Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 7 de febrer de 2008

Subprimes i correcció política

La crisi de les subprimes l’hauria provocat no tant l’excesiu amor al risc generat per la voracitat financera de banquers sense escrúpols com un seguit de regulacions dels anys 90 tendents a introduir la discriminació positiva en l’accés al crèdit. Aquest és, si més no, el diagnòstic del professor d’Economia de la Business School at the University of Texas, Stan Liebowitz.

Durant els anys vuitanta, l’organització d’esquerres ACORN (Association of Community Organizations for Reform Now) va endegar una campanya denunciant que la banca discriminava les minories alhora de concedir-los un crèdit. La mobilització va tenir èxit i l’any 1992, després d’un estudi que confirmava la discriminació (posteriorment es va comprovar que era erroni), la Reserva Federal va modificar el manual de comportament del sector bancari indicant que “hi ha discriminació quan un organisme de crèdit utilitza, en l’atribució de préstecs, criteris arbitratris o anticuats que descarten a nombrosos pobres o membres de minories amb baixos ingressos”.

En definitiva, el regulador va demanar a la banca rebaixar les seves exigències i a través d’una modificació de la Community Reinvestment Act de 1995 els va exigir implementar fórmules per donar crèdits hipotecaris a la gent més pobre. Les entitats que no ho van fer van ser castigades, algunes refusant-los acords de fusió o d’adquisició i d’altres perseguides directament pel Departament de Justícia. A causa d’aquestes mesures, el “programa de crèdits flexibles” va augmentar astronòmicament i amb ell el risc d’una crisi.

Una crisi que ha arribat quan una part dels hipotecats, com era previsible, no ha pogut afrontar el seu deute i els banc s’han vist obligats a quedar-se amb les seves cases. El problema és que el preu de les vivendes ha baixat i els tipus d’interès han pujat, de manera que les entitats financeres s’han quedat sense negoci i amb una gran cartera d’habitatges que no poden vendre.


This damage was quite predictable: "After the warm and fuzzy glow of 'flexible underwriting standards' has worn off, we may discover that they are nothing more than standards that lead to bad loans . . . these policies will have done a disservice to their putative beneficiaries if . . . they are dispossessed from their homes." I wrote that, with Ted Day, in a 1998 academic article.

Sadly, we were spitting into the wind.

These days, everyone claims to favor strong lending standards. What about all those self-righteous newspapers, politicians and regulators who were intent on loosening lending standards?

As you might expect, they are now self-righteously blaming those, such as Countrywide, who did what they were told.