L'opció preferent pels botxins

Batasuna, el PNB i fins i tot el govern basc han considerat la sentència contra l’entorn d’ETA com un judici polític. Per si això no fos poc, s’ha sumat a la lletania el Col·legi d’Advocats de Barcelona:

En un comunicat públic, la Comissió i l'Associació Catalana en Defensa dels drets humans (ACDDH) han mostrat la seva "profunda preocupació" perquè es trenqui la jurisprudència establerta pel Tribunal Constitucional que determina que, per considerar algú o alguna organització membre o col·laborador d'ETA, havia d'existir una "relació directa" entre tots dos i no només confluir en els objectius polítics.

L'ICAB ha lamentat que es "penalitzin" els objectius i no els mitjans dels encausats i que la justícia actuï "sobrecarregada de valors polítics més que jurisdiccionals". "Es consolida un dret penal d'autor, que persegueix ideologies en lloc de fets", ha criticat.

Els que escriuen això s'autoanomenen defensors del drets humans. Dels drets humans de qui? Dels drets humans de les víctimes o dels botxins? És cert que els botxins també són humans i tenen dret a la defensa, però per què sempre estan parlant dels drets suposadament vulnerats dels botxins i els seus "palanganers" i tan poc dels de les seves víctimes? Per què sempre parlen d'uns i gairebé sempre s'obliden dels altres? Per què veuen sempre la palla, fins i tot quan no n'hi ha, en l'ull dels demòcrates i mai veuen la viga en l'ull dels totalitaris? Doncs, perquè la seva ideologia política els porta a la inversió moral. La víctima és sempre un "accident", quan no una nosa, de la utopia, mentre que els botxins són els gudaris, les parteres -tot i que a vegades una mica barroeres- de la Història.

A aquests picaplets que han escrit aquest comunicat els convido a llegir el que ha escrit, sobre el mateix tema, un altra jurista, exconseller del govern basc i exmilitant del PNB, Joseba Arregui:

Lo que todo el nacionalismo vasco está planteando al rechazar de plano la sentencia y considerarla un acto estrictamente político y no de Justicia, es el ocultamiento de lo que constituye uno de los mayores problemas hoy en día en la persecución del terrorismo etarra.

Lo que el Estado de Derecho persigue no son, evidentemente, las ideas nacionalistas o independentistas, como pretende el nacionalismo [el consejero de Justicia vasco, Joseba Azkarraga, ha llegado a declarar que la Audiencia Nacional «encarcela ideas»]. Lo que el Estado de Derecho persigue, y la Justicia castiga, es la actuación a favor del terrorismo, todo aquello que sirve para que éste pueda llevar a cabo sus acciones, todo aquello que sirve para que el terrorismo pueda funcionar.

Y es de sobra conocido que el terrorismo no sólo necesita armas, no sólo necesita financiación, no sólo necesita comandos, no sólo necesita santuarios e infraestructura. También necesita ocupar los espacios en los que se genera información, en los que se plantea la ocupación de los símbolos, la búsqueda de la legitimación internacional, el mantenimiento de una tensión social proclive a la supervivencia de la organización terrorista.

Pero el mundo nacionalista no puede ver esa relación. El mundo nacionalista se resiste incluso a considerar que la supervivencia de ETA pueda tener algo que ver con el mantenimiento de estructuras culturales, societarias, partidarias, comunicativas que le favorezcan. Porque si considerara esa posibilidad, al final tendría que plantearse si el mantenimiento de determinados fines políticos iguales a los defendidos por los terroristas no contribuye a crear un clima que éstos entienden como de legitimación de su violencia.

La Justicia española se encuentra con la carga de tener que dictar sentencia en cuestiones que si fueran tratadas de otra forma por la sociedad vasca en su conjunto, trazando una línea clara de separación entre ETA, su violencia y su terror, y el resto de la sociedad, incluidos los partidos políticos, no llegarían a sus manos.