La internacional mediàtica estava ahir eufòrica perquè podia portar a taula els cadàvers estripats de 90 iraquians de Bagdad. Han estat ignorant l'Iraq durant els últims mesos perquè no hi havia la sang i fetge suficient per avalar el seu discurs catastrofista. Finalment, ahir, van poder esplaiar-se explicant-nos com els dos atemptats "demostren" que la pacificació està molt lluny d'arribar.`
La realitat, però, és que els dos atemptats no fan sinó confirmar com han canviat les coses al país mesopotàmic. El punt d'inflexió en la derrota política dels insurgents, especialment dels islamistes d'Al Qaeda, va començar ara fa un any amb la aliança de sunnites i xiïtes contra el terrorisme insurgent en el context de la nova estratègia nord-americana a l'Iraq. Aquest és el punt que va permetre donar el tomb a la situació i el que ha endegat el procés de derrota militar del terror.
Però, com molt bé sabem a Espanya, una cosa és haver revertit la situació i haver guanyat la batalla política i una altra que els assassins deixin de matar. Ho continuaran fent a la que puguin. La diferència amb el passat és que cada vegada poden menys, com ho demostra la manera en que van cometre l'atemptat d'ahir. Ja no tenen prous jihadistes disposats al suïcidi. Ja no tenen prou infraestructura i possibilitats d'utiltzar fàcilment cotxes bomba. Ja només poden recórrer a la misèria moral i material d'utilitzar dues dones amb síndrome de Down i fer-les esclatar amb control remot per garantir la seva anada al paradís.
