recordo qui, “benhauradament les persones solen ser millors que les seves idees”.
